STEFAN ZWEIG
Castalión contra Calvino
Ed. Acantilado (cast)
MIGUEL DELIBES
El hereje
Alianza Ed. (cast)
Juny 2011
L’any 1935 Stefan Zweig va rebre una carta del pastor calvinista Jean Schorer tot instant-lo a escriure una biografia de Sebastian Castellio, l’oblidat humanista francès que es va atrevir a enfrontar-se al totpoderós Calví a mitjan segle XVI arran de la condemna a morir cremat a la foguera que aquest va dictar contra Miguel Servet per estrictes raons de discrepància religiosa.
S. Zweig acceptà el repte i un any després posà fi a una de les biografies més vibrants i profundes mai escrites sobre un personatge històric. Fidel a l’esperit de Plutarc de trobar el contrapunt, la vida paral·lela i alhora oposada als valors encarnats pel biografiat, col·locà blanc sobre negre les figures de Castellio i Calví per relatar un combat que, més enllà de la pugna teològica sobre la manera de traduir certs passatges de la Bíblia, esdevé el duel entre dues actituds antagòniques davant d’aquell que no pensa com nosaltres.
Calví, que disposava del poder civil i religiós a la ciutat de Ginebra, va establir una teocràcia a tal extrem asfixiant de la consciència individual i la seva autonomia que la més mínima discrepància ideològica, la menor desviació dels seus dictats fou objecte de despietats càstigs per part de qui havia decidit segrestar tota llibertat de pensament en favor de la seva exclusiva doctrina. Dividida la humanitat en temorosos de Déu i heretges, Calví exigí una obediència sense reserves a la lletra del seu catecisme, els articles del qual va fer jurar a cada ciutadà de Ginebra sota coacció d’excomunió —arma que no dubtà d’utilitzar en reiterades ocasions.
¡Que lluny ens trobem de l’esperit inicial de la Reforma, d’aquell reclam de llibertat espiritual pel creient a l’hora d’apropar-se al missatge bíblic sense intermediaris entre la llum natural de la seva raó i la paraula divina allí expressada! ¡Què remota resulta ara la reivindicació luterana del lliure examen de la Bíblia, de la intimitat del contacte del fidel amb els Evangelis quan a Ginebra es qualifica d’heretge i es condemna a morir a la foguera a qui discrepa de Calví en la interpretació de les Escriptures! S’instaura així en aquella ciutat suïssa allò que la mateixa Reforma condemnava: una dictadura espiritual, un tirania sobre les consciències, una nova ortodòxia.
Ara bé, tot i ser evident l’actitud de Calví, poques veus es van aixecar en defensa de Servet coneguda la seva sentència. Com puntualitza Zweig, pocs adeptes ha d’esperar, en l’eterna covardia del gènere humà, qui crida contra dèspotes i fanàtics poderosos. Per això causa admiració la solitària veu de Castellio en contra dels potentats que s’atribueixen el poder de perseguir a qualsevol individu a causa de les seves opinions. ¿Com no subscriure aquesta veu quan ens recorda que sobre la consciència d’un ésser humà no és lícit exercir violència a cap poder terrenal; que fins la veritat més pura, si és imposada als altres amb violència, es converteix en pecat contra l’esperit; que matar un home mai no és defensar una doctrina, sinó tan sols matar un home?
Llegint Castellio tota distància secular queda abolida i el temps es separa dels temps, com si una saviesa perenne brollés del seu esperit dignificant el nostre en el precís moment en què —mosquit contra elefant— desemmascara el fanatisme d’aquells que eleven el seu punt de vista al pedestal de l’única opinió legítima. I amb humilitat, sense aixecar la veu, formula aquests dos interrogants inapel·lables: «¿Arribaràs a dir —interpel·la a Calví— que fou Crist qui t’ha ensenyat a cremar els homes? ¿No era ell qui defensava l’amor a l’enemic i el deure de no jutjar els altres?»
Darrere la condemna de Servet —i aquí rau un dels mèrits de l’estudi de Zweig—no hi ha un estricte problema teològic, tot i que les acusacions es fonamentin bíblicament. La teologia esdevé en aquest cas una màscara, una de les moltes disfresses que fa servir la intolerància i el fanatisme de tots els temps en la seva persecució de qui s’aparta de l’ortodòxia imperant. Potser Malebranche tenia raó quan advertia que una cosa és la causa i una altra de ben diferent l’ocasió a través de la qual es manifesta aquella.
La segona lectura que proposem, ambientada en el mateix segle en què es desenvolupa l’obra de Zweig, és la darrera novel·la que va escriure Miguel Delibes, El hereje (1998). Basada en fets reals —l’Acte de fe celebrat per la Inquisició l’any 1559 a Valladolid contra una vintena de luterans d’aquesta ciutat— la novel·la narra la història d’en Cipriano Salcedo, un pròsper comerciant de la llana que, orfe de mare, va ser criat per Minervina, una dida que li va donar el veritable afecte i de qui el pare el va separar per enviar-lo a un col·legi de nens expòsits. Mai no tornarà Cipriano a reunir-se amb ella malgrat els esforços per trobar-la. Tan sols a la fi de la seva vida, on no va conèixer la veritable felicitat car el seu matrimoni acabà en fracàs i la seva aproximació sincera al luteranisme va haver de ser viscuda en la més escrupolosa clandestinitat donada la duresa amb què fou reprimit qualsevol rebrot reformista per la Inquisició en el regnat de Felip II; tan sols a la fi dels seus dies, dèiem, tornarà a tenir-la al seu costat, i com la mare comprensiva incapaç de veure la maldat en el cor del seu fill, declarà davant el tribunal de la Inquisició, tot defensant el seu nen, que l’ull de Déu no és com el dels homes, car aquell no s’atura en les aparences sinó que indaga en el cor d’aquests i per això no s’equivoca.
Dues fogueres cremaran doncs davant les nostres retines al llarg d’aquestes pàgines. És cert que els executors d’aquestes condemnes parlaven idiomes diferents, però no ens enganyem: la mà que cala foc a la pira amb indumentària ocasionalment diversa és la mateixa, la del fanatisme i la intolerància que mai no ha permès la llibertat de consciència a l’ésser humà. [A.D.]
