L’EQUIP D’ARTÍSTICA
D’esquerra a dreta: Eva Pecharroman (música) i Àngels Rivas (plàstica)
PER QUÈ ENS FA TANTA POR DIBUIXAR ?
Us proposo un joc senzill: voleu veure la màxima expressió facial de pànic espontani? Demaneu a qualsevol que dibuixi. Observareu com, en qüestió de segons, tots els muscles de la seva cara es contrauen alhora i de cop, els ulls s’obriran molt per damunt les seves possibilitats.De forma gairebé automàtica, aquella persona us mirarà presa d’un pànic total i us dirà:
“Jo???? ….Però si no sé dibuixar !!!!!
No és estrany que ens costi dibuixar. Podríem justificar-ho de cinquanta mil maneres diferents però us proposo que en pensem només una: fem un petit salt en el temps i mirem de recordar el nostre horari lectiu dels 6 anys fins finalitzar els nostres estudis. Quantes hores van dedicar els nostres mestres, pares, germans, a ensenyar-nos a llegir, escriure i comptar? Que jo recordi, aquestes activitats les vaig fer cada dia del món i més d’una vegada. A dibuixar, només una hora a la setmana. Dos com a molt si tenim el compte el Dibuix Tècnic que s’inicia al Cicle Superior. A casa, acostuma a ser un bon recurs quan volem que els nens s’entretingui sols.
Anem més endarrere; analitzem què passa abans d’aquests 6 anys. Els bebès experimenten i gaudeixen manipulant qualsevol material, observant-lo, escoltant el so que produeix, les sensacions que els desvetllen, … guixen amb autèntic delit tot allò que tenen al seu abast, sigui paper, taules, terra o paret. Dóna-li un guix a un nen de 2 ó 3 anys i no el perdis de vista !! Veuràs de què és capaç !!! Dels 3 als 6 anys aproximadament, quan proposes de fer un dibuix no hi ha nen que s’hi resisteixi i tots hi participen encantats. Lliures i sense prejudicis es llencen a CREAR en el sentit més ampli de la paraula.
Però aquest entusiasme dels primers anys va disminuint de mica en mica. Dels 6 als 12 anys aproximadament arriba un període crític. Ens trobem en aquella etapa de la vida en que els nois i noies comencen a valoren la seva producció, són autocrítics i dels més exigents !!!. És un moment delicat en que hem de saber animar-los a continuar perquè només si són capaços d’investigar diferents formes d’ expressió arribaran a polir el seu estil perquè aquest esdevingui únic i personal. Malauradament, en moltes ocasions aquest moment de crisi coincideix amb comentaris de la gent que els envolta sobre la qualitat dels seus treballs. Opinions donades per adults que, amb bona intenció, han confós “competència artística” amb el fet de ser capaços de plasmar amb exactitud aquell objecte, persona o paisatge que es pretén representar. Gairebé de forma imperceptible el vailet va entenent que només s’és competent en aquest camp si dibuixes com Miquel Àngel o Leonardo da Vinci. Se sent cada cop més temerós a l’hora de fer un traç, dubte a l’hora de triar color, a mig dibuix et pregunta si ho està fent bé, veus vailets que a mig treball, es miren el que han fet … i ho esborren tot !! Fins que arriba el temut dia en que et mira i, del tot convençut, et diu:
“Jo no sé dibuixar.”
El desencant està plenament justificat. Per desgràcia, frases com: “El dibuix no és lo teu”, “Fas dibuixos de nen petit” o simplement “Tu no saps dibuixar”, es graben en l’ànima dels nostres nois i noies de tal manera que queden estigmatitzats per sempre més, essent ells mateixos els primers en auto avaluar els seus treballs de llastimosos. Aquests nois, amb el temps, seran aquells adults que davant una obra moderna seran capaços de desprestigiar-la posant-se ells mateixos com a referent dient “això ho se fer fins i tot jo ! ” o sigui, ” Fixeu-vos si està mal fet que fins i tot jo (que sóc inútil en aquest camp) la podria imitar !”…..
