► La caverna
Edicions 62 (cat.)
Alfaguara (cast.)
* * *
Desembre 2010
José Saramago, Premi Nobel de literatura l’any 1998 —l’únic escriptor en llegua portuguesa que l’ha rebut— té una trajectòria literària atípica. Com a autor va tastar l’èxit de les seves novel·les amb quasi seixanta anys, edat en què la majoria d’escriptors tenen editada ja gran part de la seva obra. Bé podríem dir que la seva evolució literària és la d’un procés de creació forjat a foc lent, sense aspiracions ni grans objectius, comparable a la d’un fruit que està madurant nodrint-se amb complaença d’una saba que no és altra que la d’un humanisme compromès amb la denúncia de tota estructura alienadora de l’ésser humà en nom d’una vida plena i autèntica.
Mai no ha amagat Saramago la seva ideologia, ni la seva militància política. Mai no ha defugit la seva literatura el compromís amb un pensament crític capaç de denunciar la deshumanització del treball a què condueix el desenvolupament tecnològic sota les regles d’un mercat globalitzat. Mai no s’ha aixecat tan alta la veu per reprovar els canvis en els hàbits quotidians i en les relacions socials de les persones quan aquests canvis porten a difuminar cada rostre sota la pell d’un productor i un consumidor desproveïts d’individualitat.
El pensament de Saramago és, tot jugant amb els títols de dues de les seves obres, la invitació intel·ligent a recórrer el pendent escarpat que condueix de la ceguesa a la lucidesa, reeixida finalment en el cas dels personatges de La caverna quan prenen consciència que els problemes propis de l’entorn tenen les seves arrels en les estructures econòmiques que han entronitzat la llei de l’oferta i la demanda com a jutge implacable de les relacions comercials.
De forma premeditada Saramago rescata el mite de la caverna amb què s’inicia el llibre VII de la República de Plató per titular aquesta obra, car el que vol transmetre és la idea que l’home de la nostra postmodernitat s’assembla a aquell esclau encadenat condemnat a contemplar l’espectacle d’unes ombres que, en la seva ignorància, pren per la veritable realitat. La dicotomia que allí es planteja entre un món d’aparences en el qual es troba sumit el comú dels mortals i un món real al qual la raó d’aquests, en la seva ceguesa, no accedeix mai cobra vida en la novel·la de Saramago a través d’uns personatges enfrontats a un totpoderós Centre comercial que esdevé l’autèntica caverna actual. Així ho admet el mateix Saramago quan afirma: «Fa més de 2300 anys Plató va utilitzar el mite de la caverna per explicar la dicotomia entre el món de les aparences i el món real. Avui, més que mai, vivim a l’interior de la caverna del consum capitalista. La gran superfície comercial és el paradigma de la nova caverna».
La trama de l’obra gira precisament al voltant de les relacions comercials entre un petit terrissaire de seixanta-quatre anys, en Cipriano Algor, i un gran Centre a qui ven en règim contractual d’exclusivitat la seva producció. La dependència del terrissaire respecte de la gran superfície és tal que el destí de la petita empresa familiar cau irremissiblement en mans del totpoderós Centre que, un bon dia, amb despietada lògica, decideix prescindir del seus plats i les seves gerres, incapaces de competir amb les produïdes per economies llunyanes a costos molt inferiors.
Ara bé, si el marc de la novel·la és el d’aquesta lluita desigual entre la petita empresa familiar i la gran superfície comercial, el tema de fons va molt més enllà d’aquesta supervivència laboral amenaçada. Saramago, amb un llenguatge poètic sublim que s’eleva en certs fragments al nivell de les millors pàgines de Pessoa, la literatura del qual coneixia molt a fons, fa dels diàlegs de Cipriano Algor amb la seva filla reflexions molt profundes sobre qüestions capitals de la condició humana. I és que els temes s’encavalquen sense temps per assimilar el que esdevé una veritable simfonia de saviesa on qualsevol objecte que pare o filla tenen entre mans esdevé símbol que condensa en el llenguatge de la imatge una lliçó apresa en la terrisseria de la vida. I així, a la meditació sobre la necessitat d’aferrissar-nos al treball en certs moments de la nostra vida, tot i tenir consciència de la seva inutilitat, perquè intuïm que perdre’l és perdre una raó de viure, li succeeix la consciència sobre l’estima per les obres defectuoses que surten de les nostres pròpies mans i que, tot i la seva imperfecció, acabem conservant al costat de les més reeixides, incapaços de destruir allò en què un dia vam posar l’ànima, potser creient, amb Cipriano Algor, que les figures d’argila deformes tal vegada tinguin la seva oportunitat quan els fragments es desprenguin, caiguin i amb el temps allò que ja no és sinó pols es transformi en argila ressuscitada. I la simfonia continua: a la reflexió sobre el record dolorós de l’ésser estimat perdut i el renéixer d’una promesa de felicitat que renova la confiança en la vida quan s’esperava ja poc d’ella segueix la meditació sobre el desassossec mai no confessat que s’allunyi la filla estimada, bàcul de la vellesa, i davant del crepuscle de la nostra existència no tinguem cap més companya que la del silenci d’una vella terrisseria.
Escriu Saramago en la novel·la que «tornar a ser vespra, si més no per una hora, n’és el desig impossible de cada ahir passat i de cada avui que està passant; cap dia no aconsegueix romandre vespra durant el temps que somiava». No és pot expressar amb més bellesa el goig que tota expectativa crea. La caverna no defraudarà la d’un lector intel·ligent. [A.D.]