Explica aquesta història que una pobra dona que duia el seu nadó al coll va passar davant de l’entrada d’una caverna i va sentir una veu misteriosa que li deia:” Pots entrar-hi i agafar-ne tot el que vulguis, però no t’oblidis del que és principal!”. La dona, curiosa, s’hi va acostar una mica més i va sentir una altra vegada la mateixa frase i quelcom més: “Quan hagis sortit de la caverna, la porta es tancarà pe sempre, així doncs, no t’oblidis del que és principal!”. La dona va entrar a la cova, on va trobar moltes riqueses, i va pensar que mai més no tornaria a ser pobra ni a passar gana. Fascinada amb tant d’or i amb tantes joies, va posar el seu bebè ben ubicat en un racó i va començar a recollir tant d’or i tantes joies com va poder. La veu misteriosa li va tornar a dir:” Corre! Corre! La porta de la caverna ja es tanca! Corre!”. La dona, atabalada, va sortir molt de pressa de la caverna amb els braços plens d’or i de joies i va sentir al seu darrere el soroll ben fort de les portes que es tancaven. Però…, es va adonar que el seu plançó s’havia quedat a dins! I per sempre! El temps va passar, la riquesa recollida a la caverna es va acabar aviat, però la desesperació de la mare va durar eternament. La consciència li feia preguntar una vegada i una altra: “Per què m’hi vaig oblidar el que era principal?”.
