IRIS MURDOCH
El mar, el mar
Ed. Debolsillo (cast.)
Novembre 2017
Quan Iris Murdoch (Dublín, 1919-1999) va obtenir el prestigiós premi Brooker Prize l’any 1978 per l’obra que presentem tot seguit —El mar, el mar—, era ja una escriptora consagrada i en possessió d’un esquema argumental fecund, un filó narratiu que havia explotat amb èxit a la desena llarga de novel·les publicades d’ençà que el 1954 va veure la llum la seva primera obra, Under the net.
L’esmentat filó narratiu que a mode d’armadura, d’estructura subjacent, esdevé substància de les trames accidentals de les seves obres es podria sintetitzar així: sacsejats els personatges per passions d’una gran intensitat (la gelosia, l’orgull ferit, l’enamorament possessiu, la por), arrossegats a l’infern, submergits a les tèrboles aigües dels pensaments més foscos, dels dubtes insuportables capaços de fer-los embogir, l’autora els aixeca momentàniament de la seva postració a través d’un esdeveniment que obre la porta a l’esperança, a la felicitat somiada, parèntesi efímer que un nou parpelleig de la consciència esvairà tot enfonsant-los novament en el món dels dimonis. Semblaria com si l’autora irlandesa es proposés mostrar-nos que la vida progressa a empentes i rodolons, que la seva finalitat no és sinó la de desvirtuar amb crueltat tota conversió, tot triomf, tot moment de felicitat o fins i tot de virtut.
I. Murdoch vincula aquest moment on les passions paralitzen la llibertat de moviments de la ment a una actitud ètica: la de la ceguesa que ens incapacita per veure tota realitat que no sigui la pròpia. En aquesta fase, la fantasia d’un ego autocentrat construeix imatges dels altres que lluny de desvelar la seva naturalesa la deformen com si fossin fantasmes creats enmig d’un deliri, d’una mena d’estat hipnòtic permanent que esdevé conseqüència d’unes passions viscudes exacerbadament.
Però les seves novel·les no conclouen en aquest punt. L’armadura a la qual ens referíem ens té reservada una sorpresa. A les acaballes dels seus relats els protagonistes experimenten una transformació sorprenent, estranya, radical, que els fa transcendir el seu autocentrament des d’una mirada desapassionada de la qual no poden donar raó perquè forma part d’un misteri que els sobrepassa. És a partir d’ara que la realitat abans negada emergeix i es percep fidelment —instant en què la ceguesa del turment, conseqüència de l’orgull, dona lloc a aquella visió serena sense la qual no pot obrir-se pas la virtut ni esdevenir l’eticitat.
Quant a l’argument de l’obra, El mar el mar es construeix sobre un nombre reduït de personatges. Amb set o vuit en té prou l’autora per teixir els fils d’una trama que es podria sintetitzar així: un director de teatre especialitzat en les obres de Shakespeare, retirat en una casa a la vora del mar, es proposa escriure les seves memòries. Charles Arrowby, aquest és el seu nom, ha estat un tirà amb els seus actors, personatges que mantenen amb ell una relació ambivalent d’admiració i odi que sembla no importar massa a qui no ha dubtat a seduir les diferents actrius que ha dirigit a la recerca d’una felicitat que li ha estat negada. La raó del fracàs d’aquestes relacions ens la confessa el propi Charles: en cap d’elles no ha trobat un sentiment semblant a l’experimentat en una relació que va mantenir a la seva primera joventut. El trencament d’aquesta relació i la posterior desaparició de la jove, mai no retrobada pel protagonista, marcà definitivament la seva vida sentimental. Però la situació canvia inesperadament quan Charles descobreix un dia la Hartley —aquest era el nom de la jove— a prop de la casa on rememora el seu passat.
Tot i el temps transcorregut —gairebé quaranta anys—, un sentiment de la mateixa intensitat al viscut temps enrere reneix en el cor del director i amb ell l’esperança de reprendre la relació en el mateix punt en què es va tallar. Cec pel desig de reviure-la, el protagonista deforma la imatge actual de la Hartley incapaç de veure que la seva realitat personal s’assembla poc a la que ell havia idealitzat durant el llarg període de la seva absència. I en aquest punt, de poc serveixen els advertiments dels amics que el van a visitar per despertar-lo del seu miratge: aferrissat massa temps a un record, tanca els ulls a un present que no se li assembla i el nega. El drama està servit. El deliri farà la resta.
Un darrer apunt. Un personatge proper al protagonista, el seu cosí James —home enigmàtic, militar que ha visitat freqüentment l’Índia i ha entrat en contacte amb la saviesa oriental—, tindrà un paper clau en la transformació que a les acaballes de l’obra experimentarà Charles. Fidel a la seva convicció que l’autodescentrament de la mirada capaç de transcendir l’ego i obrir-lo cap a l’eticitat forma part de l’àmbit del misteri, I. Murdoch envolta la conversió del protagonista en el marc d’un esdeveniment inversemblant, gairebé miraculós, que romandrà per ell en la boira d’una semiinconsciència que no revelarà a ningú, com aquelles certeses íntimes mai no confessades que en un instant de la nostra vida obren un nou sentit per la nostra existència.
[A. Delgado]
