EN EL PASSAT
Els orígens de l’edifici de la nostra escola es remunten a l’alta edat mitjana, quan l’any 1142 el bisbe de Barcelona Arnau Ermengol va cedir el terreny conegut per “Mansi del Clot” a l’Orde de l’Hospital (Cavallers de Sant Joan de Malta). Aquesta propietat que més tard es va subdividir tenia una gran extensió i anava des del que avui és el barri del Clot fins el mar.
Hi ha notícies que cap els anys 1151-60 un tal Fra Pere va obtenir permís per edificar cases al voltant de Barcelona per tal d’hostatjar-hi peregrins. Situades en llocs estratègics de les entrades i sortides de la ciutat, eren a la vegada torres de defensa, la qual cosa justifica la presència d’una orde militar.
Una d’aquestes cases va ser la Torre de Sant Joan, alçada en una part de la propietat esmentada i concretament en el lloc conegut més tard amb el nom del “Clot de la Mel”. Sobre aquesta primera edificació, de la qual en queden molt poques restes i que al llarg del temps va anar sofrint diverses modificacions, està ubicada la nostra escola.
La torre, inicialment concebuda com un castell habitatge senyorial, va desenvolupar també en els seus inicis funcions d’hospital. Des de finals del s. XIV i durant els segles XV i XVI va ser arrendada a diferents ciutadans, la majoria de Barcelona, i es va anar adaptant funcionalment en els transcurs dels anys a les necessitats organitzatives d’una explotació agrària.
El 1615 l’heretat de la Torre de Sant Joan tenia una extensió de quasi 8 Ha. En el pati hi havia una capella sota la invocació de Sant Nicolau. Durant el s. XVII i excepte en els diferents setges que va sofrir Barcelona, va seguir estant arrendada a diferents ciutadans de Barcelona. A finals d’aquest mateix segle, la torre i la capella es van reconstruir degut als greus danys que van sofrir durant la guerra dels Segadors.
Entre els anys 1703 i 1705 es van realitzar importants obres de reforma, mercès a la donació feta per Fra Nicolau Cotoner, comanador de Barcelona. Això va permetre restaurar la torre, ampliar-la i obrir grans finestrades, perdent en bona part el caràcter de fortalesa que tenia. D’aquesta època són la majoria de restes que es conserven i fan referència a l’Orde de Sant Joan de Malta, com els dintells de les finestres i portes amb inscripcions i els escuts nobiliaris gravats en pedra, una estela i una pica d’aigua beneïda on es pot veure la creu de Malta de vuit puntes
El 22 de maig de 1729, la finca va ser arrendada de nou, construint-se per ordre de Fra Joseph Roig, nou comanador de Barcelona, una capella contígua a la torre, traslladant-se alguns dels elements arquitectònics de l’antiga. La capella va seguir sota la invocació de Sant Nicolau, encara que l’anomenaven de Sant Joan. Les obres les va realitzar el mestre de cases Gabriel Coll.
Després de dos nous arrendaments i d’algunes noves modificacions en l’edificació, durant el periode comprès entre 1820 i 1823, l’Orde de l’Hospital va perdre la propietat de la casa i terres del Clot degut a l’enagenació de bens per disposició del govern dit constitucional.
El desembre de 1823, el procurador de l’Orde Don Nicolàs Dameto va recuperar la finca que en aquells moments estava en poder de Joan Casas Vilarrubias, comerciant i veí de Barcelona, i la va tornar a arrendar.
L’obertura d’una carretera veïnal que unia el Poblenou amb el municipi de Sant Martí va suposar que es cedís una part dels terrenys de la finca per construir-la i que se li donés el nom de Carretera veïnal de Sant Joan. Quan aquesta es va transformar en carrer, va rebre el nom de Sant Joan de Malta, nom que es va conservar quan el municipi de Sant Martí es va annexionar a Barcelona i que es manté encara ara.
A mitjans del segle XIX com a conseqüència de la desamortització de les terres administrades per l’església o per ordes religioses, entre la que es trobava la de Malta, l’heretat va passar a mans privades. El 1854 la casa i els terrenys que l’envoltaven van ser adquirits per Raymon Casas i Jordà, heretant-les més tard la seva filla Camila Casas i Jover.
JA SOM ESCOLA
En Junta de la Comissió de cultura del dia 2 del mes de març de l’any 1921, l’il.lustre regidor D. Lluís Guarro, pertanyent a aquesta Comissió, dirigint-se al Sr. President li feu avinent que havent pogut constatar personalment pel temps que portava d’actuació en l’Ajuntament l’eficàcia de la tasca cultural que realitzava la Comissió Municipal de Cultura, li feia ofrena de la casa propietat de Camila Casas i Jover Vídua de Guarro i sos fills Lluís, Maria i Assumpció, situada en la plaça d’en Valentí Almirall del barri de Sant Martí de Provençals, que havia pertanescut a l’Ordre dels Cavallers Templaris, per que fos destinada per sempre a hostatjar-hi una institució d’ensenyança que volgués crear i sostenir-hi l’Ajuntament de Barcelona. L’il.lustre Sr. President agraí fondament l’acte generós i exemplar de la família del regidor Sr. Guarro, i així mateix li ho feren present els demés vocals regidors de la Comissió de Cultura.
