1.1 Mirada amorosa i de respecte de les necessitats vitals dels infants.
L’escola és un espai d’acompanyament i respecte pels processos de vida dels infants.
L’acompanyament emocional té els següents pilars fonamentals:
- La comprensió del món des de la mirada de l’infant.
- Reconeixement, acceptació i estima. Convivim amb els nens i les nenes amb la voluntat de que se sentin reconeguts, acceptats i estimats i puguin créixer en equilibri i benestar, acompanyant tant les seves conquestes educatives, com els conflictes i les emocions.
Pel que fa als conflictes, es descriu la situació, intentant que arribin ells a la solució i que verbalitzin o comuniquin les seves necessitats.
- Educació a través de la llibertat responsable. Acompanyament centrat en la protecció i la seguretat, vetllant en tot moment perquè prevalgui el sentit de responsabilitat.
Els límits són clars, coneguts i cal complir-los.
- Diferenciar el que és de l’adult del que és dels infants. Necessitem saber com estem emocionalment com adults per relacionar-nos amb els infants sense fer transferències.
Necessitats vitals dels infants que cal respectar:
- La necessitat de protecció i de seguretat: un ambient relaxat, amb presència d’adults disponibles física i emocionalment.
- La necessitat d’autonomia i exploració: relació amb l’entorn, amb els objectes i amb els altres guiada des de l’interior, que es manifesta en interessos i processos propis.
- La necessitat d’autoregulació i de temps per interactuar amb l’entorn i els altres: la possibilitat de cultivar els propis recursos.
- La necessitat de moviment i de joc espontani: que és el camí que la natura ens ha atorgat per aprehendre l’entorn i crear xarxes neuronals a múltiples nivells.
- La necessitat de pertinença i de vincles: en primer lloc amb la figura materna, l’entorn familiar més proper i més endavant amb altres grups.
- La necessitat de ser reconegut com a legítim altre i de ser acceptat i estimat.
- La necessitat de construir un autoconcepte positiu d’un mateix, a partir de la mirada de l’altre, en primer lloc la dels adults.
- La necessitat d’autorealització, la possibilitat de poder desenvolupar totes les potencialitats i dimensions de la persona.
- La necessitat d’ambients que permetin i facilitin l’autorealització, amb la presència d’estímuls i materials adequats.
1.2 Metodologies basades en una pedagogia viva i activa.
Si el procés d’aprenentatge natural innat, és respectat i es deixa néixer des de l’interior, s’assentaran les bases del plaer pel coneixement que es manifesta des del naixement.
Formem infants en la reflexió a partir de la investigació i l’acció, del treball en equip, de plantejaments globalitzat, dins d’un marc que potenciï l’autoaprenentatge.
Les bases psicopedagògiques són les següents:
- Respectar el desig d’aprendre innat dels infants. La interacció amb l’entorn i amb els altres parteix d’una necessitat interna de jugar, de descobrir, de conviure i de comunicar-se. Els contextos educatius han de facilitar l’autonomia i la possibilitat de regular els propis processos motrius, emocionals, socials i cognitius.
- Els infants són creatius per naturalesa, i l’escola ha d’afavorir aquesta potencialitat. No podem crear entorns on l’infant acabi sentint que l’adult cerca un model d’alumne, on els nens i les nenes pensin que hi ha un patró al qual han d’atendre, on es generin dinàmiques que facin que el nen acabi creant en tot moment per agradar l’adult, per fer-lo content.
- Tenir en compte les etapes de desenvolupament de Piaget com el procés evolutiu que realitzen els infants. Estadi sensoriomotor (del naixement als 2 anys), preoperacional (dels 2 als 6 anys), el de les operacions concretes (dels 7 als 12 anys) i el de les operacions formals (a partir dels 12 anys, el de les operacions formals (a partir dels 12 anys).
- Accés al currículum des de la motivació.
- Desenvolupament de la percepció i comprensió de les emocions. Els aprenentatges que generen emocions positives són els que esdevenen més significatius.
- Els infants com a ciutadans del present. L’infant és un ésser complet que viu i gaudeix el present amb unes necessitats autèntiques que cal respondre i unes necessitats imposades que cal evitar.
- Respectar els processos de vida i la diversitat. Cada ésser té un ritme natural, uns tipus d’intel·ligència, un estil d’aprenentatge, uns talents particulars i únics.
- El dret al risc. El dret a mullar-se, a embrutar-se a explorar amb el cos i amb el moviment. També te el dret a no heretar les pors dels adults.
- Els ambients d’aprenentatge preparats adequats. El desenvolupament i aprenentatge no és mai un procés lineal i col·lectiu, sinó que segueix un ritme intern i individual. Respectar els processos individuals significa disposar els ambients, els materials i les condicions perquè cada nen/a construeixi els seus aprenentatges diferenciats.
