EL PLANETA DE LES PARAULES A CAU D’ORELLA

Benvolguts infants, 

Ara que sembla que aquest virus que ens ha estat fent la guitza comença a retirar-se, m’he decidit a adreçar-vos unes paraules. I he pensat que la millor manera de fer-ho seria per mitjà del millor llenguatge que existeix per a les criatures: un conte.

EL PLANETA DE LES PARAULES A CAU D’ORELLA

Prem sobre la icona per escoltar

Fa molts i molts anys, en Mir, animat per les ànsies de conèixer nous móns, va decidir omplir la seva motxilla amb tot allò que per ell resultava imprescindible i va carregar-se-la a l’esquena. Després de passar un temps hivernat dins la càpsula transportadora i de viatjar de planeta en planeta, va anar a topar en un racó allunyat de la galàxia. Quan va sortir de la nau va descobrir un paisatge completament nou per a ell.

En Mir mirava a banda i banda, i només podria observar uns éssers sense boca que, tot i això, s’expressaven i es comunicaven. En el lloc de la boca hi tenien una peça de roba i, a banda i banda, hi tenien sengles gomes elàstiques que s’entortolligaven darrera cada orella. Com s’ho farien per entendre’s? – Es preguntava en Mir -. Va caure en la conclusió que es tapaven la boca per escoltar-se millor i que, aquells éssers estranys, en comptes d’utilitzar paraules s’escoltaven els sentiments i les emocions.

En Mir, molt sorprès, va pensar que aquella havia estat la descoberta més gran que havia fet mai. Va poder observar, de la finestra estant, com els nens i nenes passaven llargues hores entre espais reduïts i, tot i així, se les empescaven per donar exemple als més grans en paciència, empatia i responsabilitat. En Mir va pensar que aquells éssers petits eren una troballa impressionant.

En Mir també observava emocionat com altres éssers de majors dimensions acompanyaven aquells petits éssers en totes aquelles tasques que puguessin necessitar, i s’escarrassaven a ajudar-los a resoldre els problemes quotidians.

Aquells éssers de majors dimensions anaven carregats d’amor i de bones intencions. Tots aquells éssers es rentaven una vegada i altra les mans. En Mir va pensar que volien tenir sempre les mans llustroses, perquè expressaven moltes coses i així aconseguirien de fer-se entendre millor.

En Mir es preguntava que aquell món estrany estava ple de nous reptes i de propostes imaginatives. Tanmateix, estava convençut que ben aviat aquell temps passaria i aprendrien del millor que havien viscut.

1 comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>