És dimarts a la tarda i uns quants alumnes de l’aula de primer estàvem fent Minimons. Estàvem atrafegats fent les nostres construccions, inventant i compartint històries amb la resta de companys i amb la mestra quan, mentre recollíem, un comentari d’un dels alumnes ens va fer venir una idea fantàstica al cap. La conversa va anar així:
«- Lluïsa, oi que tenim molts taps de pasta de dents? (suposo que fart de recollir-los)
– Si, noi, però això no és res… dins d’una caixa en tenim moltíssims més! (amb veu de misteri)»
Aquí ja teníem a tothom fent hipòtesis de quants taps de colors podíem tenir. I tot això sense haver vist encara la caixa, que estava endreçada a la sala de material. Quan la vaig anar a buscar per ensenyar-los-la, va esclatar l’alegria col·lectiva.
«- Tenim un tresor de taps de pasta de dents!
– I què podem fer amb tants taps?
– Podríem fer un camí molt llarg!
– I si provem d’arribar a la classe de 6è?»
I dit i fet, així va començar un petit projecte matemàtic i de mesura.
Vam pensar com podríem fer el camí que ens va portar a envair el passadís de l’escola de petits taps de coloraines, fent sortir a tothom de les seves aules per admirar la nostra obra. Havíem de comptar nombres molt grans i vam haver de mirar de fer-ho més fàcil. Al final vam decidir de marcar amb gomets cada 50 taps per poder-los sumar més fàcilment.
Però amb això no en vam tenir prou! En les converses va sorgir la idea de mesurar la mateixa distància amb altres «unitats de mesura». Ens vam decidir per tres mesures la mar d’originals: peus, coixins i nens de primer!
D’aquesta manera vam poder comparar mesures (per exemple, vam veure que cada coixí fa 2 peus i que, per tant, hi havia el doble de peus que de coixins), parlar de quina mesura era més fàcil de comptabilitzar (com més gran, millor ens anava), quina ens havia agradat més… i també fer una taula amb les dades que havíem recollit.
I el millor de tot va ser que, sí, podíem arribar a 6è!
