Club de lectura

AYN RAND

El manantial

Ed. Grito Sagrado (cast.)

* * *

Març 2018

Ayn Rand, pseudònim de l’escriptora i filòsofa nord-americana jueva d’origen rus Allisa Zinóvievna Rosenbaum (1905-1982), va publicar El manantial l’any 1943. El títol d’aquesta novel·la, que va tenir un fort impacte sobre l’opinió pública nord-americana de l’època, fa referència a una convicció molt arrelada en el pensament de l’autora, la idea que l’ego racional de l’home és la veritable font del progrés humà, la deu inexhaurible d’una vitalitat que ha d’impregnar tota obra sortida de les seves mans.

Traumatitzada per la ruïna de la família després de la Revolució d’octubre (el pare era propietari d’una farmàcia que va ser expropiada pel govern bolxevic), decidí abandonar la Unió Soviètica l’any 1926 i marxar als Estats Units on desenvolupà la seva carrera professional com a escriptora.

Una constant a les seves obres és la crítica a tota consciència col·lectiva que pretengui anul·lar la creativitat de l’esperit individual per sotmetre’l a la tirania d’unes regles que incapacitin la seva espontaneïtat creadora tot pretenent uniformitzar les consciències, per naturalesa diverses, necessitades d’un marc de llibertat pel lliure desenvolupament de les seves potencialitats.

Aquesta exaltació de la capacitat creadora com a essència de l’ésser humà queda perfectament plasmada en la novel·la a través de la tria d’un protagonista, en Howard Roark, arquitecte de professió, enfrontat a la Universitat i al seu gremi en la defensa d’uns principis als quals s’aferrissa insubornablement des de la convicció que no hi ha dos edificis que tinguin la mateixa finalitat; que el fi, el lloc i el material determinen la forma; que cap edificació no esdevé racional ni bella si no està feta d’acord amb una idea central que determina necessàriament els detalls de les seves parts. «Un edifici —raona Roark— és quelcom viu, com un home. La seva integritat consisteix a seguir la seva pròpia veritat, el seu únic tema, i servir al seu propi i únic fi.» Alterar un detall, modificar una estructura, substituir un motiu ornamental, és arruïnar la unitat del projecte, destruir la seva ànima, de la mateixa forma que l’home que renuncia a les seves conviccions i adopta altres prestades perd la seva personalitat i viu una vida de segona mà.

Per aquesta raó Howard Roark no està disposat a fer concessions als seus clients, ni que siguin poderosos, respecte a l’alteració del disseny originari la coherència del qual valora per damunt de tot. A tal extrem arriba el protagonista en la defensa de la inalterabilitat del traçat sortit de les seves mans que s’estima més no construir res que fer-ho incorporant suggeriments aliens. En darrer terme, la personalitat d’en Howard Roark és la d’aquell arquitecte que prioritza l’obra com a fi en si mateixa, com la materialització fidel del compromís amb les pròpies conviccions, com el repte d’un esperit que menysprea qualsevol perspectiva aliena a la puresa de la seva solució en nom d’una integritat a ultrança. A tal punt el treball així entès omple la seva vida que res més no sembla necessitar el protagonista per tal de gaudir de la felicitat.

L’atractiu que les persones més properes a Howard Roark descobreixen en ell té com a fonament la puresa d’aquest estil de vida insubornable, la fermesa de les pròpies conviccions i la fidelitat a si mateix. Totes aquestes virtuts fan que en la seva presència els personatges que l’envolten se sentin moralment millors, contagiats d’una aureola d’autenticitat i integritat que els fa concloure que la veritable vida, l’única digna de ser viscuda, transcorre al seu costat.

Però la galeria de personatges psicològicament interessants no s’esgota amb la figura d’en Howard Roark; particularment suggestiva esdevé la de Dominique Françon, la seva amant, una dona ressentida contra una societat que menysprea allò que ella venera, la integritat de l’esperit de l’estimat. Turmentada per la incomprensió de la vàlua de l’obra d’en Roark, immola la seva felicitat en un sacrifici que viu com a ofrena de culte a l’ésser idolatrat. També resulten captivadors els retrats de Peter Keating —l’amic que viu a l’ombra del protagonista, incapaç de transcendir l’afany d’aparentar per decidir-se a ser— o de Gail Wynand —el propietari cínic d’un imperi editorial obsessionat amb el poder corruptor del diner, convençut que no hi ha un sol home vivent al qual no pogués obligar a fer qualsevol cosa que ell volgués.

