Escrit per Angie Sosa. Il·lustrat per Lía Rodríguez
Leo, el detectiu: Es pot saber què vols?
Samuel: Res.
Leo: Mira, ja em vas donar les gràcies per ajudar els teus pares, però no cal que em segueixes a tot arreu.
Samuel: No és això, només vull ser el teu amic, Leo.
Leo: Per?
Samuel: Perquè vull.
Leo: Doncs com vulguis.
No me’l creia del tot, però el meu fort no era la socialització, així que vaig acceptar la teva declaració d’intenció.
Dia rere dia em vaig acostar a en Samuel.
La veritat: era molt persistent. Poc temps després va començar a circular un rumor d’un fantasma a l’institut.
La meva prioritat era no ficar-m’hi. Com a mínim fins que a la meva tia Helena i en Samuel van tenir la idea d’investigar-ho.
Una nota: tant la meva tieta com en Samuel es portaven molt bé, i per això quan en Samuel li va dir que érem amics, la tieta va estar molt contenta.
Al final, vam quedar a les vuit del vespre a l’institut.
Amb l’excusa que s’havia deixat alguna cosa dins de les aules, tant la meva tieta Helena com nosaltres vam poder entrar-hi.
Us he de dir que els fets paranormals no m’agraden. Així que, a contracor, ja em veieu u a mi darrere de Samuel, agafat a la seva jaqueta mentre la meva tieta hi il·luminava.
En canvi, en Samuel anava la mar de bé fins i tot deia acudits sense gràcia. Segurament ho feia per oblidar que tenia por com jo.
Ens vam aturar quan vam presenciar una ombra que es movia.
Vaig anar a les escales.
No menteixo. Gairebé tinc una aturada cardíaca així que vaig cridar amb totes les forces.
En Samuel va ser ràpid i em va tapar la boca mentre em deia que em tranquil·litzés.
Leo: Ho sento.
Samuel: No t’hi amoïnis.
Helena: Què t’ha passat?
Leo: Soc poruc, Helena.
Helena: Tranquil. Esbrinem què és aquesta ombra?
Samuel: Cap a on ha anat?
Helena: Amunt.
Samuel: D’acord, anem-hi.
Encara que es fes el fort, es notava que tenia tant por com jo.
Leo: D’acord. Som-hi.
Vam pujar les escales i ens vam aturar a la tercera planta.
Com que no trobàvem res, vam seguir fins a les escales del final.
Allà es trobava a l’aula de repàs.
La llum es filtrava i es podia apreciar una figura humanoide.
Leo: Creus que deu ser una persona?
Samuel: No, és un monstre. – va dir intentant fer gràcia.
Helena: Calleu! -va cridar la meva tieta.
Òbviament aquest crit va fer que l’ombra ens escostés. Així que vam observar com sortia corrents.
Nosaltres tres vam arrancar a correr també.
Finalment, vam descobrir que era una alumna.
Vaig ser Felicitat de saber que era humana i no un fantasma.
Segons ens va explicar, havia tingut una baralla amb els seus pares i va decidir fugir de casa.
L’Helena va estar molta estona parlant-hi, perquè li va explicar que no havia de fugir de casa.
No sé si la va convèncer o ella va pensar que era millor tornar a casa, però el cas és que l’alumna va marxar.
Després d’això, vaig tornar a casa amb la meva tieta i el meu nou amic mentre rèiem de tot el que havia passat a l’institut.
També rèiem de la nostra por, la que havíem viscut a l’institut.
