El club de lectura

skinnerWalden II, de B.F. Skinner

És difícil sostreure’s a la fascinació que encara avui, sis dècades després de la seva publicació, continua exercint la lectura de Walden II, l’aventura literària del més radical dels psicòlegs conductistes, B. F. Skinner.

Tot i que no ha estat infreqüent la incursió en el món de les lletres per part dels que habitualment viuen immersos en la més rigorosa i asèptica praxis científica, la novel·la d’Skinner no s’ha d’entendre com el mer divertimento del professor universitari que aprofita el parèntesi estiuenc per allunyar-se de l’activitat acadèmica. Des de les primeres pàgines resulta manifest que aquesta desconnexió no hi és, que el disseny d’una societat utòpica organitzada segons una estricta i planificada enginyeria de la conducta —tema central de l’obra— esdevé un exercici literari fonamentat en una sòlida base científica sense la qual difícilment s’entén la novel·la. En aquest sentit, bé podríem dir que qui pretengui assolir una idea força aproximada dels principis de la psicologia conductista no els ha de cercar en els manuals que, a mode de breviari, acostumen a condensar-los en quatre fórmules mortes; ans al contrari: ha de submergir-se en l’atmosfera de Walden II perquè en els seus capítols palpita i viu el conductisme de Skinner en tota la seva riquesa i complexitat.
Frazier, veritable alter ego de l’autor en el text, amb un verb apassionat, se n’encarrega d’explicar-los amb la vehemència de qui ha trobat una veritat última, amb la mirada ardent del visionari, amb la convicció pròpia de l’il·luminat; tan sols que en aquest cas —curiosa paradoxa— la llum que l’enlluerna prové d’una llanterna fiable, gens sospitosa d’irracionalitat o de fanatisme: la psicologia conductista, la branca més experimentalista i científica de la psicologia.
L’estructura de l’obra és fàcil de sintetitzar: un grup d’estudiants, encapçalats per dos professors universitaris —el mateix Skinner i Castle— cobejosos per conèixer de primera mà l’experiment d’enginyeria de la conducta que Frazier, un antic company de la Universitat, ha portat a terme en una comunitat reduïda, decideixen visitar-la. Tancada a l’exterior, autàrquica, integrada per un miler d’individus, Walden II —així s’anomena la comunitat— és el resultat d’una ment que ha planificat meticulosament tots els estímuls que han de rebre des de la infància els individus que la integren amb l’objectiu de configurar les seves estructures afectives d’un mode que maximitzi la felicitat del grup.
Aquesta ment demiúrgica no és altra que la de Frazier, que amb rigorosos arguments i una lògica implacable —admesos, evidentment, el principis conductistes— se n’encarrega de refutar les objeccions que Skinner i Castle plantegen a un projecte d’aquestes característiques. La primera i fonamental objecció qüestiona el preu elevat que l’individu ha de pagar a canvi de gaudir de tot el que ofereix Walden II: el sacrifici de la seva llibertat. Frazier no ho nega, però argumenta tot seguit que enlloc no existeix la llibertat ja que l’ésser humà ha estat el territori cobejat pel sacerdot, l’educador, el demagog, el polític, en definitiva per tots els discursos sobre l’home que han desenvolupat tècniques de control capaces de modelar el comportament d’aquest en un intent de crear-li una identitat interessada.
Walden II és l’ intent de repensar aquest modelatge sota un control científic que garanteixi el desarrelament de les emocions negatives i desactivi la font de tensions i conflictes en els grups humans. Ara bé, Skinner se n’adona amb lucidesa que aquest projecte d’enginyeria de la conducta està condemnat al fracàs si no es promou alhora una profunda reforma social i econòmica fundada en aquests quatre eixos: 1) la redefinició de la família: es tracta d’evitar l’existència d’una forta dependència personal entre pares i fills a l’objecte de reduir tota connexió hereditària a la mínima expressió
—Skinner defensa la substitució de la tasca educativa dels pares per la dels psicòlegs, car que la formació de l’estructura caracterial és quelcom massa delicat i complex com perquè els «drets de sang» s’arroguin «drets formatius» 2) el replantejament radical de l’educació: lluny de l’establiment de plans d’estudis homogenis, Skinner prioritza el fet d’ensenyar a pensar i a aprendre sense cap interès en què el jovent desenvolupi les mateixes capacitats i habilitat—cadascú aprèn allò que necessita 3) la substitució de l’economia monetària per una de crèdits on la realització de quatre diaris (un crèdit equival a una hora laboral) dona dret a la gratuïtat de tots el bens i serveis 4) una estructura del poder on els dirigents no són polítics sinó científics de la conducta que planifiquen les diverses tasques de la comunitat, tot i que no són elegits per mecanismes democràtics.
No obstant, aquest “experiment amb la vida” que és Walden II admet una darrera lectura: la del lament de l’artesà que contempla la seva obra i sent la solitud i orfenesa de la ment creadora condemnada a no poder experimentar amb si mateixa, conscient com el cirurgià de poder sanar amb el seu bisturí qualsevol cervell… excepció feta del propi. I és que, malgrat tot, Frazier —aquest petit déu— no és feliç.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>