El passat divendres 6 de març van lliurar el Premi Mestres 68, un reconeixement a la tasca desenvolupada en el món de l’educació. Entre els guardonats, la Dolors Vilanova i Bantí amb Menció Honorífica a títol pòstum.
Lliurament XXIV Premi Mestres 68 (Reconeixement a la tasca desenvolupada en el món de l’educació)
Glossa llegida a l’acte:
Moltes gràcies per pensar amb la Dolors, ens has fet molt feliç. Tot i que a la Dolors no li agradava ser protagonista, va ser mestra de mestres i és ben merescut tot el reconeixement que li podem fer per la seva aportació a l’escola pública i a l’escola de Bordils.
Parlar de la Dolors entre tots els que l’hem viscut és fàcil. La seva essència de mestra era tant present, sòlida, evident, ferma, …. que coincidirem amb els trets que la feien excepcional, les seves passions, capacitats, lluites, debilitats, mirades… i curiosament, totes aquestes certeses, avançaven acompanyades del dubte i la necessitat de caminar cap a l’horitzó de la utopia.
Des dels inicis de la seva formació com a mestra, va estudiar a Barcelona i d’acord a les seves inquietuds personals va seguir el principis de la pedagogia activa de l’Escola Nova i dels mestres de la República. Com ells, creia en el poder transformador de la societat que podia tenir l’educació i defensava la funció de l’escola pública – que tot i conscient del repte, que sovint la feia patir – hauria de servir per a compensar les desigualtats i fer una societat més justa.
La Dolors tot i ser una persona discreta que no li agradava ser la protagonista, feia molts anys que no deixava mai indiferent a les persones que la coneixien i treballaven amb ella. Li costava callar quan escoltava depèn quines afirmacions – aquelles que ja feien tuf a naftalina, excuses, tòpics, arguments poc fonamentats, – Ella, incansable estudiosa, disposava d’una llarga llista de referents, cites, i arguments amb els que acompanyava les reflexions i feia que tots donéssim valor a les seves paraules i a la seva opinió.
Ara que es parla tant d’innovació, la Dolors, va ser una innovadora. Fa molts anys que de vegades sola i d’altres acompanyada, en la seva la reflexió sobre la pràctica, convivien referents de pedagogs com en Galí, Freinet, Decroly, Dewey, Marta Mata, Freire… Sense oblidar aquells amb qui va mantenir contacte i va fer el possible per què col·laboressin amb l’escola de Bordils. Així vam tenir la sort de conèixer l’Àngels Prat, la Neus Santmartí, la Carla Alemany, Lluis del Carme, en David Vilalta, la Carme de Pablo…entre altres.
Amb la Dolors a l’escola vam compartir molts moments de satisfacció amb els infants; de les fites més individuals a les més col·lectives, moments de satisfacció amb el claustre, petits i grans èxits, complicitats i compromís amb les famílies. Totes aquestes satisfaccions combinades amb, decepcions, empipades, pujades costerudes que necessitaven aturades, carregar piles i continuar estirant.
La Dolors sempre anava un pas endavant, quan encara no li havies demanat el consell, l’article, l’opinió… ella ja té l’oferia. Tot sovint, li feies la consulta d’algun llibre i l’endemà, tenies a l’aula tres adaptacions del mateix llibre perquè poguessis triar la més adequada pel grup i si s’esqueia poder-les comparar. Molts dies quan anàvem a fer el cafè, en el suro, ens trobàvem notícies o articles de diari que en Jaume, li havia retallat pensant en ella i en l’escola.
Hi ha moments a l’escola que ens preguntem, Què hauria fet la Dolors? Què li hauria semblat aquesta intervenció? Com ho enfocaría ella? Perquè la Dolors era el retorn, el mirall, la veu, l’inconscient, la presència, el consol, la comprensió, la fortalesa, la serenor, la reflexió, la delicadesa… i tot això l’ha fet insubstituïble i enormement enyorada.
Les seves aportacions al projecte d’escola, la seva empremta, mantenen els seus valors on l’objectiu és ensenyar a l’infant a pensar i a ser. Apostava per la presència de l’art a l’escola, a través de la poesia, la pintura, el teatre, el cinema, per despertar la sensibilitat, la creativitat i l’expressió dels nens i nenes. També per l’experimentació de les ciències, el contacte amb l’exterior, el coneixement i el gaudi de l’entorn natural, les sortides, les passejades…
Alguns dels que esteu aquí la coneixeu a través de les formacions als vostres centres o com a companya en equips de treball de llengua. La Dolors volia fer de mestra, era molt feliç a l’aula amb els infants però alhora necessitava la relació, les connexions amb contextos educatius que li possibilitaven la reflexió sobre la pràctica.
Era tan generosa en compartir el seus coneixements, com curosa i reservada amb la seva vida personal, però era tanta la il·lusió del creixement de la família i els seus nets que sense adonarse’n ens parlava de moments viscuts amb l’Odei i l’Aniol… La veiem satisfeta des que en Bernat i la Mirem compartien inquietuds del món de l’educació amb ella i en Jaume.
Enyorem el fet, que marxéssim a l’hora que marxéssim, quan l’escola ja estava en silenci i sovint ja era fosc i el temps ja no tenia hora; sabíem que la trobàvem a la seva aula, on podíem parlar d’allò que ens inquietava, d’aquell nen o nena, dels dubtes, de les ganes de tirar endavant algun projecte i de tot allò on ens portava la conversa.
Tard i darrera el vidre de la seva aula la veiem mirant-se les llibretes, preparant les coses per l’endemà, ordenant amb cura la classe, les flors…
Amb la Dolors, totes vam aprendre…
● l’amor per la literatura i especialment per la poesia,
● la necessitat de transformar l’escola i la seva funció
● l’exigència del treball en equip per caminar,
● l’obligació de compartir sabers,
● el compromís per una societat més justa,
● a envoltar-nos de referents pedagògics que fonamenten com entenem el paper de les
mestre, dels nens i nenes i de l’escola,
● a tenir cura i mimar allò que els nostres infants creen,
● a mirar i fotografiar el cel i els núvols
● a estimar els nostres infants,
● a apreciar les seves fragilitats,…
A l’escola de Bordils, amb la Dolors, vam aprendre a fer camí a poc a poc, sense conformar-nos.
Mestres Escola de Bordils.
