Hstòria de l’Escola Soriano-Montagut
A finals dels anys 70 (del segle passat), la població escolar d’Amposta va anar creixent de manera espectacular i la demanda de places escolars cada vegada fou més exigent.
L’any 1979 s’inaugurà el Col.legi Públic Mestre Agustí Barberà, però no era suficient per absorbir les sol.licituds de matrícula a l’ensenyament públic.
Aquest mateix any es decideix a l’Ajuntament la construcció d’un nou centre escolar. El Ministerio de Educación dóna la seva aprovació i el 1981 veu la llum. En una de les sessions del Consistori municipal s’aprova el nom que rebrà el nou centre: Innocenci Soriano-Montagut, nom de qui és un insigne pintor i escultor ampostí. Així, doncs, el mateix setembre de 1981 obre les portes al seu alumnat el Colegio Público Soriano-Montagut. Comença com centre d’EGB, sense parvulari (els més menuts encara ocupaven les antigues Escoles Miguel Granell, les del parc).
L’afluència d’alumnat és constant i es imprescindible la construcció de cinc aules prefabricades al pati d’esbarjo per tal d’acollir a tots els nens i nenes.
La matrícula va en augment (s’arriba als 872 alumnes i nivells quintuplicats). Mentre s’està construïnt un nou centre ( el Col.legi Públic Miquel Granell). Quan el 1990 s’inaugura aquesta nova escola, un nombre molt nombrós d’alumnat del Soriano es traslladat, forçosament, al nou centre. Això dóna pas a que puguin venir els parvulets. A partir d’aquest moment el nostre Centre queda normalitzat com Col.legi Públic Soriano-Montagut, un centre de doble línia amb un total de cinc-cents i escaig alumnes.
Com que les condicions a les aules prefabricades no eren les més adients (humitats, manca de calefacció, …) es decideix l’ampliació del centre. Comencen les obres el 1993 i el febrer de 1995 s’inaugura dita millora. Queda configurada així l’estructura definitiva del centre. Des del 1997, a partir de la introducció de l’ESO, es perden els nivells 7è i 8è i es disposen de més espais per a equipaments (aula de música, idiomes, informàtica, biblioteca i d’altres) que fins aleshores no en disposàvem. Ara de les aules prefabricades només queda una (que va ser reformada l’any 2017) i s’utilitza com a gimnàs de psicomotricitat.
Ah!, una curiositat: el 1981 començà l’activitat escolar al Soriano, però no fou inaugurat oficialment fins el 5 de desembre de 1987.
Història d’Innocenci Soriano Montagut
Innocenci Soriano-Montagut Ferré (Amposta, Montsià, 21 d’abril de 1893 – 22 de novembre de 1979) era un escultor, dibuixant, imatger, professor, catedràtic i acadèmic català, fill predilecte d’Amposta (1950) i fill adoptiu de Tortosa (1974). És un dels grans escultors de les Terres de l’Ebre. A més de la seva obra artística destaca el seu treball com a professor de Belles Arts i la seva tasca en favor de la cultura. A Tortosa hi té dedicat un carrer al barri del Temple (àrea de Vora Parc). N’hi ha un altre a Amposta i a més a més una Escola porta el nom Soriano Montagut, és a dir, la nostra escola.