El treball curricular es concreta en tres aspectes fonamentals:
- El currículum es genera en l’acció. L’aprenentatge que parteix del propi organisme implica descobrir, tocar, sentir i explorar l’entorn natural i social. És a partir d’aquesta vivència que som capaços de copsar les relacions més profundes de la realitat i edificar un pensament creatiu.
La neurociència ens confirma que aprenem més i millor si aprenem amb moviment, per tant, amb l’acció, l’experiència i la recerca.
- Les metodologies de treball són actives i sempre al servei dels infants.
- El currículum està exposat als nens i a les nenes. El fet de tenir els materials exposats, a disposició dels infants, permet que cada nen o nena sigui el gestor dels seus propis processos de desenvolupament en el coneixement, amb l’acompanyament del mestre o de la mestra.
1.3 Treball de les intel·ligències múltiples de Howard Gardner i respecte pels diferents estils educatius que ens aporten les investigacions en Neurociència i neuroeducació
Els recents estudis en neurociència i neuroeducació avalen aquests principis. Els avenços en el coneixement de cóm funciona el cervell i cóm aprenen els humans ens obliga a modificar el nostre sistema de creences respecte a metodologies i sistemes d’aprenentatges.
La neurociència es basa en tres grans marcs: la psicologia, la pedagogia i l’estudi de la intel·ligència.
Sabem que existeixen múltiples intel·ligències i que cada alumne i persona adulta tindrà unes més desenvolupades que les altres. Això donarà lloc, al seu temps, a diferents estils d’aprenentatge, diferents per a cada alumne.
Des d’aquesta perspectiva, entenem, doncs, que ensenyar és poder donar recursos, possibilitats, eines i desafiaments perquè l’altra persona es motivi i iniciï el seu procés d’aprenentatge.
A la nostra escola proposarem experiències qualitativament diferents als alumnes perquè puguin adquirir mateixos aprenentatges des de diferents vies. Per fer això, utilitzarem metodologies diverses, que es concretaran en la creació d’entorns ressonants.
—
És per tot això que l’avaluació inicial de les intel·ligències múltiples dels alumnes és un aspecte clau a l’escola, ja que ens ajuda a detectar quina o quines son les intel·ligències que més desenvolupades té un alumne per així determinar el seu estil d’aprenentatge.
Un gran referent educatiu de les intel·ligències múltiples i estils d’aprenentatge comptem amb el “Projecte Zero” de la Universitat de Harvard, dirigit per Howard Gardner.
1.4 Set principis de l’aprenentatge
La OECD, Centre for Educational Research and Innovation, ha explorat la naturalesa de l’aprenentatge a través de la cognició, l’emoció i la biologia, i ha analitzat les implicacions de diferents aplicacions en entorns d’aprenentatge. La recerca es va sintetitzar en set “principis” transversals que haurien d’orientar la creació dels entorns d’aprenentatge del segle XXI.
- L’alumnat és el centre de l’aprenentatge.
L’entorn d’aprenentatge reconeix que els alumnes en són els protagonistes, n’estimula el compromís actiu i els ajuda a comprendre la seva pròpia activitat com a alumnes. Pretén desenvolupar “alumnes autoregulats” que: desenvolupin habilitats metacognitives, supervisin, avaluïn i optimitzin l’adquisició i l’ús del coneixement, controlin les seves emocions i motivacions durant el procés d’aprenentatge, gestionin bé el temps d’estudi, i es fixin objectius específics i personals elevats i puguin fer-ne seguiment.
- L’aprenentatge és de naturalesa social.
L’entorn d’aprenentatge s’ha de fomentar en la naturalesa social de l’aprenentatge.
El treball cooperatiu en grup, organitzat i estructurat de manera adient, ha demostrat beneficis molt clars per aconseguir resultats i també a nivell conductual i afectiu. Els mètodes cooperatius són vàlids per a tots els estudiants, ja que, ben aplicats, impulsen els alumnes de totes les capacitats.
La recerca personal i l’estudi autònom també són importants. Ha d’haver més oportunitats per a l’aprenentatge autònom a mesura que els estudiants evolucionen
- Les emocions són part integral de l’aprenentatge.
L’aprenentatge resulta de la constant interacció entre emoció, motivació i cognició. En l’entorn d’aprenentatge és fonamental que els docents estiguin en sintonia amb les motivacions dels seus alumnes i amb el paper que juguen les emocions en l’assoliment dels resultats.
- L’aprenentatge ha de tenir en compte les diferències individuals.
