Avui, 13 d’abril de 2011, i seguint amb els actes que l’escola està duent a terme per commemorar el seu 75è aniversari, hem tingut el plaer de poder realitzar una taula rodona amb diferents exalumnes.
A l’acte hi han assistit els alumnes de quart i cinquè i els de sisè han estat els encarregats de fer la presentació, la moderació i l’enregistrament d’aquest acte.
Des d’aquí volem agraïr la presència de tots els exalumnes que han vingut des dels més joves fins a un grup d’amigues que havien viscut l’escola a l’època de la república.
Amb la seva assitència ens han donat una lliçó de com n’és d’important estimar-se els companys, mestres i espais que t’han ajudat a créixer i el valor que té transmetre aquest sentiment d’estima i arrelament als qui et segueixen.
Moltes gràcies a tothom qui ho ha fet possible.
Resum de la taula rodona en àudio:
RESUM DE LA TAULA RODONA
ANÈCDOTES QUE ENS VAN EXPLICAR
Apreciat equip de l’escola, soc la filla d’una de les participants (la més gran) en la taula rodona.
Us agraeixo molt tota la feina que heu fet per preparar l’acte, l’acolliment per part del director, els mestres i els nens. Per la meva mare, ha sigut un dels dies més feliços dels darrers anys.
Ja pensa en el sopar!
Una abraçada molt forta
A mi m’ ha agradat molt veure com els exalumnes explicaven el que els hi havia passat al passat.
Jo me’n recordo que una senyora o senyor, no recordo bé, va dir que va caure una bomba al pati i va destruir la famosa muntanyeta. També me’n recordo que van dir que hi havia un refugi. Llavors em vaig sentir molt orgullós d’escoltar aquestes anècdotes d’aquella gent tan sàvia, perquè estaven explicant coses sobre la nostra escola, estava molt emocionat d’escoltar.
Finalment vull dir que em va agradar molt el que va dir en Rasquí, sobre l’amistat va dir això: que quan sortim de l’escola no ens oblidem dels nostres amics.
Adéu
Jo recordo que la senyora més gran de les que parlaven va dir que hi havia una muntanyeta al pati i que va caure una bomba a la muntanyeta, també ens va dir que hi havia un refugi tot i que això jo no ho sabia. Un senyor que es deia Rasqui, quan va acabar tot ens va donar un consell: que sempre hem de mantenir el contact amb els nostres amics i mai oblidar-nos d’ells. La senyora més jove ens va dir una anècdota seva: que a la terrassa de l’escola deien que hi havia una piscina, i va pujar a la terrassa amb les seves amigues i les van castigar perquè les van descobrir. I alguns dels exalumnes ja els coneixiem. Jo en coneixia a 6.
A mi el que m’agrada és quan els exalumnes van dir que hem d’apuntar els noms dels nostres companys a una llibreta, perquè així podrem recordar a les nostres amigues i amics. Això ho va dir el Rasquí, fins i tot vaig sentir un cosa, que em va agradar molt: emoció.
Alguns dels exalumnes ja havien vingut una altra vegada. Seguidament em va agradar el que van dir de la seva escola i la nostra. A continuació van dir que el que els hi agradava més d’aquesta escola era el pati.
Els de 6è també ho van fer molt bé.
Hola em dic Rabia i jo volia dir que a mi m’ha agradat molt que vinguessin els exalumnes, fins i tot el que van explicar del passat .
El que mes m’ha sorprès era quan la bomba va caure a dalt del refugi, i això jo no ho sabia. El Raski va dir una cosa molt important , que els amics són mes importants i sempre hem d’apuntar a un full tots els noms dels nostres companys, no nomes el dels nostres amics i és la segona vegada que ho ha dit.
ADÉU.
A mi en va agradar l’anècdota que va dir una Sra sobre la “llegenda de la piscina”.
El sentiment que vaig sentir en aquell moment era con una mica estrany: de tantes histories, de tristesa i d’alegria.
A mi el que mes m’ha sorprès és que a la nostra escola també va caure una bomba a la muntanyeta durant la guerra Civil. Jo me’n recordo que també ens van explicar que van fer un refugi.
A mi m’ ha agradat molt veure com els exalumnes explicaven el que havien viscut al passat.
El que més m’ha sorprès es que va caure una bomba a la muntanyeta del pati durant la guerra.
Ha sigut un moment molt emocionant, fins i tot la senyora més gran ha parat de parlar per l’emoció i quasi plora.
Hola em dic willy
Ahir vaig estar a la taula rodona i el que em va agrada més és que van venir molts exalumnes i també van explicar coses de l’escola Collaso i Gil. Fins i tot gràcies a alguns nens i nenes de 6è A i 6è B que van fer com una mena de programa amb minuts.