En la mateixa sessió s’acordà cercar la forma jurídica més aventatjosa econòmicament per a traspassar l’esmentada finca a l’Ajuntament, i s’encarregà a l’Assesoria Tècnica informés sobre la mena d’institució que podia establir-se en aquell casal i que representés una utilitat major pels estaments obrers que en gran nombre poblen aquella barriada.
El corresponent informe fou presentat i aprovat en la junta del dia 23 de maig del mateix any, i en ell es proposava la creació d’una Escola diurna per a noies on se les preparés per a convertir-les en mestresses que poguessin regir amb encert una llar obrera, i que a les nits i diumenges es donguessin ensenyaments domèstics per a les noies adultes treballadores que estaven empleades durant la jornada de dia en fàbriques i tallers i que solament poden disposar de les nits i dies festius per a completar la seva formació, adquirint, de majors, aquells coneixements primaris indispendables que no pogueren aprendre quan eren petites.
L’arribada de la Dictadura de Primo de Rivera va impedir que el projecte d’escola es dugués endavant, ja que la família Casas-Guarro va exigir que s’apliqués el principi pedagògic d’utilització de la llengua catalana. Finalment i ja durant la República, es dugué oficialment a terme la cessió de l’edifici i dels terrenys, acordant-se que l’escola duria el nom d’Escoles Cases. El projecte, confeccionat en l’aspecte pedagògic per l’Assesoria Tècnica de Cultura de l’Ajuntament i en l’aspecte tècnic per l’arquitecte Josep Goday Casals, que va adaptar i ampliar l’antic edifici barroc dels Hospitalers segons el gust noucentista de l’època, fou aprovat definitivament el 16 d’octubre de 1930. El 12 de novembre de 1930, coincidint amb la Festa Major de Sant Martí, s’inauguren les obres.
El 1933 amb la presència de diverses autoritats municipals i qui en aquells moments era President de la Generalitat Francesc Macià s’inaugura oficialment l’Escola Municipal Casas.
La direcció de l’escola fou encarregada a Maria Gràcia Pont, que havia estat deixeble de Rosa Sensat, i en ella s’escolaritzaven nenes de 6 a 14 anys que realitzaven l’ensenyament primari. Aquestes rebien a la vegada ensenyaments domèstics (cuina, planxa, tall i confecció…), així com classes de música, danses, plàstica i educació física. De nit es donaven també classes per a noies més grans.
Durant els primers anys de funcionament de l’escola fins el parèntesi de la guerra civil, en que s’escolaritzen també alguns nois, l’escola va continuar amb el seu caràcter d’escola catalana d’educació domèstica i femenina i es van continuar impartint classes nocturnes. La tasca pedagògica que es va realitzar durant aquests primers anys va merèixer que li fos atorgat per part de la Junta Municipal de Districte el Premi Sant Martí.
L’any 1950, ja en plena dictadura franquista, s’inaugura la cantina escolar, les obres de reconstrucció de la capella i ampliació del cos central de l’edifici amb una segona planta, amb la presència del bisbe de Barcelona Gregorio Modrego i sent alcalde de la ciutat i cavaller de la Sobirana i Militar Orde de Sant Joan de Malta José Maria d’Albert i Despujol, Baró de Terrades. Si bé l’ampliació es va realitza, la reconstrucció de la capella mai s’ha dut a terme.
Els esdeveniments polítics de l’època van propiciar un important retrocés pedagògic, el qual no es va poder superar durant forces anys tot i que l’escola es va anar adaptant als diferents Plans Educatius que l’Administració va establir.
TEMPS DE CANVI
L’ampliació de l’escola l’any 1977, amb la construcció d’un edifici annex que ocupava part del pati, per tal de poder escolaritzar nens i nenes de 4 a 6 anys, va resultar un moment molt significatiu per l’escola.
El fet que els nens que s’escolaritzaven a parvulari no poguessin seguir ja que l’escola continuava essent únicament femenina, junt amb l’entrada d’un petit grup de mestres nous, van ser els detonants del canvi.
A partir de l’any 1979, quan s’aconsegueix implantar progressivament l’ensenyament mixt i el català com a primera llengua, s’inicia un important procés de renovació a l’escola.
L’organització funcional del centre, junt amb l’obertura d’aquest a les famílies mitjançant la creació de l’Associació de Pares i del Consell de Direcció (actual Consell Escolar) van ser exponents del canvi.
A partir d’aquí i a mesura que es va aconseguir comptar amb un claustre de mestres decidits a treballar en equip, es va anar avançant cap a la definició d’un projecte d’escola que respongués a les necessitats educatives del moment i a la realitat social que ens envoltava.
L’aplicació avançada de l’actual Reforma Educativa que va tenir lloc l’any 1991, va suposar que l’escola es transformés en un centre de segon cicle d’Educació Infantil i de Primària, i que calgués reajustar el projecte educatiu amb que es contava a la nova configuració de l’alumnat (de 3 a 6 anys i de 6 a 12 anys).
La concreció d’aquesta tasca va comportar modificar algunes qüestions organitzatives importants relatives a la diferenciació dels dos cicles educatius existents, així com definir uns programes educatius i una metodologia de treball que donés coherència a la tasca pedagògica que l’escola ha de realitzar.
