Amb motiu del Dia Mundial de la Poesia, us proposem de llegir el poema “Solstici”, de Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 1929 – Vic, Osona, 2003), un dels poetes més llegits, venuts i traduïts de les lletres catalanes. Es tracta d’un poema que descriu molt bé la voluntat de renéixer i de refer la vida després d’un període d’incerteses, ja sigui des d’un punt de vista personal o des d’un punt de vista col·lectiu. De fet, “Solstici” va aparèixer publicat al llibre de Martí i Pol L’àmbit de tots els àmbits, en què un dels temes centrals és la reconstrucció nacional del país. El contingut del poema, amb tot, conté un missatge que encaixa perfectament amb els objectius i la filosofia de l’educació per a les persones adultes: és un cant a les segones oportunitats i a la voluntat de renéixer i repensar-se per reconstruir la pròpia vida. Recordeu: “… amb la certesa que cap esforç no cau en terra eixorca.”
SOLSTICI
Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.
En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.
Dia Mundial de la Poesia
El 21 de març va ser declarat Dia Mundial de la Poesia per la Unesco . A Catalunya, el govern de la Generalitat i la Institució de les Lletres Catalanes proposen un Dia Mundial de la Poesia 2021 dedicat a la poeta Felícia Fuster i Viladecans (Barcelona, 1921 – Barcelona, 2012). Com a poema representatiu d’aquesta autora s’ha escollit “No em despulleu”:
NO EM DESPULLEU
Abans
que el gran compàs no em paralitzi
amb la geometria de la mort
no em despulleu.
No em despulleu del temps
ni d’aquells mots
que, fins gebrats, jo feia càlids.
Sé que el meu cant
avui
no arribarà
ni a les òrbites baixes
i el món em pesarà. Tant és.
Deixeu-me.
Deixeu-me el formigueig
d’aquest cap ple de festa
i les ales dels ponts. Deixeu-me blanca,
calç apagada, encesa, poca cosa,
no, res,
amb els peus nus.
Sé caminar descalça. I més.
I encara sé:
només el que s’esborra
té importància.
Felícia Fuster (Barcelona, 1921-París, 2012)
Obra poètica, 2010 [«Nusos de sorra», Aquelles cordes del vent,
1987]
