Club de lectura

 

JOHN WILLIAMS
Stoner
Edicions 62 (cat.)
Ed. Baile del Sol (cast.)
Desembre 2012

John Williams (1922-1994) no és un autor conegut entre nosaltres. Tampoc la seva obra, Stoner, a la qual dediquem aquestes línies, serà un títol que evoqui res significatiu en el lector que segueixi amb interès el panorama de les lletres nord-americanes de la segona meitat del segle XX. “Text desconegut d’un autor ignorat”, anotaríem probablement a la nostra agenda si en una tertúlia sentíssim parlar d’aquesta obra, i tal vegada afegiríem: “però unànimement elogiada”. I amb aquesta perplexitat tancaríem el quadern de notes, encuriosits per les raons de l’oblit d’un text publicat fa més de quaranta anys que ara suscita crítiques tan favorables.
Escrita en un estil senzill, però d’aquella senzillesa elaborada que ens fa sospitar de l’ús d’una regla estricta que economitza paraules de tant mesurar-les; redactada, dèiem, amb una simplicitat enlluernadora, allunyada dels excessos retòrics d’un estil pretensiós que acostuma a pagar el preu d’una eurítmia fallida, Stonernarra la història d’un humil professor de literatura anglesa a la Universitat de Columbia, que veu com la vida passa per davant dels seus ulls sense allargar la mà per agafar-la, fins que aquella el fa pujar al seu tren sense gairebé adonar-se’n, amb la ceguesa amb què l’agafem sovint, empaitats pels altres o per una passió que ens instal·la en un vagó que ja no tindrem forces per abandonar —ni tan sols quan prenen consciència de l’error de la nostra decisió.
La seva prosa exhala una honestedat tan demolidora, una autenticitat tan clarivident, que J. Williams ens fa sentir aquesta vida sense grans esdeveniments que és la d’ Stoner com a pròpia a través d’un procés d’identificació construït, curiosament, a partir de silencis més que no pas de la paraula. I és que l’obra constitueix un exercici notable de contenció narrativa, de sobrietat en el tractament de cada situació, on el dramatisme no és ocasió per un excés verbal, sinó més aviat pel contrari, per l’aplicació d’aquella regla de la senzillesa elaborada que fa imaginar al lector molt més del que ens diu el text.
Si els personatges de Balzac sovint se’ns presenten dominats per una única passió, la intensitat de la qual aglutina totes les forces del seu esperit, totes les seves energies, darrera d’una aspiració a la qual s’aferrissen obsessivament i fora de la qual perden el sabor de la vida, bé podríem dir que Stoner va trobar aquesta passió en la literatura. Va ser a partir del moment en què va escoltar a classe el sonet setanta-tres de Shakespeare (En mi pots contemplar l’estació de l’any / quan ja ben poques fulles (o cap) pengen encara…) que es va despertar la seva consciència tot fent-lo descobrir a què havia estat cridat. I allò que va descobrir, amb la convicció ferma de qui ha rebut d’una família de grangers el legat d’una honesta i humil laboriositat, va ser que exerciria la docència fins al final dels seus dies, sense que els conflictes amb d’altres companys entelés la seva dedicació en cos i ànima a la seva veritable i única passió, la literatura. No és aquesta mitjà per altres ambicions, sinó la vocació que dóna sentit al seus dies, la manifestació pura d’allò que veritablement estima, el refugi on troba la calidesa que no va conèixer en el seu matrimoni.
A ningú fa mal Stoner amb la seva passió que, viscuda d’una forma virtuosa i exemplar, íntegra i humil, acaba exigint la recompensa d’uns moments de felicitat. És per això que quan aquesta se li presenta en forma de relació amb una jove professora no suscita la condemna moral del lector, conduït magistralment per J. Williams al territori d’aquella saviesa humana que brolla del fons del cor i que anomenem sovint sentit comú. Confessa Stoner aleshores, el quaranta-tresè any de la seva vida, “que la persona que s’estima al principi no és la persona que s’estima al final, i que l’amor no és un fi, sinó un procés en el decurs del qual una persona n’intenta conèixer una altra”.
Dèiem al principi que era probable que aquesta obra de John Williams no evoqués res significatiu en el lector interessat per la novel·la nord- americana contemporània. Però estem segurs que, un cop llegida, en formarà part del cor creixent que actualment l’elogia, i tal vegada anoti a la seva agenda: “Obra mestra, injustament oblidada, a la qual el temps, com a tot text veritablement gran, situarà en el lloc que li correspon —consol tardà per aquell a qui se li retreu en vida el reconeixement merescut”. [A. D.] 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>