Soriano-Montagut va iniciar la seva afició a l’escultura de ben petit, quan jugava a la vora del riu i modelava figuretes amb el fang. Per contribuir a l’economia familiar, ajudava al seu pare en la feina de carter. Li cridava l’atenció els dibuixos que il·lustraven les revistes i diaris que repartia als subscriptors. Quan podia recollir revistes velles, reta
llava els dibuixos, els enganxava sobre una fusta, amb una serra petita ho retallava i amb un enformador intentava donar-los relleu. Així va ser com va introduir-se al món de l’art i va afeccionar-se als dibuixos dels artistes catalans de l’època. La mare va adonar-se’n de la forta vocació que mostrava el seu fill per l’escultura i va convèncer el seu marit per enviar a Innocenci a ampliar els seus coneixements a Tortosa, on vivien uns familiars. Als dotze anys el van col·locar d’aprenent al taller de l’escultor Ramon Sabater i a les nits anava a dibuixar al taller de Ramon Cerveto. Aviat Tortosa se li va fer petita i el mateix Cerveto aconsellà als pares que el millor seria que Innocenci marxés a Barcelona per continuar la seva formació. El 1907 va començar a treballar a un taller d’imatgeria de Barcelona i a les nits anava a classe a Taller d’Arts i oficis Artístics (l’Escola Llotja de Barcelona) on va coincidir amb el pintor Joan Miró. També es trobà amb en Santiago Costa i Vaqué, que estava d’aprenent d’escultor com ell i amb qui més tard es retrobaria a Madrid, arribant a sorgir entre ells una gran amistat. El 1908, Innocenci va desplaçar-se a Amposta per veure a la família i se li va presentar l’ocasió de realitzar un bust a Arturo Sagristà Pedrell. Aquesta escultura es pot consider la primera obra d’envergadura que va realitzar.
L’any 1914 va ingressar al servei militar, a la Brigada Obrera Topogràfica, on va coincidir amb altres artistes. Durant tres anys tenia assegurada la manuntenció, ja que la seva situació econòmica era molt precària. L’any 1915 es convocà l’Exposició Nacional de Belles Arts i va decidir presentar-s’hi. Va començar a modelar la figura d’un home nu, però com se li va acabar el fang i no disposava de mitjans econòmics per comprar-ne més, va decidir deixar-lo en un tors. Després el va passar a guix i el va presentar amb el nom de Tors d’home. Aquesta obra va ser premiada amb la tercera medalla i fou el primer guardó de la seva vida.
L’any 1917 va presentar a l’Exposició Nacional de Belles Arts dues escultures, Miner amb pic i El carregador. La segona va ser adquirida per la Casa del Pueblo de Madrid. Aquest mateix any va acabar el servei militar i també els estudis a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics. Llavors va llogar un petit taller al carrer Ferraz, on es va volcar en la seva feina. Montagut pensava que per triomfar i aconseguir encàrrecs s’havia de fer un nom i un prestigi que només li podien donar les medalles i els concursos. Pel que fa al treball, l’escultor continuava la seva lluita en solitari, encoratjat per algun company i algun amic tortosí que el visitava i li escrivia per confortar-lo. El seu amic Josep Fabà, pintor tortosi i company de la mili, escrivia a la premsa tortosina les seves lluites i va recollir tot el que es va publicar d’ell i de la seva obra a la premsa de Madrid i de Tortosa. El polític tortosí Joaquim Bau va vistar un dia a l’escultor al seu estudi i, en veure la situació tan precària en que vivia, li va encarregar el que seria el primer treball de la seva carrera professional.
L’any 1918 va obtenir un premi d’honor a l’Exposició Nacional de Barcelona amb una figura de petit format en bronze titulada La música. L’any 1919, el polític Marcel·lí Domingo li aconseguí una beca de la Diputació de Tarragona per dos anys. La vida de Montagut s’anava consolidant entre premis i encàrrecs. L’any 1921 va guanyar el Concurs Nacional amb la creació del bust de la infanta Beatriu, filla del rei Alfons XIII, premi que li obrí les portes del Palau Reial per modelar-hi del natural el bust. L’obra es conserva al Palau Nacional.
L’any 1923 es va convocar a Madrid un concurs internacional per fer un monument a la memòria del veterinari Dalmacio García Izcara. Montagut va presentar juntament amb l’arquitecte Saamon de València un projecte que va guanyar el concurs. El 1929, dintre de la gran Exposició Internacional d’Indústria, Art a Espanya i Esports, i amb l’obra La besada, va guanyar la tercera medalla. L’obra quedà dipositada al Museu d’Art Modern de Barcelona. El 1932 va guanyar la primera medalla a l’Exposició Nacional de Belles Arts amb les figures La meva mare, en pedra i Tardor, en bronze.
