ELS PRIMERS AUXILIS, UN CONEIXEMENT BÀSIC
Ja fa tres cursos acadèmics que, a tutoria, comptem amb la col·laboració voluntària d’una infermera del CAP de Sant Andreu de la Barca, la Carmen León, que és la mare d’una alumna de l’ESO. Recordem que ens va dir: “és important que els nois i noies tinguin uns coneixements molt bàsics, que costen poc d’adquirir, i poden SALVAR VIDES en un moment donat”. Des de llavors cada curs esperem les seves classes, sempre acompanyada pel seu “amic necessitat d’ajuda…”, el ninot gegant, que diuen els alumnes.
Al professorat ens semba una activitat molt interessant i molt últil i per això cada any li demanem si pot tornar a venir a les tutories a fer la xerrada.
Aquest any li hem demanat, a més, si pot escriure quina és i ha estat la seva vivència d’aquest taller. Com sempre ens ha dit que si, malgrat que va molt enfeinada. Aprofitem per agraïr-li tant l’escrit que llegireu ara mateix com la seva dedicació altruïsta als adolescents.
Sabem que els alumnes tenen un bon record d’aquestes sessions i del que han aprés. També els hi hem demanat a ells que ens ho escriguin, o que ens ho dibuixin. En concret podrem llegir el reportatge que va fer una alumna de 1r d’ESO de la sessió a la seva classe i altres col·laboracions també de l’alumnat de 1r d’ESO.
De tota aquest còctel de records, vivències i sensacions n’ha sortit el següent recull.
Rosa Minguet, psicopedagoga de l’INS Corbera
Juana Planas, 1r d’ESO
La meva experiència com a “docent” en aquesta petita aportació a l’educació dels nostres fills i filles ha estat molt positiva. Les sensacions que en fan arribar els alumnes són tan variades i enriquidores con variades són les personalitats i característiques dels diferents grups d’edat.
Des de l’embadaliment dels més petits; les rialles quan els hi explico que el massatge cardíac es fa entre mugró i mugró (teta y teta); la vergonya que tenen en general a sortir davant dels seus companys per fer les pràctiques amb el ninot ( encara que se n’estan morint de ganes i jo els hi dic que ningú neix ensenyat i la única forma de aprendre és practicant); la col·laboració que em donen quan l’ordinador se’m rebel·la (sempre hi ha algú disposat a solucionar-ho); l’ímpetu que posen alguns nens fent el massatge (crec que al ninot no li queden costelles senceres)…Per equilibrar, la delicadesa de algunes nenes que sembla que pensin que de un moment a l’altre el ninot se’ls hi despertarà i preguntarà què li estan fent; les cares i comentaris de fàstic que posen quan els hi explico que les persones inconscients ens podem ofegar amb el nostre vòmit; la curiositat que tenen tots en mirar i ficar els dits al ninot dintre de la boca (m’estic plantejant posar un dispositiu dintre perquè els “mossegui”); la ingenuïtat amb la que se’ls hi planteja el dubte entre trencar-li unes costelles a una persona fent-li el massatge cardíac o intentar salvar-li la vida; fins al “suposat passotisme” dels més afectats per la part dura de l’adolescència.Totes les actituds són ben rebudes si en el fons els hi queda una cosa clara al cap: no tenim res més valuós que la nostra vida i l’hem de protegir i, si pot ser, ajudar a protegir-la.
Crec que, després d’aquests anys, almenys això si els hi ha quedat clar a la gran majoria i, amb les quatre nocions que han après, poden estar preparats per fer un “suport cardio respiratori bàsic” en cas de necessitat.
Jo només espero que els alumnes gaudeixin aprenent la meitat del que jo gaudeixo explicant.
Una abraçada a tots i fins el proper curs. Carme León
Anna Casas, 1r d’ESO
Quan veiem algú que cau desplomat a terra, hem de saber seguir uns passos per poder-lo reanimar, ja que aquesta caiguda pot haver estat per una parada del cor, o perquè els pulmons han deixat de funcionar, i per tant el cor no trigarà gaire en parar-se. Els passos a seguir són els següents:
– Seguretat: lo primer que s’ha de fer es assegurar-nos de que si l’anem a reanimar, nosaltres no correm perill, és a dir: si la persona ha caigut enmig d’un pas de vianants, doncs no l’hauríem de reanimar allà, si no arrossegar-lo fins a un lloc segur. Si hem de fer-li entrar aire, haurem d’ajuntar els nostres llavis, i per tant si aquesta persona té una malaltia, ens la pot encomanar.
– Està concient: Hem d’estimular-lo, donar-li suaus bufetades i dir-li:
– Escolti?, està bé?, que em sent?, com es troba?, què li ha passat?. Si no contesta a aquestes preguntes o no ens fa cap senyal, està inconscient.
– Cridar ajuda: si l’hem de reanimar haurem de demanar ajuda a alguna altra persona que passi pel carrer, o que estigui propera a nosaltres.
– Mirar, sentir, escoltar: Hem de saber si respira, perquè pot estar inconscient però respirant, per tant hem d’apropar la nostra cara a la seva, posar la galta a sobre dels seus llavis i sentir el seu alè, escoltar si respira pel nas.
– Trucar al 112/061: En cas de que no respiri, hem de trucar al 112 o al 061, explicar que ens hem trobat amb una persona que no respira, localitzar-nos perquè enviïn alguna ambulància i penjar el telèfon.
– Començar la reanimació: Amb les dues mans, hem d’apretar amb força a l’esternon, 30 vegades, i desprès tapar-li el nas i ficar-li aire per la boca, dues vegades. Si no desperta seguim amb el mateix procediment fins que arribin els serveis que hem trucat.
Marta Lavado
És molt important saber els passos bàsics per ajudar a persones.
1. EL NOSTRE ENTORN
2. RESPIRA?
3. TRUCAR 112
4. TINDRE AJUDANT
5. FRONT-MENTÓ
6. PULSACIONS
7. BOCA-BOCA I AMBULÀNCIA
Paula Martín Nuevo
A mi aquesta xerrada m’ha impactat, sobtat i agradat molt. Va ser una experiència molt xula perquè és necessària per viure. Quan vaig arribar a casa la vaig explicar als meus pares i els hi va agradar que haguessin explicat això a l’institut. Sempre que vegi una persona pel carrer que cau al terra, l’ajudaré tant com pugui.
Xavi Garcia
Va ser una activitat diferent i molt interessant ja que no sabem mai que ens pot passar ni quan, per això el saber mai és dolent.
Ana Anducas
[…]
Hi ha coses que m’ha ensenyat que no coneixia, com quan algú s’atraganta amb un xiclet o té la llengua cap enrera, l’has de tirar el coll cap endarrera[ …]
Najlae Chelh
Sergi Biosca, 1r d’ESO