“I si és un fantasma?” (conte, tercera part)

Escrit per Angie Sosa. Il·lustrat per Lía Rodríguez

Leo, el detectiu:​ Es pot saber què vols?
Samuel:​ Res.
Leo:​ Mira, ja em vas donar les gràcies per ajudar els teus pares, però no cal que em segueixes a tot arreu.
Samuel:​ No és això, només vull ser el teu amic, Leo.
Leo:​ Per?
Samuel:​ Perquè vull.
Leo:​ Doncs com vulguis.

No me’l creia del tot, però el meu fort no era la socialització, així que vaig acceptar la teva declaració d’intenció.

Dia rere dia em vaig acostar a en Samuel.

La veritat: era molt persistent. Poc temps després va començar a circular un rumor d’un fantasma a l’institut.

La meva prioritat era no ficar-m’hi. Com a mínim fins que a la meva tia Helena i en Samuel van tenir la idea d’investigar-ho.

Una nota: tant la meva tieta com en Samuel es portaven molt bé, i per això quan en Samuel li va dir que érem amics, la tieta va estar molt contenta.

Al final, vam quedar a les vuit del vespre a l’institut.

Amb l’excusa que s’havia deixat alguna cosa dins de les aules, tant la meva tieta Helena com nosaltres vam poder entrar-hi.

Us he de dir que els fets paranormals no m’agraden. Així que, a contracor, ja em veieu u a mi darrere de Samuel, agafat a la seva jaqueta mentre la meva tieta hi il·luminava.

En canvi, en Samuel anava la mar de bé fins i tot deia acudits sense gràcia. Segurament ho feia per oblidar que tenia por com jo.

Ens vam aturar quan vam presenciar una ombra que es movia.

Vaig anar a les escales.

No menteixo. Gairebé tinc una aturada cardíaca així que vaig cridar amb totes les forces.

En Samuel va ser ràpid i em va tapar la boca mentre em deia que em tranquil·litzés.

Leo:​ Ho sento.
Samuel:​ No t’hi amoïnis.

Helena:​ Què t’ha passat?

Leo:  Soc poruc, Helena.
Helena:​ Tranquil. Esbrinem què és aquesta ombra?
Samuel:​ Cap a on ha anat?
Helena:​ Amunt.
Samuel:​ D’acord, anem-hi.

Encara que es fes el fort, es notava que tenia tant por com jo.

Leo:​ D’acord. Som-hi.

Vam pujar les escales i ens vam aturar a la tercera planta.

Com que no trobàvem res, vam seguir fins a les escales del final.

Allà es trobava a l’aula de repàs.

La llum es filtrava i es podia apreciar una figura humanoide.

Leo:​ Creus que deu ser una persona?

Samuel:​ No, és un monstre. – va dir intentant fer gràcia.
Helena:​ Calleu! -va cridar la meva tieta.

Òbviament ​aquest crit va fer que l’ombra ens escostés. Així que vam observar com sortia corrents.

Nosaltres tres vam arrancar a correr també.

Finalment, vam descobrir que era una alumna.

Vaig ser Felicitat de saber que era humana i no un fantasma.

Segons ens va explicar, havia tingut una baralla amb els seus pares i va decidir fugir de casa.

L’Helena va estar molta estona parlant-hi, perquè li va explicar que no havia de fugir de casa.

No sé si la va convèncer o ella va pensar que era millor tornar a casa, però el cas és que l’alumna va marxar.

Després d’això, vaig tornar a casa amb la meva tieta i el meu nou amic mentre rèiem de tot el que havia passat a l’institut.

També rèiem de la nostra por, la que havíem viscut a l’institut.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>