Ja fa uns dies que ens han dit que has perdut la salut, però no ens en sabem avenir. Com hem de fer tots un dia o altre, has tancat el cercle, massa aviat al nostre parer.
Els teus companys i companyes, col·laboradors i deixebles de l’institut Gerbert d’Aurillac no et podrem oblidar. Després d’un temps com a professor de filosofia, vas marxar als Serveis Centrals del Departament d’Ensenyament, des d’on vas tornar al cap de poc per assumir la direcció de l’institut. I tots vam veure que assumir responsabilitats era la teva missió en aquesta feina, a vegades tan ingrata, d’educar persones.
De seguida vam veure els canvis: estaves preparat per a la tasca (ja feia anys que havies dirigit l’institut Quercus), tenies clar què era el que volies i com ho havies de fer. D’entrada, vas triar el millor equip possible i, al cap de poc temps milloraven els resultats i la majoria d’aquells indicadors que tenies tan clars. El missatge final és que calia millorar la qualitat en el servei sense perdre de vista l’equitat, és a dir, l’essència d’una bona escola pública: donar el millor i posar-lo a l’abast de tothom.
De la vostra gestió, a la que tu dedicaves hores i hores, en van sorgir intercanvis d’idiomes, millores en el tractament de la diversitat, en els resultats d’ESO i de batxillerat… I vàreu perseguir incansablement els objectius proposats, el cicle de FP que va arribar més tard, el batxillerat internacional que al final només fa un centre públic a Catalunya i, sobretot el batxibac. Vas tenir la visió que seria un estímul interessant per al centre, la vas compartir i avui collim els fruits d’aquella visió tan avançada al seu temps. Avui som el centre amb el batxibac més veterà del Serveis Territorials a la Catalunya Central i un exemple a seguir en aquest batxillerat d’excel·lència.
Gràcies a aquella visió que vau tenir en la intimitat de l’equip que dirigies, avui tenim un dels centres de secundària més ben valorat, del que en treuen profit, a vegades sense saber-ho, els alumnes de la zona.
La teva feina no ha esta en va, vas anar molt més enllà de la teva obligació i ara en gaudim les conseqüències. En vida, hem procurat reconèixer el teu llegat, però ara ho cridem als quatre vents sense que ens puguis renyar per la teva tossuda modèstia.
Descansa en pau, Eduard!
