GEORGE ORWELL
► Homenatge a Catalunya
Debolsillo (cast.) Labutxaca (cat.)
FERNANDO PESSOA
► El banquer anarquista
Quaderns Crema (cat.) Ed. Berenice (cast.)
* * *
Maig 2017
Fernando Pessoa (1888-1935) va publicar El banquer anarquista l’any 1922. La crítica ha considerat el text “una sàtira dialèctica, un sofisma financer”, desenvolupat amb un estil lògic deductiu on l’ordre de les raons segueix una concatenació necessària que pretén demostrar que la forma més conseqüent de ser anarquista és convertir-se en banquer. A Pessoa —escriptor d’una fina intel·ligència a qui la ideologia anarquista no li era aliena des del punt de vista teòric— li agraden les paradoxes, les cabrioles literàries on les contradiccions lògiques es difuminen mitjançant una argumentació subtil que demostra la conciliació entre allò que és incompatible; és per això que Pessoa troba en aquest desafiament pel sentit comú que suposa la confessió entre la teoria anarquista i la pràctica del banquer no hi ha divergència sinó identitat un repte perquè el seu talent brilli amb llum pròpia.
Paga la pena aturar-se en el raonament.
Anarquista, raona el banquer en el curs d’un sopar amb un periodista, és aquell que es rebel·la contra la injustícia que naixem socialment desiguals, raó per la qual s’imposa lluitar contra les ficcions socials que possibiliten dita desigualtat i anul·len allò que de natural hi ha en l’ésser humà. Per tant, els diners, l’Estat, la família o la religió, en tant que ficcions socials, són condemnables. Pròpiament parlant, natural és tot allò que pertany a l’instint; la ficció natural que més s’assembla a l’instint és l’hàbit, i el sistema burgès és una ficció social feta ja hàbit entre nosaltres. Com promoure el pas d’una societat burgesa a una altra anarquista i lliure? S’obren dues alternatives: una violenta, la revolució social, que en comptes de conduir a la societat lliure porta a una dictadura, a un règim militar despòtic l’objectiu del qual és eternitzar allò que havia de ser transitori tot oblidant l’ideal de la llibertat; l’altre és pacífica i consisteix en una propaganda intensa que predisposi els esperits a lluitar per l’alliberament de tota la humanitat. Ara bé, en el si d’aquesta acció propagandística els individus, que es diferencien per naturalesa quant a les seves qualitats i aptituds, generen involuntària i naturalment tirania entre ells mateixos ja que espontàniament els més intel·ligents s’imposen sobre la resta —efecte indesitjable per la teoria anarquista. No hi ha doncs més alternativa que l’acció individual. A més, si la lluita contra les desigualtats socials implica l’altruisme i el deure de ser solidari, per una mentalitat materialista que no creu en la vida eterna, ni admet cap altra llei que no sigui la de la naturalesa —tot oposant-se a l’Estat, el matrimoni i als diners en la mesura en què són ficcions socials— també el deure de la solidaritat esdevé una ficció social, car l’home neix per ser ell mateix i per tant és naturalment egoista. En definitiva, l’anarquista conseqüent és qui promou la llibertat sense generar tirania i combat la principal ficció social, el diner, per tal d’alliberar-se de la seva influència mitjançant l’acaparament d’una quantitat tal que s’alliberi del seu efecte tirànic, camí que el condueix a triar la pràctica del banquer. Subtil…
L’altre text, l’obra de George Orwell Homenatge a Catalunya, escrita entre juny i desembre de 1937 i publicada l’any següent, ha esdevingut una obra d’imprescindible lectura per tot aquell que vulgui conèixer la primera fase de la guerra civil a Catalunya. L’estil d’Orwell s’apropa en aquesta ocasió al gènere periodístic de ploma àgil amb voluntat documentalista i descriptiva on el llenguatge retrata allò que uns ulls intel·ligents veuen a la Barcelona convulsa dels primer mesos de 1937 des de la militància en el POUM, perspectiva que en el seu cas és premissa declarada i no amagada en nom d’una suposada objectivitat a la qual honestament l’autor renuncia per impossible en el relat dels fets descrits, tot conferint un vernís de credibilitat a l’obra. El propi Orwell declara que pel que fa a uns esdeveniments com aquests “ningú no és ni pot ser completament veraç”, ja que “tots escrivim amb parcialitat”, i adverteix amb lucidesa: “cura amb la meva parcialitat, els meus errors o la deformació que inevitablement es deriva del fet que només hagi pogut veure una part dels fets. Però cura també amb aquesta mateixa qüestió en llegir qualsevol altre llibre sobre aquest període de la guerra espanyola”. Honesta declaració de principis de la qual hauria de partir tot aquell que, integrat en qualsevol dels bàndols en litigi, pretengui escriure la història d’una lluita en la qual va participar.
El relat s’inicia en el mes de desembre de 1936 quan Orwell arriba a Barcelona amb la intenció d’escriure articles periodístics i pren la decisió de militar al POUM —partit oposat a la burocratització creixent de l’estalinisme soviètic i partidari d’un control obrer tant de les forces productives com de l’exèrcit (aquesta línia ideològica apropava el POUM d’Andreu Nin als anarquistes de la CNT amb els quals Orwell declarava sentir-se més identificat). Aviat se n’adona amb lucidesa que dins de la guerra civil s’està produint una revolució obrera i que les forces que lluiten a favor d’ella són els militants del POUM i la CNT, mentre que la resta de formacions, inclòs el PSUC, proper a una línia política estalinista, s’oposen a la revolució.
Doncs bé, aquest és l’ambient revolucionari que Orwell troba a Barcelona al desembre de 1936, ciutat en què —malgrat l’escassetat d’aliments bàsics— vivia, en paraules de l’autor, “un moment de llibertat i igualtat propiciat pel control obrer i sindical de la situació”.
Amb clarividència descriu Orwell les setmanes de formació a la milícia del POUM a la caserna Lenin de Barcelona, on la manca d’armament, la supressió d’un ordre jeràrquic de comandament (en teoria cada milícia era democràtica i rebutjava la tradicional organització militar), o la inutilitat de la formació militar rebuda li fan concloure amb amargor: “¿com dimonis es pretén guanyar la guerra amb un exèrcit així?”.
Cal subratllar que en cap moment la seva militància li porta a una idealització de les milícies del POUM, ans al contrari, car si demolidora resulta la descripció que fa de les condicions organitzatives de la milícia —«No teníem cascos ni baionetes, mancaven revòlvers o pistoles i no hi havia més que una granada de mà per cada cinc o deu homes. A l’escassetat d’armes se sumava la de tots els altres elements d’importància en una guerra. No teníem mapes ni plànols, per exemple…»—, no menys esgarrifosa esdevé la descripció de la lluita en les trinxeres del front d’Osca on romangué en les pitjors condicions imaginables, tot descrivint una situació que actua com a relat antibel·licista per qualsevol generació que pugui caure en el parany de la idealització de la guerra.
A la segona part del text assistim a la crònica dels esdeveniments de maig de 1937 a Barcelona que van culminar amb la repressió dels anarquistes i del POUM per part de les forces comunistes contràries a la revolució. Són aquestes unes pàgines escrites amb ritme trepidant que tenen la virtut infreqüent de mantenir-se fresques i actuals —tan sols la bona literatura és capaç de suprimir el vel del temps.
En definitiva, lliçó magistral de periodisme de guerra la que ens regala aquest anglès que va salvar miraculosament la vida lluitant per uns ideals ben lluny de la seva pàtria, i que anticipa molts dels temes que després desenvoluparà a la seva obra mestra: 1984.
[A. Delgado]