Els estudiants difereixen en diversos aspectes fonamentals per a l’aprenentatge: coneixement previ, capacitats, concepte d’aprenentatge, estils i estratègies d’aprenentatge, interès, motivació, creença sobre l’eficiència pròpia i emocions. També difereixen en altres aspectes que tenen a veure amb l’entorn com per exemple, la llengua i la procedència cultural i social.
Els entorns d’aprenentatge s’han d’adaptar per reflectir les diferències individuals i preestablertes, de maneres sostenibles tant per a cada alumne com per al grup.
- L’esforç de tot l’alumnat és clau per a l’aprenentatge.
Tenir en compte les diferències i necessitats individuals també vol dir estimular l’alumne per- què superi el seu nivell i capacitat, sempre evitant la sobrecàrrega, la monotonia, i la por. L’entorn ha de permetre que els estudiants amb un rendiment alt puguin ajudar els estudiants amb rendiments més baixos.
- L’avaluació continuada afavoreix l’aprenentatge.
L’entorn d’aprenentatge ha d’operar amb expectatives clares respecte al que s’espera dels alumnes, explicitar molt bé allò que fan i perquè ho fan; i aplicar estratègies d’avaluació coherents.
L’avaluació formativa ha de ser substancial, regular i proporcionar un feedback pràctic. A més de retro-alimentar els alumnes, el coneixement procedent de l’avaluació formativa s’hauria d’utilitzar constantment per modelar la direcció i la pràctica dins de l’entorn d’aprenentatge.
- Aprendre és construir connexions horitzontals.
Un aspecte clau de l’aprenentatge és que les estructures de coneixement complex es construeixen organitzant parts de coneixement més bàsiques de manera jeràrquica. Si s’han construït bé, aquestes estructures proporcionen un coneixement que es pot traslladar a situacions noves, una competència essencial per al segle XXI.
També és important la capacitat dels alumnes de veure connexions i “connectivitat horitzontal” entre l’entorn d’aprenentatge formal, l’entorn més ampli i la societat en general. “L’aprenentatge autèntic”, que promou aquestes connexions, també fomenta una comprensió més profunda.
“Si les escoles d’avui es dissenyessin per fomentar el coneixement sobre l’aprenentatge, és possible que la generació del demà la formarien els alumnes potents, els treballadors qualificats i els ciutadans compromesos que volem”.
1.5 Set sabers necessaris per al segle XXI, d’Edgar Morin
Edgar Morin definí set sabers “fonamentals” que l’Educació hauria de tractar en qualsevol societat i en qualsevol cultura sense excepció, que volem tenir presents a la nostra escola:
- Les cegueses del coneixement humà: l’error de la il·lusió.
És necessari introduir i desenvolupar en l’Educació l’estudi de les característiques cerebrals, ambientals i culturals del coneixement humà, dels seus processos i modalitats, de les disposicions tant psíquiques com culturals que permeten afrontar l’error o la il·lusió. Ensenyar a aprendre a aprendre, a conèixer com és un mateix.
- Els principis d’un coneixement pertinent
Cal desenvolupar l’aptitud natural de la intel·ligència humana per a situar totes les seves informacions en un context i en un conjunt. És necessari ensenyar els mètodes que permeten aprehendre les relacions mútues i les influències recíproques entre les parts i el tot en un món complex.
- Ensenyar la condició humana
L’ésser humà és alhora físic, biològic, psíquic, cultural, social, històric. És aquesta unitat complexa de la naturalesa humana la que sovint està desintegrada dins l’Educació a través de les disciplines i que impossibilita aprendre el que significa ser humà. Cal restaurar-la de tal manera que cadascun des d’on estigui prengui consciència i coneixement de la seva identitat complexa i de la seva identitat comuna a tots els altres éssers humans.
- Ensenyar la identitat terrenal
Caldrà assenyalar la complexitat de la crisi planetària del nostre temps mostrant que tots els humans estan confrontats amb els mateixos problemes de vida i mort.
- Afrontar les incerteses
Haurien d’ensenyar-se estratègies que permetin afrontar els riscos, l’inesperat, l’incert, i modificar el seu desenvolupament en virtut de les informacions adquirides en el camí. Hem de preparar les nostres ments per a esperar l’inesperat i poder afrontar-lo.
- Ensenyar la comprensió
La comprensió és al mateix temps mitjà i finalitat de la comunicació humana.
La comprensió mútua entre humans, tant pròxims com estranys, és vital per a l’Educació per a la Pau.
- L’ètica del gènere humà
Cal ensenyar que l’ésser humà és al mateix temps que individu, és part d’una societat, part d’una espècie. Duem en cadascun de nosaltres aquesta triple realitat.
L’Educació ha de, no només contribuir a una presa de consciència de la nostra Terra-Pàtria, sinó també permetre que aquesta consciència es tradueixi en la voluntat de realitzar la ciutadania terrenal.
