“Crec que és difícil que la societat entengui la nostra realitat”

Entrevista feta per Iván Arroyo

Hem entrevistat l’alumna de 2n de Batxillerat Társila Aragón, que opina que a la societat li costa entendre el col·lectiu transsexual, i per tant encara fa falta molta feina per canviar-ne la mirada.

Iván: Des dels anys 80 fins ara hi ha hagut grans canvis tan legislatius com socials sobre els drets LGBT+, creus que encara es pot millorar? I si és així, què concretament?

Társila: Penso que, en realitat, els canvis que hi ha hagut són mínims, perquè per exemple fins fa poc els gais i les lesbianes no es podien casar. A més, fins fa cosa de tres anys no s’estaven aplicant polítiques per prevenir l’odi, la discriminació i els assassinats LGBT+, que també succeeixen a l’Estat espanyol, no només a altres continents. I crec que és necessari una autoorganització col·lectiva en l’àmbit d’activisme, pressió social, jutjar les persones que ens agredeixen i institucions que ho defensen, com els autobusos de color taronja [fa referència a uns logos, escrits en uns busos, que asseguraven que “els nois tenen penis i les noies, vulves”].

-Iván: Què et sembla la modificació que la nova direcció ha fet als lavabos?

-Társila: Considero que són drets bàsics que a altres llocs ja fa anys que s’estan establint i que realment és necessari, perquè existim. Però també em pregunto quin és el pes o la importància que li estem donant a un lavabo? Vull dir quina és la diferència entre anar a pixar al lavabo de noies o al de nois quan tinguem el que tinguem entre entre les cames fem el mateix, pixar. Això realment és reproduir uns rols socials establerts al patriarcat que classifica quines coses es poden fer en uns lavabos, qui hi pot entrar i qui no.

El que és necessari, a part d’això, és visibilitzar l’existència de les persones LGBT+ que n’hi ha a l’alumnat, al professorat, a la societat en general. Som persones que existim des de sempre, però curiosament no som ni als llibres, fins i tot els temaris ens discriminen. Per tot això, penso que s’han de canviar moltes sitacions i no només fer una gran campanya perquè hem aconseguit uns banys unisex.

-Iván: Et van acceptar i respectar a l’institut?

-Társila: Doncs no, no m’hi van acceptar. Quan vaig sortir per primera vegada “de l’armari”, vaig rebre una discriminació més indirecta, perquè hi va haver alumnes que em van deixar de parlar, d’apropar-se com si jo tingués una malaltia. També hi ha professors que han estat testimonis de situacions d’odi únicament per ser qui sóc i no hi han reaccionat.

Crec que fa falta un procés d’autocrítica, d’informació, de com actuar davant de certes situacions o què fer amb persones que discriminen els alumnes.

-Iván: Consideres que és difícil per a la societat acceptar el col·lectiu LGBT+?

-Társila: Crec que no és difícil acceptar que existim. És molt fàcil, és com acceptar el temps que fa. El que és difícil és que la gent entengui les nostres necessitats, les nostres demandes, la nostra situació, la nostra realitat.

Iván: Com ho faries per conscienciar les persones?

Társila: Penso que s’ha de parlar de la nostra realitat, sense tabús, sense complexos i explicar-ho tal com és. Som el que som, i ens pot agradar més o menys, però hem d’intentar reduir al màxim possible la discriminació que patim perquè existim. No has d’estimar com vulguis; has de ser com ets realment i punt.

També vull dir-te que estic fent un protocol contra la LGBT-fòbia als instituts des del meu treball de recerca. En uns mesos a l’exposició el podreu veure. Hi plantejo formes diferents d’actuar-hi, i sobretot prevenir-ne la discriminació, i que es facin activitats de visibilització del col·lectiu.