Origen de l’edifici
El febrer de l’any 1919, al peu de la muntanya de Montjuïc es començà la construcció de l’edifici que havia d’acollir les oficines de tots els serveis de l’Exposició Universal d’Indústries Elèctriques i General Espanyola que es va celebrar l’any 1929. Aquest edifici -anomenat Pabellón Regio del Parque- va ser projectat per
l’arquitecte Joan Bruguera i seguint les instruccions rebudes de l’Ajuntament de Barcelona, va ser aixecat en la cruïlla dels carrers de Lleida i Fra Juncosa (avui avinguda Rius i Taulet).
En Josep Goday, arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona, el va dur a la pràctica buscant la bellesa i l’harmonia de l’edifici en el barroquisme exterior i en la majestuositat d’algunes dependències interiors, enriquides amb domassos i motllures. Encara avui podem veure les façanes guarnides amb dibuixos de columnes, plantes i flors, treballades amb la tècnica de l’esgrafiat i atribuïdes a l’artista Francesc Canyelles que li confereixen la sumptuositat que requeria per a l’esdeveniment de l’Exposició Universal.
El 31 d’octubre de 1919 en Goday va lliurar a la ciutat un edifici de dues plantes, construït amb pedres de Montjuïc, en el que un vestíbul de gran amplitud i il·luminació zenital, abasta l’alçada total de l’edifici rematat amb quatre torres cantoneres que li proporcionen esveltesa. La modernitat de l’edifici també es feia palesa en la disposició acurada de les dependències, les escales i els serveis sanitaris, de manera que totes les instal·lacions tenien llum i ventilació directa.
De Pabellón Regio a escola Mossèn Jacint Verdaguer (1931)
L’organització de l’Exposició Internacional de Barcelona comportà l’arribada de moltes famílies immigrants que s’establiren en les barraques de Montjuïc i en el barri del Poble Sec. Donada la manca de places escolars, les famílies recolliren signatures per demanar que el Pabellón Regio -ocupat fins aleshores per les oficines de l’Exposició- fos destinat a grup escolar. En resposta formulada pel Sr. Lluís Massot, Tinent d’Alcalde, la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, destinà l’edifici a un nou grup escolar, mostrant així una veritable preocupació per la manca d’escoles en les barriades d’habitatges de gent obrera. Va ser la mateixa Comissió de Cultura qui va demanar que el nou grup escolar portés el nom de Mossèn Jacint Verdaguer, atès que a més de ser un excels poeta, havia cantat les belleses de Montjuïc i la grandesa de Barcelona.
El dia 29 de març de 1931, a les onze del matí, diumenge de Rams, s’inaugurà oficialment l’escola Mossèn Jacint Verdaguer i onze grups escolars més. També va ser inaugurada, com a annex al Verdaguer, l’escola maternal Forestier, instal·lada al pavelló de l’Exposició destinat a la Compañía General de Tabacos de Filipinas.
Els primers anys de l’escola (1931-1936)
Durant el primer estiu es va haver de condicionar l’edifici perquè disposava de pocs serveis sanitaris per als 800 nens i nenes; a més, calia fer-hi obres de fusteria, pintura i electricitat. És en un dels documents d’aquestes obres on apareix per primera vegada el logotip del grup escolar, la caravel·la del poema èpic L’Atlàntida, l’obra més coneguda d’en Verdaguer. Malgrat les millores, l’edifici no disposava de pati i, per aquest motiu, els nens i les nenes sortien a jugar al carrer i sovint anaven fins a l’esplanada de la Font Màgica o bé a un pati situat en terrenys de l’Exposició.
Temps de guerra (1936-1939)
Malgrat la incertesa dels esdeveniments, el 19 de juliol de 1936, primer dia de guerra a Catalunya, es van dur a terme les colònies d’estiu previstes, tot i que hi va haver alguns infants que no van aconseguir l’autorització dels seus pares per participar-hi.
L’esclat del conflicte no va interrompre la vida escolar, però el grau d’absentisme era molt elevat per la por als bombardeigs.
La situació de guerra va ser determinant i la causa de moltes accions. així, Lluís Companys, president de la Generalitat, ordenà, al gener de 1938, la construcció de refugis en tots els edificis d’ensenyament antics i de nova creació. El refugi n. 289 tenia diversos accessos: un des de la pròpia escola, i els altres des de la plaça Alferes Cabré, avui Santa Madrona, i els carrers Fonthonrada, Mare de Déu del Remei i Lleida.
Entre la història i els records (1940-1970)
En acabar la guerra, el règim franquista va voler controlar l’adoctrinament i la ideologia de mestres i alumnes. Tots els mestres van haver de signar una declaració jurada on havien de contestar un interrogatori referent a les pròpies idees polítiques, religioses i morals i eren jutjats pel tribunal militar especial de depuració de funcionaris civils. Els mestres acusats d’idees contràries al nacionalcatolicisme imposat pel nou règim van ser expedientats o represaliats. A l’escola alguns mestres en van patir les conseqüències: en Jesús Fernández es va veure obligat a deixar la docència; en Josep M. peix es va quedar a l’escola com a mestre però va ser destituït com a director.
El camí de la democràcia (1970-2006)
Amb la instauració dels governs democràtics, tant la Generalitat com l’Ajuntament de Barcelona incrementen les partides destinades al manteniment dels edificis escolars; mercès a aquesta voluntat pública es produeixen les primeres obres d’arranjament: distribució de les aules, lavabos, calefacció, claraboia del pati interior, i en anys successius s’amplia el pati, s’adequa el pati interior per oferir el servei de menjador, es repara la teulada, es restaura la façana, s’instal·len vestidors i dutxes, es refan tots els sostres dels primer pis, es fa la instal·lació de l’aula d’informàtica, i es crea una zona d’esbarjo destinada als més petits de l’escola.