Vaig sentir emoció perquè el Rasqui, un dels exalumnes, ens havia dit que apuntem a una llista tots el amics i amigues que tenim perquè mai més ens oblidem dels nostres companys.
M’ha agradat perquè he anat a la taula rodona i ens explicaven moltes coses. Una senyora ens ha dit que va caure
una bomba a l’escola però per sort que va caure a la muntanyeta.
Van dir que hi havia un refugi, però quan vam estudiar la guerra civil no ho sabíem. Anirem a veure si està.
Gràcies per venir a l’escola Collaso i Gil.
Jo vaig escoltar que els hi donaven un tros de pa i llet quan era la Guerra Civil i que una exalumna deia que es posaven uns mitjons blancs i patinaven, quan venia algú s’amagaven perquè no les veiessin. També van dir que va caure un bomba a la muntanya de l’escola.
A mi m’ha agradat moltíssim i hi havia un home, que la seva dona estava a l’escenari i quan estava parlant el seu marit plorava, em feia pena i m’ ha agradat moltisim.
Jo me’n recordo que una senyora o senyor, no recordo bé, va dir que va caure una bomba al pati i va destruir la famosa muntanyeta. També em recordo que van dir que hi havia un refugi. Llavors em vaig sentir molt orgullós d’escoltar aquestes anècdotes d’aquella gent tan sàvia, perquè estaven explicant coses sobre la nostra escola, estava molt emocionat d’escoltar.
Finalment vull dir que em va agradar molt el que va dir en Rasquí, sobre l’amistat va dir això: que quan sortim de l’escola no ens oblidem mai dels nostres amics.
Adèu
Jo me’n recordo que quan hi havia la Guerra Civil, a l’escola donaven als nens i nenes un got de llet i un tros pa amb xocolata. També van explicar que a l’escola va caure una bomba, al pati a la muntanyeta.
Em va agradar molt i molt
Moltes gracies!
A mi em va agradar molt poder conèixer als ex-alumnes que van venir a la nostra escola i també em va agradar poder escoltar les seves aventures i històries de quan ells eren petits.
L’escola fa 75 anys. Per això van venir els EXALUMNES.
Van dir moltes coses molt boniques. Una cosa que recordo que van dir és que hi havia un refugi on hi havia la petita muntanya.
Quan era la Gerra Civil els hi donaven pa amb llet. I també va caure una bomba on hi havia el refugi i es va destruir la petita muntanya. Feien aventures a la petita muntanya.
Diuen que hi havia com una piscina a dalt de tot.
Això és el que jo recordo.
Em va sembla molt bé els de sisè, ho van fer molt bé.
Gràcies per venir l’escola, a LA TAULA RODONA DELS EXALUMNES.
A mi em va agradar molt conèixer els exalumnes que van venir a l’escola Collaso i Gil. Ens van explicar moltes coses i van dir que un dia, duran el guerra civil, algú va tirar una bomba al patí i tots sortien corrents. M’havia fet molta por quan van dir això.
Jo me’n recordo que els exalumnes van dir que va caure una bomba el pati. A mi em va agradar quan el Rasquí va dir que hem d’ puntar els noms i congnoms dels nens i nenes de la nostra classe. I tots els exalumnes van dir que el Collaso per a ells no ha canviat, i tambe me’n recordo que una senyora estava explicant les coses del Mila i Fontonals. Els exalumnes estaven explicant que els donaven per menjar pa i llet.
Gràcies per venir a la nostra escola.
ADÉU.
ADRASH.
Jo recordo que quan era la guerra al pati havia un refugi i va caure una bomba, també que donaven un got de llet i pa.
Després me’n recordo que el Rasquí havia dit que quan acabi el curs apuntem a una llibreta tots els noms i cognoms dels companys de l’escola
Jo estava molt contenta que els exalumnes haguessin vingut. A mi m’ha agradat que els exalumnes ens hagin explicat moltes coses sobre l’escola. No sabíem que al pati de l’escola havia caigut un bomba a la muntanyeta i també que hi havia un refugi. Jo m’he sentit molt contenta perquè ens explicaven les coses que havien passat.
I també felicito els nens i nenes de 6è perquè ho han fet molt bé.
Adéu fins aviat!
Ahir em va agrada molt perquè van venir els exalumnes. A mi m’agrada l’Antonio Bilbao. Van explicar a quina època van néixer. Hi havia una senyora que va néixer a l’època Republicana i els altres de la taula a l’època franquista. Jo tampoc no sabia que va caure una bomba e l’escola. Van explicar història.