Un any després, el 1933 va obtenir una beca per a l’especialitat d’escultura a la Real Acadèmia de Bellas Artes de San Fernando. Això li va permetre durant un any viatjar per Europa, Egipte i Turquia.
En arribar a Madrid després del viatge es va dedicar a la docència i el 1935 va obtenir la plaça de professor de modelatge a l’Escola d’Imatgeria de Salamanca, on compaginava la docència amb l’escultura. L’any 1940 va ser nomenat director de l’Escola. El 25 de juny de 1940, quan Montagut tenia quaranta-set anys, es va casar amb Ángeles Marcos Marcos, filla d’un empresari sal-mantí. El matrimoni va tenir dos fills, Miguel Ángel, nascut al juny de 1942 i Montserrat, nascuda el 21 d’abril de 1944, el mateix dia i mes que el seu pare.
El 1945 va guanyar en oposicions la plaça de professor de modelatge de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis artístics de Barcelona. Però la seva muller no va poder acompanyar-lo, ja que morí uns mesos abans del trasllat a la capital catalana. A la primavera de 1947 es va presentar al concurs de la Medalla Julio Antonio convocada per la Diputació de Tarragona, on va guanyar el primer premi amb l’obra Amor de mare. Des que es va traslladar a Barcelona, en arribar les vacances escolars es traslladava amb la família a Amposta per passar-hi l’estiu, on residia a la caseta dels seus pares. El 1950, l’Ajuntament d’Amposta el va nomenar Fill Predilecte de la Ciutat.
L’any 1951 es va presentar a les oposicions convocades per accedir a la plaça de catedràtic de modelatge d’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi i les va guanyar. L’activitat que Montagut va desenvolupar a Barcelona durant els divuit anys que va durar la seva segona estada fins que es va jubilar com a professor va ser intensa. Combinava el treball d’encàrrec i el de lliure creació. L’any 1954, l’Ajuntament d’Amposta li va encarregar un relleu al·legòric de les Terres de l’Ebre, que actualment es troba a una paret frontal pujant les escales de l’Ajuntament. El 1955 La Banda de Música de La Lira Ampostina és beneïda la nova Senyera, dissenyada per l’escultor Innocenci Soriano-Montagut.
El 1963, a l’edat de setanta anys, es va jubilar com a professor i des d’aleshores es va dedicar només a fer d’escultor.
El 1969 va presentar a Tortosa un recull de la seva obra. Un any després aquesta exposició va ser portada a Salamanca. El 1970 va ser nomenat acadèmic de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, en representació de la província de Tarragona.
L’any 1974, a proposta del claustre de professors de l’Escola-Taller d’Art de Tortosa, va ser nomenat Fill Adoptiu de la Ciutat. L’Ajuntament de la capital del Baix-Ebre li va encarregar un monument per a la plaça Corona d’Aragó. Els darrers anys de la seva vida els va passar treballant en aquest projecte.
L’any 1978, quan l’escultor encara era viu, l’Ajuntament d’Amposta va col·locar una làpida commemorativa a la casa on va néixer. Montagut va morir a Lleida el 22 de novembre de 1979, als vuitanta-sis anys d’edat. L’Ajuntament d’Amposta, en Ple Extraordinari del 30 de novembre de 1979, va prendre l’acord de posar el nom de l’escultor al centre escolar que es construïa en aquells moments a la ciutat.
L’art i l’ensenyament foren la finalitat fonamental de la llarga vida de Montagut. Sentia l’escultura i la concebia íntegrament, com una filosofia i una meditació del món que l’envoltà, com una disciplina quotidiana de treball. Va ser un gran artista i un creador fecund
