Redacció ___ [ 1r Batx. Artístic ]
Parlar in-situ a l’espai 13 sempre és sorprenent perquè la ment defuig de les seves parets. Tota una experiència viscuda i narrada per l’alumnat de l’artístic. En aquesta ocasió Quan les línies son temps ens ofereix l’obra de Rubén Grilo, que justament a la fira d’art ARCO, ha obtingut el premi de la Comunitat de Madrid 2016.
Lydia León
La Fundació Joan Miró de Barcelona porta quaranta anys mostrant al món la col·lecció d’un dels artistes més importants d’Espanya, el qual li dóna nom.
Divendres passat, 4 de desembre, l’alumnat de 1r de Batxillerat Artístic vam recórrer els passadissos mitjançant una visita guiada, dividida en dues parts. La primera part es va dedicar exclusivament a l’Espai 13, i la segona, va consistir en recórrer la planta baixa de l’edifici, observant amb deteniment diverses obres de Miró. Jo, que ja havia visitat la fundació anteriorment, em centraré a l’Espai 13, l’existència del qual desconeixia fins aquest dia.
L’Espai 13 és una sala d’exposicions temporals, creada amb la idea de promoure les obres de joves que experimenten amb l’art. És un racó subterrani on els artistes són lliures de posar, pintar i il·luminar el que ells vulguin, ja que tota l’habitació té l’opció de formar part de la seva obra.
Al baixar les escales fins el citat racó, el primer que ens va cridar l’atenció van ser els colors de la paret del fons. No eren colors potents, sinó més aviat colors pastelosos i clars que es diferenciaven en forma de rectangles. A mida que ens hi acostàvem ens adonem que eren motlles de rajoles de xocolata. Llavors es va sentir un soroll súper estrident, i tots ens vam començar queixar. Alguns vam començar a llegir del revés les marques d’aquells dolços, mentre que d’altres s’encaminaren cap a un pilar que tenia un munt de pintures.
La Mari Carme i la Montse ens van fer seure en rotllana, i van fer un petit incís sobre què consistia l’Espai 13, per acabar preguntant-nos sobre l’obra de Rubén Grilo. Les conclusions que alguns vam treure van ser interessants, ja que van intentar donar amb la relació entre els pots de pintura i els motlles. Però no només això, elles ens van fer adonar-nos que els llums de la sala i el soroll (que semblava la botzina d’un cotxe) també formaven part de l’obra. No vam aconseguir trobar una relació sòlida entre aquests quatre elements, però ells ens van proposar enviar-li un correu electrònic a l’artista preguntant-li-ho, unes qüestions que van proposar entre tots, i ara estem en espera per conèixer les seves idees. Tot i així, vam proposar teories curioses, i una estona després de desfer la rotllana, van passar a ser paranoies.
En definitiva, segueixo sense conèixer la veritable intenció de l’artista, però si la tingués al davant probablement li reclamaria un soroll menys estrident. I després li donaria les gràcies, perquè ha aconseguit que mogui les femelles del meu cap, preguntant, per exemple, si els pots de pintura caiguts i destapats eren cosa seva, o l’acte rebel d’un nen de primària.
Neus Álvarez
L’exposició de Rubén Grilo a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró, és una petita mostra de com l’artista expressa a patir de la creació industrial el tema de les línies com a temps. Però, el seu projecte no és una obra acabada.
Aquest símil el veiem clarament a l’utilitzar materials industrials que estan mal fets i amb errors, com és el cas dels motlles de tauletes de xocolata o la pintura amb una etiqueta on hi diu “pintura que mai s’asseca”, i per tant fa que una obra mai estigui acabada, perque sempre es pot pintar. Pel que fa a l’espai, donava sensació d’estar buit, inacabat. També hi intervenia molt la llum, que a l’estar distribuïda en petites aglomeracions ajudava a crear aquesta efecte. I la música que ambientava la sala era l’afinació de l’Oboè, (instrument pel qual es fixa tota la resta d’una orquestra) aquest so donava una sensació d’error.
Així que individualment, tots els conceptes que presenta Rubén Grilo tenen alguna tara o estan inacabats, i en el seu conjunt formen una línia en el temps d’inacabament constant.
Valèria Marca
Desprès dels exàmens trimestrals que acabàvem de fer a l’institut vam visitar la Fundació Miró, això sí que va ser tot un bon començament de cap de setmana. Allà vam conèixer l’Espai 13. Què es aquest espai? De que tracta? Bé, aquest espai actualment té un cicle d’exposicions sota el títol de: Quan les línies són temps, del comisari Martí Manen.