Ha sigut un plaer convidar als exalumnes i que ens hagin explicat com era l’escola a l’època republicana i a l’època franquista. Hem après moltes coses, entre elles que a la nostra escola havien tirat una bomba durant la Guerra Civil.
Moltes felicitats als nens i nenes 6é.
Ahir em va agradar molt perquè vaig veure als exalumnes que vaig coneixer i alguns més que no coneixia.
També va haver-hi una senyora de 82 anys que va estar a la República i va dir que al pati va caure una bomba que va destruir la nostra preciosa muntanyeta.
M’ha semblat una cosa molt bonica haver convidat els exalumnes a veure com hem decorat la nostra escola i a explicar-nos com era la nostra escola abans. Una senyora molt velleta, que tenia 82 anys, ens va explicar que al pati havia caigut una bomba.
A mi em va agradar molt conèixer els exalumnes que van venir a l’escola Collaso i Gil. Ens van explicar moltes coses i van dir que un dia, duran la guerra civil, algú va tirar una bomba al pati i tots sortien corrents. M’havia fet molta por quan van dir això.
A mi em va agradar quan els exalumnes van explicar que un dia al pati va caure una bomba a la muntanya del nostre pati i que l’escola ha canviat molt. Un dels exalmnes va dir que una cosa que no ha canviat és la cortina.
Els exalumnes estaven contents perquè han vist la seva escola una altra vegada.
A mi em va agradar que els exalumnes vinguessin a l’escola Collaso i Gil.
Ahir em va agradar molt tornar veure alguns exalumnes però em vaig posar molt nerviós.
Una senyora que tenia 82 anys va dir que ella va viure a la República però els altres van viure a l’època Franquista.
A mi en va agradar que vinguesin els exalumnes
A mi em va agradar anar al teatre a veure com els ex-alumnes explicaven coses que recordaven de l’escola. El que més em va agradar és que una ex-alumna segueix veien les seves companyes de quan era petita i anava a l’escola. Gràcies als ex-alumnes que heu vingut a la nostra escola.
A mi em va agradar quan els exalumnes van entrar per la porta perquè sabia que en explicarien coses molts divertides. Ens van dir que els pegaven amb un regle de fusta a la mà i una persona que estava al meu costat em va dir que a les aules només hi havia fotos de soldats i que, si no portaven el llaç que els feien portar els hi pagaven i també van tirar una bomba a la muntanyeta del pati.
Vull felicitar als organitzadors-es, alumnes i mestres, de la Taula Rodona. Heu “clavat” tot: les preguntes; els temps de les intervencions; el vostre llenguatge; la “vestimenta” …
Heu estat molt curosos amb el tracte cap a les persones convidades a la vostra escola.
Gairebé perfecte!!!
Laura Tolosa
Soy mamen empecé desde parvulitos en el año creo 1962 y terminé en 1971,ayer me emocioné mucho primero al entrar en el vestíbulo cuando de pronto vi esa pizarra esos pupitres y sillas… en la mesa redonda donde todos en esos momentos no teniamos edad y recordavamos junto a vosotros anecdotas y vivencias en el collaso,el recorrido por los pasillos y vestíbulos… esas mesas adornadas con los libros libretas y sobre todo el detalle del video que hicisteis recordando como era nuestra vida en el colegio!!! ha y tambien lo de la mano negra el guante fue todo un detalle muchas gracias a todos vosotros por hacernos revivir momentos magicos.cuando preguntasteis como ivamos vestidos se nos pasó deciros que no se nos permitia a las chicas llevar pantalones ni porsupuestos faldas cortas,recuerdo con mucho cariño a todas mis profesoras…Oviols,Valls,Arnal,Teixidó,y sobre todo a nuestra profesora a la que por suerte hemos podido mantener contacto después de 38 años sin verla Señorita Emilia Moran.Cada dia antes de entrar a clase teniamos que hacer fila en uno de los vestíbulos la directora se ponia delante nuestros y siempre para llamarnos su atencion y guardar silencio para cantar el Cara al Sol tocaba una campana..era una campana que yó aunque parezca mentira guardo en mi memoria con cariño.bueno seguiria y seguiria contando cosas pero me temo que la moderadora me llame la atencion así que muchas gracias por todo! y recordar…tú profesor es tu mejor amigo..tu mejor amigo es el que te llamará algun dia cuando pasen los años y te encuentre y te pregunte como te ha ido la vida? besicos a todos.
Hola nois i noies del Collaso i Gil,
Ahir vaig estar encantada de poder participar a la vostra/nostra taula rodona.
Vau preparar-ho tot molt bé, les preguntes, l’espai.
Els moderadors ho vau fer super bé, la noia de la taula i el que controlava l’equip d’audio que el vèiem des de la taula.
