La pandèmia ha anat moldejant dia rere dia la nostra manera de viure. Alguns aspectes són més obvis, com les mascaretes, que han desdibuixat els rostres i han intensificat les mirades, i d’altres han passat més desapercebuts, però no amb menys importància.
Els i les mestres estàvem acostumats a veure a petits i grans jugant al pati. Uns i altres coincidien en diferents moments i la barreja d’edats tornava el joc més enriquidor .
Al pati d’infantil els menuts de tres anys sovint desperten instints maternals i paternals als més grans, que els busquen per jugar a les casetes o al que sigui. Volen acompanyar-los amunt i avall, riure amb ells, a qui veuen tan i tan petits, com si ells i elles fossin ja tan grans. Això és la normalitat. El pati obert al joc de tots. La pandèmia però va venir plena de barreres i de separacions i els infants que aleshores tenien tres o menys anys no havien conegut fins ara un dia a l’escola diferent a tot allò.
Els i les mestres ens hem passat molt de temps recordant que havien de tapar-se la cara amb la mascareta, desinfectar-se molt bé les mans per prevenir-se del contagi, demanant evitar el contacte físic, mantenir les separacions entre grups bombolla… I per fi, arriba un dia surrealista en el que de cop se’ls hi diu “Ja està, ja us podeu barrejar al pati”. Tu potser esperaves que correrien sense dubtar-ho, perquè és el que com a adult et convida a fer l’experiència, però ells i elles, “ensinistrats” per viure en la distància i en el temor del Covid, es van bloquejar davant les balles obertes. Els hi oferies creuar-les i et miraven com si fessis broma. Alguns fins i tot van manifestar que preferien quedar-se allà on estaven.
Finalment, els adults vam anar arrossegant aquells mòduls separadors i al veure canviar el paisatge del seu pati físicament van arribar les ganes de córrer d’una punta a l’altra.
Van tornar imatges oblidades de nens i nenes grans i petits compartint el joc, ajudant-se, perseguint-se, fent una botiga amb les galledes…; moments que la vida havia pausat i que amb el retorn poc a poc de la “normalitat” ens han estat retornats. I aquí ho deixem escrit, com a experiència per compartir, perquè els infants es van emocionar, però nosaltres també ho vam fer. Oi tant que sí!! Que bonic que va ser!!! Que bonic que és encara…
PODEU CLICAR A SOBRE LA IMATGE PER VEURE ALGUNA FOTOGRAFIA MÉS.
Comentaris recents