A l’hora d’entrar, tothom, es va quedar bocabadat al no veure quadres a les parets -com s’espera en gairebé tots els museus d’art, però aquest va ser diferent. Els rostres dels companys van ser èpics. A l’entrar vam veure un espai vuit, mancat de vida. En què consistia aquella obra? Doncs, hi havia quatres coses a destacar, tot i que algú només en veurà una.
La paret del fons contenia un munt motlles de xocolata, amb errors de fàbricació, eren de colors pastels. A l’esquerra es trobaven uns envasos de pintura acrílica que mai s’assecaven, o això deia l’etiqueta. En una zona del sostre hi havia diferents bombetes amb diverses formes i tipus d’il·luminació i entre tot això, t’acompanyava un so no gaire agradable -com si fos a cau d’orella- que era un instrument musical desafinat.
L’alumnat va arribar a la conclusió que aquesta obra era industrial, ja que tant els elements ho eren. Si algú es pregunta què van aprendre els futurs artistes? No fa falta que un espai d’art estigui ple de quadres i sigui molt colorit, amb simples coses que es complementin n’hi ha prou. Cal deixar-se portar per les sensacions.
Viky Tortato
Joan Mirò was a Spanish artist that lived in Barcelona during the XXth century. He found this city a source of inspiration but what really shaped his art were the landscapes of Mont Roig, Paris, Majorca, New York and Japan.
When he was in the advanced age, some of his friends told him to expose this art, not to leave it in an attic getting dust , and he said that he will do it only if they make a foundation and there will be a space for new young artists where they may expose their art. So they did and now we have this amazing place full of his art and a basement called ‘espai 13’ where new-born artists show their work.His art is influenced from the folk art and Romanesque church frescoes of his native Catalan region, to the XVII century Dutch realism and more contemporany favism, cubism and surrealism. In his artthe wanted to express rebelliounosness but with a sensitive touch to the political and social life. Nobody can, nobody knows how to define him in a single movement because he made art in his own way: his aim was to explore a new meaning to the traditional precepts. He was usesual [?]to take normal objects and make art out of them, like the work created with a feather, a hatpin and a cork: he saw this objects like no one else does and composed a dancer from them.
Cristina Callado
Crec que serà difícil trobar les paraules adequades per expressar la meva opinió.
Al veure les obres de l’exposició Miró i l’objecte, em vaig parar a pensar en què es considerava Art i vaig arribar a indignar-me molt, perquè li donem molta importància al nom i no a l’obra, potser en la seva època aquestes obres eren molt reconegudes i valorades, però des de el meu punt de vista estan sobrevalorades. Trobo que la gran majoria, costen molt d’entendre i no hi veig cap valor estètic en elles.
A continuació desatacaré dues obres de l’exposició, la que menys, i la que més em va agradar, per així acabar de forma positiva la dissertació.
L’obra que menys em va agradar va ser la que es suposava que era una ballarina, la qual només era una agulla de cap clavada a un suro amb una ploma, aquesta obra la pot fer tothom, son tres simples objectes que tots podem obtenir fàcilment i juntar-los d’una forma “artística”, però aquesta, no és tant reconeguda com obra de Miró típica, sé que ell va destacar per innovar però igualment trobo que l’obra està sobrevalorada, en canvi una altre obra em va agradar molt, no sé com s’anomena però eren dos llenços, els quals havia pintat i posteriorment cremat, aquesta part no la trobo molt interessant però l’obra té un factor més a valorar, la llum, el forat que havia creat el foc deixava passar la llum construint un ombra a la paret de l’exposició, i allà es podia observar clarament el contrast entre l’ombra del llenç i la lluminositat del forat fet pel foc.
En general l’exposició em va indignar, però vaig gaudir molt de la sortida.
Joana Delmas
L’exposició Miró i l’objecte mostra el transcurs cronològic de les obres de Joan Miró, com va començar fent petites escultures que després el portarien fins a l’el·laboració d’obres de grans dimensions.
Era un artista que formava part dels moviments abstractes del S XX. Feia obres amb tot tipus de materials, passant per la pintura fins a l’escultura, i totes elles sense identificar-ho en l’objecte original. En l’exposicó es mostren també, els passos previs que feia abans d’arribar a l’obra final i on hi descobrim els colors i formes que anaven canviant per aconseguir l’objecte desitjat.
Tot i que Miró és reconegut arreu del món, amb un bon nombre d’obres ben curioses, a mi no m’agrada aquest estil, potser és perquè no l’entenc en la seva totalitat, però em resulta desagradable.
Competències generals del batxillerat assolides amb aquesta activitat:
- Competència personal i interpersonal
- Competència comunicativa
- Competència en coneixement i interacció amb el món
