La Teresa acaba d’arribar, ha anat a comprar material per emmarcar els quadres de flors seques que tant li agrada fer per regalar als seus familiars per les festes de Nadal. Sona el telèfon, és la seva filla que la truca per quedar per dinar al restaurant aquest dissabte tota la família. Ella li diu que no sap si estarà aquí aquest dissabte perquè tenen previst ella i el seu marit fer un viatge a Andalusia i encara no sap quan marxen. Quan penja el telèfon pensa en la quantitat de coses que ha de fer abans que arribin les festes de Nadal, tot i que es nota una mica cansada i fa un temps que nota una sensació estranya al braç i a la cama, hauria d’anar al metge.
Fa un parell de mesos que ja han passat les festes de Nadal. Sona el timbre, la Teresa asseguda a la butaca li diu a la seva filla, que acaba d’arribar, que ja té el resultat de les proves que li han fet i amb un migsomriure i fent veure que no passa res, li diu que li han diagnosticat parkinson.
La família intenta portar les coses amb tota la normalitat possible però res és com abans. Ara no poden anar al restaurant perquè no té força per agafar els coberts i no vol cridar l’atenció de la gent, tampoc poden fer viatges amb el seu marit, els quadres que tant li agrada fer amb flors seques tampoc els pot fer perquè li tremolen les mans i necessita ajuda per fer algunes coses, ella vol ser autosuficient però ja no pot.
La Teresa era la meva àvia, sempre la recordo asseguda a la butaca del menjador i parlant amb mi intentant fer veure que estava bé però ja li costava parlar. Fa nou anys que ja no és amb nosaltres. El parkinson, com totes les malalties neurodegeneratives, és molt cruel amb els qui la pateixen perquè mica en mica van perdent les facultats que tenien i són conscients que no milloraran sinó al contrari.
Elisabet Pich, 4t Eso