Quant sento aquests comentaris, creieu-me que sento una enorme tristesa…..
Tots tenim una ànima viva i creativa a la que li encanta provar, experimentar i aprendre, però és fràgil i cal protegir-la perquè és una part molt important de la nostra personalitat.
En la nostra escola em trobo davant un fet curiós: sovint aquells vailets més afectats son els més creatius, els que tenen un dibuix amb més personalitat i força. En canvi, aquells que pateixen patologies més lleus o “borderlines” son els que tenen reaccions més semblants a la dels vailets d’escola ordinària.
Sabeu per què?
Doncs perquè al nen més greument afectat se li lloa qualsevol petita adquisició d’una manera gairebé superlativa. En canvi, al vailet amb més nivell, no tant afectat, se li exigeix la mateixa “competència artística” que al nen d’ordinària i si els resultats no son els desitjats, entre la crítica externa i la seva pròpia i severíssima autocrítica, aconseguirem la mateixa inhibició.
Ja no parlem dels preadolescents i joves en general ! A partir dels 12 anys en endavant, el sentit del ridícul, quedar en evidència, … seran sensacions que cada cop es procurarà evitar amb més eficiència i per aconseguir-ho es tracta, senzillament, de no posar-se en situació de risc. Dibuixar és una d’aquestes “situacions de risc” que cal evitar. Serà difícil trobar vailets que entomin amb ganes la proposta. Només aquells que per naturalesa han estat dotats d’aquella especial i rara habilitat de saber plasmar amb fidelitat fotogràfica el model que se’ls dona i que han rebut el reconeixement del seu entorn amb paraules d’ànim o frases del tipus “tu sí que dibuixes bé !!”, s’hi posaran amb ganes.
Feu-vos només una pregunta:
Què hauria passat si a tots els nens se’ls hagués animat d’igual manera que als nascuts amb el “do” del mimetisme?
Treballant artistes contemporanis els nois s’adonen que n’hi ha molts, moltíssims, que han rebut el reconeixement social sense haver de demostrar que “saben dibuixar”. El dibuix, i encara més, el dibuix figuratiu, és un aspecte més dels molts que conté l’Art. Ni millor ni pitjor que altres facetes artístiques.
Les obres d’aquests autors on no hi intervé directament el dibuix son originals, amb caràcter, valentes, transmeten emocions i no deixen a ningú indiferent. La majoria son artistes vius, contemporanis dels propis nois i noies. Els pots convidar a l’escola i és provable que vinguin. Pots veure-ls, parlar amb ells !!
Els seus treballs poden estar fets amb pintura però també amb altres materials amb menys “pedigree” que els olis o les aquarel·les però infinitament més propers als infants pel que tenen d’habituals i quotidians com ara papers, cartró, sorra, fusta, taps, suro, acer, filferro, sense oblidar-nos d’objectes i materials reciclats com ara ampolles, robes o plàstics. Serien els anomenats treballs matèrics, que van trobar el seu màxim exponent amb Antoni Tàpies.
Resulta divertit proposar als vailets que imitin les tècniques artístiques de Miró, Tàpies, Pollock , Christo, Hundertwasser , Klee o Gainer, però el més al·lucinant és veure la cara de sorpresa que fan quan observen el treball acabat i s’adonen que el que han fet els agrada i que es veuen en cor de mostrar-ho al món amb seguretat i absolut entusiasme.
En definitiva, la meva intenció és augmentar l’autoestima dels alumnes en tot allò que tingui a veure amb l’expressió creativa de cada un d’ells. Que creure en les seves potencialitats artístiques no sigui un sentiment que es vagi perdent pel camí a mida que es van fent grans sinó que evolucioni amb seguretat, embolcallat amb el nostre ànim i recolzament infinits.