El desenllaç de la novel·la constitueix el punt culminant de l’obra, el clímax forçat per la intransigència del protagonista a consentir qualsevol modificació dels seus dissenys. Exasperat per les reiterades alteracions que Peter Keating va introduir en la construcció d’habitatges econòmics que generosament va idear Howard Roark perquè Keating guanyés el concurs d’adjudicació, en Roark va incendiar les cases i es va entregar a les autoritats. És en el judici posterior, quan el protagonista pren la paraula en la seva defensa, que llegim algunes de les pàgines més vibrants de la història de la literatura en favor de les personalitats creadores enfront de l’home-massa incapaç d’emular la genialitat de les solucions trobades per aquelles grans individualitats. Aquestes línies són una mostra abreviada de tan memorable discurs:

«A través dels segles hi ha hagut homes que han donat passos en camins nous sense més armes que la seva pròpia visió. Les seves finalitats seran diferents, però tots ells tenien en comú el camí nou, la visió pròpia i la resposta que rebien: l’ odi. Els grans creadors, els pensadors, els artistes, els homes de ciència, els inventors han estat sols contra els homes de la seva època. Tot pensament nou ha sofert una oposició. Però els homes de visió pròpia van continuar avançant. Van lluitar, van sofrir i van pagar un preu molt alt per la seva grandesa; però van vèncer.

Cap creador ha estat impulsat pel desig de servir als seus germans. La seva veritat va ser l’únic mòbil. La seva pròpia veritat i el seu propi treball per realitzar-ho a la seva pròpia manera. Una simfonia, un llibre, una màquina, una filosofia, un avió o un edifici; això era per a ell la seva meta i la seva vida. Li interessava la creació, no els seus consumidors. La creació que donava forma a la seva veritat. Ell mantenia la seva veritat en contra de tot i en contra de tots. La seva visió, la seva força, el seu valor, procedien del seu propi esperit. L’esperit de l’home és, no obstant això, el seu propi ésser. Els creadors no eren altruistes. El secret total del seu poder era la pròpia creació: la causa primera, la font d’energia, la força vital, el Primer Motor. El creador no serveix a res ni a ningú. Viu per a si mateix. I solament vivint per a si mateix ha estat capaç de realitzar aquestes coses que són la glòria del gènere humà.

No existeix una cosa tal com un cervell col·lectiu. No hi ha una cosa tal com el pensament col·lectiu. El procés de la raó ha de ser executat per cada home sol. Aquesta facultat creadora no es pot donar o rebre, participar o concedir en préstec. Pertany a l’home sol, a l’individu. Allò que ell crea és propietat del seu creador.

El creador produeix, el paràsit pren en préstec. L’interès del creador és la conquesta de la naturalesa. L’interès del paràsit és la conquesta de l’home. La seva fi essencial està en si mateix. El paràsit viu de segona mà, necessita dels altres. Els altres arriben a ser el seu mòbil essencial. La necessitat bàsica del creador és la independència. La seva ment no pot ser reprimida, sacrificada, subordinada a cap consideració, sigui la que sigui. Exigeix una independència total en la seva funció i en el seu mòbil (…)

He vingut aquí per manifestar que no reconec a ningú cap dret sobre un minut de la meva vida. Ni sobre una part de la meva energia. Ni sobre cap obra meva. He volgut venir aquí per dir que sóc un home que no existeix per als altres. He volgut venir aquí per manifestar que la integritat del treball creador d’un home té més importància que qualsevol esforç caritatiu. Aquells de vostès que no comprenguin això formen part dels homes que estan destruint el món. No reconec obligacions cap als homes, excepte una: respectar la seva llibertat i no formar part d’una societat esclava».

[A. Delgado]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>