“No fer l’alçada d’un ca assegut” és una expressió balear que la setmana passada vam treballar a les classes de tercer d’ESO del Pere Vives. Es refereix a aquella persona molt menuda, sigui per l’edat, sigui per la talla o sigui per les dues coses alhora. I vam posar un exemple : “No feia l’alçada d’un ca assegut i ja llegia qualsevol paper que li caigués a les mans”. És a dir que la frase no té un caràcter insultant, tot el contrari. Ara bé, sovint la primera impressió de les criatures adolescents que omplen les aules de secundària és assenyalar el fet per riure’s d’algú, en aquest cas del més baixet de la classe, que també sovint queda encara més baixet perquè l’encongeix la vergonya quan rep aquesta mena de  comentaris. Com que va passar en una de les quatre classes em vaig permetre de fer-los una reflexió. El valor incommensurable d’acceptar-se cadascú tal com és i d’esvair qualsevol trauma que pugui provocar aquest fet. Perquè en el sorteig de les formes dels cossos, la natura ens n’ha regalada una a cadascú i, qui és el bonic que diu que la seva és la més maca? Una de les claus de la felicitat és estar bé amb un mateix, fins i tot en el reconeixement d’alguns defectes. I encara els en vaig dir una de més grossa. Amb un to solemne vaig etzibar : “El més important a la vida és estar bé amb la teva parella”. N’hi va haver un que no em va deixar acabar la frase i va exclamar : “I si no tens parella?” I jo vaig respondre  “La tens!” i vaig repetir el començament i vaig acabar la frase : “El més important a la vida és estar bé amb la teva parella. I de parella possible només n’hi ha una de veritable. La que formes tu amb… tu mateix”. Si aquesta no funciona, no en pot funcionar cap altra més. I si aquesta va bé, la vida et somriu més.

Si això és una gran veritat en els més joves, que modulen encara el caràcter i la manera d’anar pel món, també es pot aplicar en els no tan joves. I és bo remarcar que si un accepta el seu cos en traurà més partit i viurà més harmònicament que no pas si es passa el dia envejant els cossos dels altres i volent copiar maneres de vestir i de pentinar-se. I ja que hi som, jo sovint faig broma de la meva condició de calb i m’alegro públicament de tot el temps que no he de perdre en assecar-me i pentinar-me el cabell. Fins i tot deixo anar que no és un problema meu perquè jo no em veig. En tot cas és un problema dels que m’envolten, que potser envegen que, a diferència d’ells, jo tingui un descapotable. De la mateixa manera, totes les bromes que algú gosa fer-me en aquest sentit em rellisquen per sobre les orelles com les pues d’un raspall. Sóc així. La meva al·lopècia no em provoca ni un pèl de vergonya i un dels llibres que sempre tinc a la capçalera del llit ésL’Elogi de la calvície, del grec Sinesi de Cirene, que va morir al segle V i que considerava la calvície com una virtut, gairebé com un regal dels déus que comporta un munt d’avantatges. Llegiu el llibre i els sabreu. Gràcies déus!

Per acabar-ho d’adobar fa dos dimecres vaig ser testimoni al meu poble d’un gest lloable per part d’un capelladí que no tinc el gust de conèixer, però que em va sorprendre molt gratament. Era a la porta de l’escola Marquès de la Pobla i, com jo, va anar al centre a recollir els seus fills amb una particularitat. Amb crosses perquè li falta una cama. Doncs bé, quan la filera de nens i nenes de cinc anys va passar-li pel davant, la més atrevida, de nom Itzel, li va preguntar “Que no tens cama?” i ell va respondre : “Ostres, me l’he deixada a casa!” Ho vaig trobar tan brillant que una mica més i l’abraço i tot. Aquesta és l’actitud,. és clar que sí!