Club de lectura

HANS FALLADA

Solo en Berlín

Ed. Maeva (cast.) Ed. de 1984 (cat.)

* * *

Març 2019

Hans Fallada, pseudònim de l’escriptor alemany Rudolf W. Friedrich Ditzen (1893-1947), forma part del corrent literari i artístic anomenat “Nova objectivitat” (Neue Sachlichkeit), un moviment de reacció a l’expressionisme sorgit a Alemanya a la dècada de 1910 i que es va extingir amb l’arribada de Hitler al poder.

La novel·la que en aquesta ocasió presentem, Sol a Berlín, n’és un bon exemple dels principis que inspiren aquest corrent: rebuig de tot simbolisme que distorsioni una descripció gairebé fotogràfica de la realitat; desinterès pel món íntim de la consciència dels personatges i dels seus sentiments, que a la literatura expressionista donava lloc a llargs monòlegs, tot preferint plasmar la societat defugint tota idealització deformadora i onírica; predilecció pels personatges concrets, pels individus reflectits en els trets singulars que els particularitzen, enfront de la creació d’arquetips o models; ús de la descripció com a element de denúncia de tota injustícia, com si el simple fet de “mostrar” tingués en si una funció alliçonadora…

Tots aquests trets, dèiem, els trobem a Sol a Berlín, la novel·la que va escriure Hans Fallada pocs mesos abans de morir. També a la gènesi de l’obra veiem reflectit l’esperit del corrent de la “Nova objectivitat”, car l’autor col·laborà amb la “Lliga Cultural per a la Renovació Democràtica d’Alemanya”, fundada l’any 1945, que va tenir accés als expedients processals dels opositors executats pel règim nazi, i els distribuí entre escriptors i periodistes disposats a escriure sobre el tema. És així com Hans Fallada arribà a conèixer el cas dels Hampel, un humil matrimoni berlinès que passà d’una freda acceptació del règim hitlerià a un rebuig frontal d’aquest a través d’una peculiar forma de dissidència: la difusió de missatges manuscrits de reprovació del govern deixats en edificis de gran afluència de públic.

És precisament la desigualtat d’aquesta lluita entre el matrimoni Hampel i l’aparell de l’Estat, que a través de la Gestapo iniciarà una metòdica recerca dels autors de les postals, allò que atragué l’autor i inspirà la trama policial de la persecució que narra la novel·la. Però fóra inexacte reduir l’argument de l’obra a la intriga suscitada per aquesta persecució; més aviat la tensió generada per aquest acorralament n’és l’ocasió per descriure les diferents actituds del individus davant d’un règim totalitari que transforma en enemic a tot aquell que no se n’adhereix incondicionalment. I aquí és on l’expedient Hampel esdevé l’ocasió que H. Fallada aprofita per denunciar no tan sols la irracionalitat del règim sinó la perversió de tota una societat que aprofita la adhesió al partit en el poder per obtenir impunitat en els abusos contra qui no manifesta entusiasme, ni milita a les organitzacions del règim.

L’objectiu és posar de manifest com un estat totalitari com ara el hitlerià corromp moralment el teixit social en exculpar les injustícies i els crims comesos pels seus partidaris en contra dels ciutadans que no s’identifiquen amb ell. Radiografiar aquesta corrupció moral dels estrats més humils de la societat propiciada pel poder, evidenciant com la simple militància en qualsevol de les organitzacions emparades pel règim actua com a salconduit per justificar l’excés comés contra els que manifesten la seva discrepància; denunciar la prepotència i el menyspreu envers aquells que no combregaven amb l’ideari polític nacionalsocialista, considerats sospitosos pel simple fet de no defensar-ho; retratar, en fi, la misèria progressiva d’una societat a mida que es va anar apropant cada cop més a aquell ideari esdevé el veritable tema de la novel·la. Però al costat d’aquesta fotografia social sòrdida, H. Fallada ens recorda que hi va haver altres individus, veritables herois anònims, que van mantenir una actitud de resistència i lluita, en la qual molts van perdre la vida, per restablir la dignitat a aquells a qui se’n treia, en un gest de valor que ens fa recordar les paraules de S. Zweig: «Tota opressió genera una força de reacció que condueix, tard o d’hora, a una rebel·lió. A la llarga —etern consol—, resulta indestructible la independència moral de la humanitat».

El matrimoni Hampel està representat a la novel·la per Otto i Anna Quangel. Otto és un treballador exemplar, el cap de secció d’una fàbrica de mobles berlinesa, exigent amb els seus treballadors però just en el tracte amb ells, ja que no feia distincions segons que militessin en el partit o no. Parc de paraules, poc sociable, honest i osc alhora, insubornable, manté una relació poc efusiva amb la seva dona. L’esmentada relació rep un cop dur en arribar a la llar la carta que els anuncia la mort en el camp de batalla del seu únic fill, trauma aquest que els converteix de ciutadans passius en règim tot i no mantenir contacte amb cap grup de resistència clandestina, excepció feta de la núvia del fill mort, integrada en una cèl·lula comunista. Tots dos, Otto i Anna Quangel, no tenen fusta de sabotejadors ni d’activistes. Solitaris, com sempre han viscut, no troben cap altra via d’exteriorització del seu descontentament que la d’escriure postals amb frases que expressen idees subversives per incitar, qui sap si a la rebel·lió, els seus compatriotes. A mesura que redacten les seves postals, els Quangel descobreixen cada cop més raons per censurar al règim, inclosa la persecució que fa dels jueus i la devastació a la qual condueix al país. Però allò que no sospita el matrimoni és que els seus missatges, en comptes d’inspirar la complicitat desitjada, acaben sent lliurats a la Gestapo al poc de ser descoberts, que posa en marxa la maquinària policial per descobrir a qui anomenen “el Duende”, encarregant al comissari Escherich la investigació del cas. Certament, és aquesta una figura cabdal de la novel·la, ja que esdevé l’únic personatge de l’obra que, tot i formar part de la Gestapo i confessar que ell és un “caçador d’homes”, desaprova l’ús de la força bruta en el curs de la investigació i defensa el servei de la intel·ligència i de l’astúcia com a úniques eines de recerca policial. És aquesta actitud la que porta el comissari a distanciar-se dels seus superiors, en particular del Obergruppenführer Prall, i a qüestionar-se el sentit de treballar en una organització que farà servir amb ell, tard o d’hora, els mateixos mitjans brutals que ha vist aplicar a les víctimes. En darrer terme, Escherich descobreix en Otto Quangel l’actitud d’un home digne, tot confessant amb amargura que l’únic a qui aquest ha convençut amb les seves postals és a ell mateix, al comissari Escherich, consciència insuportable que li porta finalment al suïcidi.

La resta de l’obra és la descripció del judici, si així és pot anomenar el procés penal contra els Quangel i la seva condemna.

Un darrer apunt. En els mesos que Otto i Anna Quangel passen a la presó a l’espera de l’execució coneixen un sacerdot, el pastor Friedrich Lorenz, un home malalt que, oblidant la seva malaltia, es desviu pels altres, tinguin fe o no, tractant d’ajudar-los tot arriscant la seva vida en un exemple de valor que ens reconcilia amb l’ésser humà. Figures com la del pastor Lorenz o les d’Otto i Anna Quangel, finalment reconciliats en un amor profund acceptada la inevitabilitat de la mort, esdevenen un raig de llum que fa suportable la lectura d’unes línies que retraten amb cruesa el capítol més fosc de la història d’Alemanya.

[A. Delgado]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>