NAGUIB MAHFUZ
► El carreró dels miracles
Ed. Bromera (cat.) Ed. Martínez Roca (cast.)
Naguib Mahfuz (1911-2006), el primer escriptor en llengua àrab que va rebre el Premi Nobel de Literatura l’any 1988, és sens dubte el màxim exponent de les lletres egípcies de la segona meitat del segle XX. De la seva extensa producció literària, El carreró dels miracles, novel·la publicada l’any 1947 pertanyent a l’etapa de l’anomenat realisme crític de la seva obra literària, esdevé junt amb la Trilogia del Caire (Entre dos palaus, Palau de les passions, La sucrera) l’obra que obtingué major ressò entre els lectors occidentals.
Es tracta d’un text escrit en un estil senzill, àgil, despullat de tot element superflu, com senzilla resulta la vida humil dels veïns d’aquest carreró del casc antic del Caire que observem a través de la finestra que ens obre un narrador omniscient per mostrar-nos el mosaic humà que l’habita. Si haguéssim d’escollir d’entre els nombrosos personatges que desfilen per les seves pàgines quins esdevenen actors principals de la trama, hauríem de confessar que aquest mosaic precisament és el veritable protagonista de l’obra.Principio del formulario
El carreró dels miracles neix de la voluntat de fotografiar tota una societat amb la seva complexitat de perfils i caràcters moguts pels eterns ressorts que empenten l’ésser humà. És una història de perdedors, d’individus derrotats per la vida, arruïnats, però que no renuncien a freqüentar els quatre murs adornats de colorits arabescos del cafè que regenta Kirsha per compartir els petits drames i les misèries de les seves existències anònimes. És en aquest cafè, veritable ànima del carrer Midaq —un carreró totalment aïllat de la bullícia de la resta de la ciutat, «les arrels del qual connecten bàsica i fonamentalment amb un món profund del qual guarda secrets molt antics»—, on els diferents personatges confessen les seves esperances i les seves frustracions, on maquinen els seus negocis foscos i tracten de justificar els seus vicis, on el desig de sortir d’alguns d’aquest indret conviu amb la resignació de la resta per no haver-ho aconseguit.
Midaq és una metàfora de la misèria de les classes humils. D’una misèria que nodreix somnis i que cruelment els frustra, perquè de la misèria no se’n surt, car sovint les oportunitats que ens ofereix són trampes, paranys ordits per un destí despietat que sembla alegrar-se castigant a qui pretén sortir de la penúria: «Aquell carreró, relíquia del passat, era injust amb els seus habitants, perquè mai no els recompensava en la justa mesura de l’amor que ells li professaven. Somreia als qui li feien mala cara i feia mala cara al que li somreien.»
El fatalisme que recorre les pàgines de l’obra es tradueix en l’acceptació resignada del destí, que no és sinó la llei amb la qual Déu governa la vida d’aquests personatges, sacsejant-los amb promeses de felicitat que aviat s’esvaeixen, com si el destí volgués transmetre’ls una lliçó: que tot desig somiat en el llit de la misèria conclou en un amarg despertar.
Mahfuz no ofereix consol al lector; la seva visió és crua, sense concessions.
El contrapunt lluminós d’aquest món corrupte on les passions entrecreuades dels personatges conclou inevitablement en el drama —els marits odien les seves esposes, que al seu torn maltracten els seus marits; els pares són incapaços de mostrar tendresa envers els fills als quals acaben expulsant de casa enmig de tremendes baralles; la núvia compromesa traeix el compromís amb el nuvi enlluernada per la riquesa d’un de nou; els captaires es posen en mans d’un especialista en deformar cossos per suscitar la compassió que augmenti l’almoina; els dentistes presumeixen de títols que no tenen…—; el contrapunt dèiem a la foscor d’uns desitjos mai no satisfets, d’unes existències a la recerca d’una felicitat sempre malmesa, l’ofereix Radwan Hussainy, l’home devot que amb la seva profunda fe captivava els veïns del carreró als quals oferia la seva generositat, rectitud i compassiva tendresa. Totes aquestes virtuts no naixien en el seu cas d’una fortuna favorable; en realitat, la seva vida havia transcorregut enmig de la tragèdia: havia perdut la seva dona i tots els seus fills. I malgrat aquesta vida particularment dura, plena de fracassos i de dolor, va trobar refugi en la fe, tot experimentant en el seu cor una transformació que el portà a procurar que no passés cap dia sense fer una bona acció, o acollir a la seva casa una persona desgraciada o víctima d’una injustícia. Doncs bé, si la fe havia rescatat el seu cor de la foscor tot portant-lo a la llum de l’amor va ser, escriu Mahfuz, perquè entengué la veritable naturalesa de Déu, que no és la d’un ésser venjatiu, sinó savi i compassiu, disposat a perdonar i no a castigar el pecador amb la mort dels seus fills innocents. En el lliurament absolut a la voluntat d’aquest Déu compassiu trobà la pau Radwan Hussainy.
Tot i així, el bons consells que surten dels seus llavis no capgiren a la novel·la el destí d’aquells personatges dominats per passions intenses. Mahfuz planteja a través del personatge de Radwan Hussainy el vell problema de la lluita entre la raó assenyada i la passió cega, el conflicte entre virtut i desig al si de l’Islam. La seva postura sembla inclinar-se per concedir a les passions una força superior a la de la fe i a la bondat, incapaces de vèncer aquestes inclinacions corpòries.
Dèiem abans que aquesta novel·la té com a tret destacat la penetració de la mirada de Mahfuz en descriure el perfil psicològic dels diferents personatges, tot dibuixant models caracterials arquetípics a través de la tècnica de destacar la passió dominant en l’ànima de cadascun d’ells. Es crea d’aquesta manera personatges purs que en ser moguts per les grans passions —l’ambició, l’afany de controlar, la cobdícia, l’amor, el desig sexual, la còlera—, confereixen al text el regust de la literatura clàssica en abordar temes universals i intemporals. És aquest el motiu pel qual el fort accent musulmà de l’obra no la torna llunyana al lector occidental, que veu reflectida en els diferents personatges la pròpia condició humana.
[A. Delgado]
