Microrelats guanyadors i finalistes (Batxillerat)

Els microrelats en català havien de començar amb: “La sorpresa va ser quan en arribar…” i els microrelats en castellà havien de començar amb: “Si alguien tiene algo que decir, que hable ahora o calle para siempre”. Aquest són els microrelats guanyadors en BATXILLERAT. Molt i molt bons.

Castellano

1r de Batxillerat

Primer premio

Balas de otoño (Raúl Ramos)

“Si alguien tiene algo que decir, que hable ahora o calle para siempre”.

Y yo me levanté y dije …“¡Esto es una redada, malditos cabrones!” empuñando mi pistola del cuerpo de policía, preparado para cualquier tiroteo.

Todos los presentes se habían puesto en pie con sus respectivas armas en mano. Mi compañero y yo nos encontrábamos en la boda de la familia de uno de los traficantes de Metanfetamina más poderosos del mundo.

Intentamos zafarnos del brutal ataque tras un banco. Cientos de trozos de madera de roble oscuro saltaban por los aires. Escuché mi nombre susurrado por el viento … Cuando me giré sólo pude ver a mi compañero tendido en el suelo sangrando, con una sangre tan roja que el otoño la envidiaba.

Segundo premio

Martes 20 de Febrero, el último sueño (Núria Expósito)

“Si alguien tiene algo que decir, que hable ahora o calle para siempre”. Y yo me levanté y dije …

¡Alto, no lo puedo permitir! Sabes que todo esto no tiene sentido. ¿Qué ocurre con estos diez años que hemos pasado juntos? En ese instante vi cómo María me miraba a los ojos; sabía que ella seguía enamorada de mí y justo cuando venía a mi encuentro sonriendo … me he despertado. Había sido el mismo sueño de cada noche, las mismas palabras, la misma sonrisa, las mismas gotas de sudor en mi frente y el mismo final. He mirado el reloj, marcaba 8:30 de la mañana, Martes 20 de febrero. Hoy hace dos años que María está casada con él, pero no por mucho más tiempo.


2n de Batxillerat

Primer premio

…QSHT… (Antonio Rodríguez)

Si alguien tiene algo que decir, que hable ahora o calle para siempre. Y yo me levanté y dije:

“Si no hacemos algo nuestros enemigos acabarán con nosotros y jamás podremos gobernar el mundo… ¡Debemos actuar y aniquilarlos” El general Ryan asintió, aceptó mi propuesta y ordenó: “Todos a sus puestos! Oficial Action Man, dé usted la señal de ataque”.

Retrocedí a mi posición, cogí el walkie Talkie: “..qsht… Alfa uno, ¿me recibe? … qsht…”, “qsht… Sí señor, estamos listos para la señal, cambio y corto… qsht”.

Los soldados enemigos estaban cada vez más cerca… ya se escuchaban sus pasos… 3… “¡Armas fuera! “… 2…” ¡Apunten! … 1…¡ Y llegó Spiderman!…

“Un momento… pero qué haces aquí enano, ¡sal de aquí! ¡Mamá el enano no me deja jugar en paz!

Segundo premio

La cara que me dejó ( Rebeca Pérez)

Si alguien tiene algo que decir, que hable ahora o calle para siempre.

Y yo me levanté y dije: “No veo, señor capellán, que nuestro actual silencio deba sentenciar el futuro de esta pareja. Opino que esta costumbre es ridícula. ¡Por Dios! Y perdóneme por la expresión, pero miles de parejas se separan cada día. Ese silencio siempre se rompe, el para siempre ya no es para siempre… ¡Y adiós muy buenas!

Yo sólo manifestaba mi opinión, señor juez. Si supiera usted lo harto que yo estaba… Llevo años escuchando esa maldita frase en películas sin encontrarle el más mínimo sentido. Sí, señor juez, y al ver que se estaba celebrando una boda en esa iglesia no me lo pensé dos veces. Con tan mala pata que mientras yo hablaba “el maridito” decidió que ya no quería ser “el maridito” nunca más. Pensará usted que no me dio la lástima… ¿Pero qué iba a hacer yo?

Si viera usted, señor juez, la cara que me puso el padre de la novia… Bueno, ya ve usted la cara que me dejó.


Català

1r de Batxillerat

Primer premi

El meu regne per un entrepà (Rocío Alfaro)

La sorpresa va ser quan, en arribar a la classe, un noi que semblava dues vegades més alt i més fort que jo ocupava la meva taula. Jo sóc un home prudent, no sóc partidari de baralles, i encara menys quan hi ha implicat un víking d’aquella mida que segurament el que volia fer era robar les dones i les cabres del meu poble i emportar-se-les al seu.
Vaig pensar que no seria mala idea passar el dia de peu de cara a la paret, com ens feien de petits quants ens portàvem malament, abans d’acostar-me allà una altra vegada. Però el meu estómac va començar a cridar “Quim, maco, em pots portar aquell entrepà que tens a sota del calaix? Té una pinta…” I el Quim, com l’home prudent i valent que és, va sortir del seu amagatall i va començar la seva odissea per aconseguir l’entrepà atrapat en territori pagà.

Segon premi

(Daniel Arévalo)

La meva sorpresa va ser quan en arribar al teatre on havia d’actuar no hi havia ningú.
Era el meu únic dia per actuar, així que vaig prendre aire i vaig entrar als camerinos. En veure a terra una foto meva de quan era petit volia anar-me’n d’aquell lloc tan estrany, però de sobte va aparèixer una mà petita que em va agafar el braç i em va dir:
–Et toca.
Vaig sentir una esgarrifança en veure que aquell nen era jo. Em vaig desmaiar.
En despertar vaig observar que tot allò havia sigut un somni. Quinze anys, havia tardat per preparar-me, per despertar i tornar al teatre de la vida.


2n de Batxillerat

Primer premi

Una victòria estranya (Laura Soto)

La sorpresa va ser quan, en arribar a la meta, tothom va callar; és més la gent tenia una cara estranya, descol·locada.

No entenia res.

Acabava de guanyar la marató, per què ningú no cridava ni m’aclamava ni em felicitava? No s’adonaven del que acabava de fer? Li havia tret quinze segons al noi que em seguia!! El mateix que havia marcat el rècord dos anys seguits, la qual cosa significava que jo havia fet la nova millor marca! Tant de temps entrenant-me, corrent nits senceres perquè ningú fes el gest ni de dir-me un simple “felicitats”? Quina decepció! Vaig anar a la parada del bus i m’hi vaig asseure, decidit a tornar a casa.

Al dia següent, totes les portades dels diaris cobrien la notícia: “Un noi de 35 anys, escapat del manicomi del Baix Llobregat, s’infiltra en una cursa i, completament nu arriba primer a la meta. Afortunadament, ja torna a ser al centre”.

Segon premi

11S (Juan Vigueras)

La sorpresa va ser quan, en arribar a la cantonada que uneix la sortida del pont de Brooklyn amb el barri xinès, cap de les dues torres era ja visible. Un immens núvol de pols dibuixava un paisatge gens definit des d’on desenes de persones intentaven fugir, preses del pànic i de l’horror. La notícia m’havia arribat gràcies a una companya de feina, però no m’ho vaig poder creure fins que ho vaig comprovar amb els meus propis ulls. El cor se’m va aturar de cop i les cames ja no em responien. Allò era real. El món s’ensorrà. Aquell mateix matí, la meva parella havia començat a treballar a les oficines del World Trade Center

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>