“Vilanova va ser una ciutat bombardejada moltes vegades; aquesta tensió em provocava un riure nerviós”

Entrevista a la vilanovina Núria Prats, àvia de l’alumna Mar Oropesa.

Va néixer el 1924, va tenir dos germans més petits i afirma que va recórrer Catalunya gràcies a ballar sardanes. De la història de la seva ciutat, Vilanova i la Geltrú, recorda moments tristos, com la Guerra Civil, i també d’altres d’alegres, com el Carnaval. Revela que el secret per arribar a la seva edat és menjar bé i ser de vida.

Qui és la Núria Prats? Vols presentar-te tu primer? 

Vaig néixer l’any 1924 a Vilanova i la Geltrú, per tant aviat faré 97 anys. El meu pare es deia Joan; era fuster i treballava a la RENFE, i la mama, Pepeta, Eren molts coneguts a Vilanova  perquè tenien una botiga de queviures al carrer de la Llibertat. També hi venien “caxarreria”, plats i olles. Sóc la gran de tres germans, que es deien Manel i Maria; ells ja no hi són.

Quin és el secret per arribar gairebé als 100 anys?

El secret per arribar a la meva edat ha estat que sempre he menjat molt bé, he estat de bona vida i he superat moltes malalties amb optimisme.

A què et vas dedicar quan eres jove?

He tingut molta afició a la costura. Ja al mateix col·legi cosia, després m’anava a un taller que era al costat de casa a seguir cosint. Sempre m’havien agradat les peces de roba, els fils i les agulles. Vaig aprendre molt i quan vaig ser gran em vaig establir pel meu compte.

A què jugaves quan eres petita? Què recordes de la teva infantesa? Què trobes a faltar d’aquella època?

Com totes les nenes, jugava a “nines”; també a “palet”, que consistia a fer al terra unes ratlles, un quadre i uns números i cantàvem i saltàvem. D’aquella època trobo a faltar la meva joventut i les persones que m’han deixat.

Anava a l’escola amb les monges, a la Casa d’Amparo, com en dèiem de la Casa d’Empar.  També recordo el Carnaval i Les Comparses.  Ara són molt diferents, ho vivíem diferent. Ens fèiem els nostres propis vestits i sortíem a passejar per la Rambla.

Quines eres les teves aficions?

M’agradava molt ballar sardanes amb els meus germans, el Manel i la Maria; ens en fèiem un fart. Teníem una societat i en fèiem concursos. Es deia Associació Folklòrica, a la Unió Vilanovina.  Recorríem Catalunya d’una banda a l’altra. Recordo el primer concurs que vam fer al camp de futbol de Vilanova; va ser molt impressionant, perquè hi va anar gent d’arreu. També m’ha agradat molt cosir i fer punt.

Tens por de res?

No tinc por a res; poder molt de respecte a la situació que estem vivint en l’actualitat amb la COVID.

Negativament parlant sobretot recordo la Guerra Civil espanyola;, ho vaig passar molt malament.

Em podries dir els principals fets històrics que has viscut durant aquest segle, i que t’han marcat?

Negativament parlant sobretot recordo la Guerra Civil espanyola; ho vaig passar molt malament. Vilanova va ser una ciutat bombardejada moltes vegades; aquesta tensió em provocava un riure nerviós. Quan sentíem les sirenes, havíem de córrer cap als refugis, que estaven situats al carrer de la Llibertat, a la vora de casa. Allà érem fins que passava el perill.

El dia que van entrar els Nacionals, la mama ens va amagar al refugi, mentre preparava una olla de cigrons allà mateix, ens la vam menjar morts de por; tot era molt incert, no sabíem què passaria amb nosaltres i passades les hores, fins que no vam sentir uns homes des de l’exterior que cridaven que ja no hi havia perill, no en vam sortir. Llavors van entrar els soldats armats. A partir d’aquí vam tornar cap a casa, i allà, quiets, esperàvem que passessin les hores.

Va ser durant aquella època que nosaltres vam obligar l’avi Joan, el meu pare, a marxar cap a França, però, quan va ser a Figueres, va pensar que no hi havia fet res, i que havia de tornar amb la seva dona i els seus quatre fills.

La Segona Guerra Mundial, la vaig viure d’una altra manera, per les notícies que escoltàvem a la ràdio, és a dir la gent de Vilanova n’estàvem al cas, però no ho vam viure en primera persona.

Positivament parlant, recordo el dia que l’home va arribar a la Lluna, el 1969, i ho recordo perfectament perquè va ser quan va néixer el meu fill petit, el Josep.

El dia que van entrar els Nacionals, la mama ens va amagar al refugi, mentre preparava una olla de cigrons allà mateix, ens la vam menjar morts de por

I la repressió de la nostra llengua durant la dictadura franquista?

Amb això ho vam passar molt malament, no ens deixaven parlar català, només parlar el castellà, a tot arreu. De mica en mica va anar passant.

També m’has parlat del coronavirus,  com ho estàs vivint?

No tinc por perquè no surto de casa. He dedicat el temps a fer mitja, escolto la ràdio, miro TV3, llegeixo i sobretot espero asseguda a la meva butaca que passi aquest malson.

Per anar acabant, dues darreres qüestions: què haguessis volgut fer i encara no ho has fet?

Amb les sardanes ja vaig ser molt feliç. M’hauria agradat veure més món però la televisió m’apropa a aquests llocs bonics que no he tingut oportunitat encara d’anar-hi.

 I per últim, em podries dir:

El nom d’una pel·lícula que t’agradia molt:  “Allò que el vent s’endugué”.

El nom d’un cantant preferit:  Lluís Llach o Joan Manuel Serrat.

El títol d’una cançó: “Els segadors”

El  títol d’un llibre:  “La plaça del diamant”, de l’escriptora Mercè Rodoreda

Un  polític: el vilanoví Francesc Macià

El teu plat preferit:  en dic dos; m’agraden les patates ben guisades amb carn i la crema catalana. I que vagi seguint així perquè el dia que no tingui gana, aniré malament [riu].

Moltes gràcies, iaia, pel teu temps i la teva bona predisposició.