Els presentadors fantàstics i el públic es va saber comportar molt bé.
A mi també em fa il·lusió saber que els actuals alumnes de l’escola es prenen les coses seriosament i estimen l’escola igual que nosaltres. Jo ja fa 42 anys que vaig deixar el Collaso però, encara ara, cada cop que travesso la porta, sento esgarrifances.
Vaig començar la meva etapa escolar el 7 de gener de 1953 i vaig acaba el 17 de juliol de 1964, es podria dir que han estat els millors anys de la meva vida, en aquests anys vaig tenir a deu professores i les recordo a totes amb molt d’afecte a unes les vaig voler més que a les altres però totes ens van donar el millor de si mateixes i ens van ensenyar a ser persones que és el més important en aquesta vida.
Jo sempre vaig voler molt a les meves mestres i sempre deia a casa que “eren més bones que el pa amb xocolata” que era el que més m’agradava a mi. És cert que en aquella època hi havia molta repressió i la directora Sra Josefa Noguera era molt estricta i no ens deixava anar sense mitjons, ni sense mànigues ni tan sols amb els cabells solts, ens obligava a resar un munt que si el mes de Maria que si el mes del Sagrat Cor que si els primers divendres de mes etc. Etc però que bona era.
No podria explicar tantes i tantes coses que vaig viure en aquests anys perquè són milers però si us diré que la majoria de noies que varem estudiar a la nostra escola sortíem súper preparades per enfrontar-nos tant al món laboral com la vida mateixa.
La pitjor vivència de la meva etapa escolar va ser la mort de la mestra que més vaig voler la Srta Feliciana Fargas quin curs més dolent i com vam plorar totes, era un model per a totes nosaltres, la recordo moltíssim i encara guardo unes cartes que em va escriure durant unes vacances.
Bé no vull donar-vos més la llauna, només un petit apunt com va dir Rasquí no deixeu l’escola sense tenir el nom complet i l’adreça de tots els vostres companys i professors perquè si no ho feu algun dia us penedireu, no sabeu el que costa al cap d’anys localitzar a antics companys, jo fa ja uns anys que ho intento i no ho aconsegueixo, no sé on buscar.
Per cert si algun dia es pot tornar a organitzar qualsevol cosa, si us plau compteu amb mi em faríeu un gran favor
contenta i feliç de vindra, fins aviat. petons
Hola,
He entrat de casualitat en aquest full i he vist el nom de dues companyes meves, tant la Núria Escriche com la Mercè Vilches, m’ha agradat molt, llegir els comentaris.
Lali
Hola. Sóc el net de la mestra Feliciana Fargas. El meu pare Enric Giralt Fargas. M’he emocionat, llegint la nota de Núria Escriche, que va viure un any molt dolent amb la mort de la meva avia. Jo hi era, el més petit de la casa, corrent per aquell passadís del carrer diputació, mentre rebia a les seves alumnes, jaguda al seu llit. Jo tenia 3 anys i, evidentment, no em donava conta de la magnitud de la tragèdia, però ara em sap molt greu haver perdut una dona tan valuosa tan aviat. He llegit, que tens unes cartes de la meva avia. M’agradaria que m’enviessis una copia via e-mail (kricksi@hotmail.com). M’ajudaria a comprendre millor a la mestra que no vaig poder gaudir. Gràcies. Enric
Hola
Oficialment mai vaig estudisr a Collasso però pot ser alguna recordarà aquell nen petit que, amb la seva avia que era mestre, entrava a l’aula de les nenas i estava sentat en un pupitre menjant un iogurt. Aquell nen era jo i la mestre la Feliciana Fargas LLuch, (a mitjans dels anys 60’s)
Hola a tothom, Acabo de descobrir aquest fòrum sobre l’escola Collaso i Gil on vaig estudiar toda l’etapa infantil (1957-1966). He llegit amb emoció els comentaris respecte a la professora Feliciana Fargas. Vaig ser alumna seva fins el moment de la seva malaltia. Jo també recordo la visita que li van fer un grup d’alumnes a casa seva. Ja estava molt malalta i ens va rebre al llit, però amb molt d’afecte ens va prometre que molt aviat ens tornaria a donar classes. Malauradament no va poder ser i vam pedre una gran mestra i una gran persona que va deixar un gran buit en les seves nenes, com ella ens deia.
En llegir l’escrit de l’Enric Giralt he recordat perfectament les seves corredisses per la casa de l’avia. Igualment tinc present la seva mare, una senyora molt elegant i amb un accent que, a mi, em sonava estranger. Com de gravats queden els records de les persones que deixen emprenta !. Salutacions cordials.