El seu nom és Iris Abril Figuerola i Pujol. Els seus pares són la Clara Pujol i Martí, que va treballar fent xarxa i de peixatera, i en Ciscu Figuerola i Isern, que era torner mecànic, però més tard treballaria construint motors d’avions en una fàbrica nazi.
La meva àvia va néixer el 12 d’abril de 1937 a Vilanova i la Geltrú en una casa al costat del pòsit, casa que anys més tard es convertiria en una farmàcia. És filla de pescadors.
Va anar a l’escola a París i, des de 1941 al 1946, a l’acadèmia del Sr. Escarrà, a Vilanova i la Geltrú.
Quan tenia 2 anys es va haver d’exiliar amb els seus pares a França, a causa de la guerra espanyola. A França els van internar a dos camps de concentració diferents. El meu besavi a Bram, i ella i la seva mare, a Bordeus, després de ser ingressada amb diftèria a l’hospital d’allà. Escapant del camp de Bordèus van arribar a París on van retrobar el seu pare. Tornats a París, es quan el meu besavi va anar a treballar a Alemanya. Van decidir que ella i la seva mare tornessin a Catalunya degut als nazis que hi havia a Paris. Anys més tard van tornar a París i van demanar refugi a Suècia i Xile. El germà de la seva mare havia arribat a Xile, per això van acabar anant aquella ciutat. Abans de marxar de París va néixer el seu germà, l’Helios. Un cop a Xile ella estudià Química i Farmàcia a la Universitat de Xile. Va treballar com a professora a la facultat de medicina de la mateixa universitat. Una cosa que li agradava a ella era cantar. Per això va estar uns anys fent-ho a l’Orfeó Català de Santiago de Xile. És allà on coneix el meu avi, el seu marit Andreu Camps i Verdaguer, que va arribar-hi en vaixell des de Blanes. Allà van tenir dos fills, l’Andreu el meu oncle i la Jordina, ma mare.
El 1972 van decidir viatjar a Catalunya per conèixer els seus sogres. Per problemes polítics els va ser impossible tornar a Amèrica.
La meva àvia no va poder treballar legalment aqui a Barcelona perquè no li reconeixien el nom, Iris Abril ja que no era catòlic. Va haver de treballar il·legalment durant quatre anys, fins que li van reconèixer el nom després que el dictador Franco morís.
L’àvia, a partir de 1977, va treballar com a professora a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, i durant 19 anys va ser la directora del Museu de la Farmàcia Catalana.
Mor el 20 de març de 2020 a Vilanova i la Geltrú. Malgrat tot, va tenir una vida complicada pero bonica. Et continuo recordant a cada moment. T’estimaré sempre, àvia.
Una vida complicada però enriquidora, vaig tenir el plaer de compartir tertúlies amb ella, transmitia molta pau i serenor; allà on sigui segur que està orgullosa de tu. Una abraçada.
No us conec de res. Però llegir aquesta història i veure la foto on es reflecteix tot l’amor que tenies per ella, m’ha emocionat. Endavant amb les avies, crec que són molt importants en la vida del nostre jovent.
Hola, m’ha fet molta il·lusió saber una mica més del passat de la Dra. Iris. Va ser la meva tutora de pràctiques durant dos anys (els seus últims) al Museu de Farmàcia de la UB, tinc un gran record d’ella i en vaig aprendre molt. No em vaig assabentar del seu traspàs fins passada la pandèmia, em va fer pena no haver-li pogut dir un últim adéu. El deixo aquí escrit. Gràcies
Bon dia, Eva.
Moltes gràcies per les teves paraules i pel reconeixement que ens expresses sobre la nostra àvia i mare. la Iris va trapassar el mes de març de 2020, acompanyada per nosaltres malgrat les dificultats derivades del confinament. La vida de la Iris i la seva estima per la seva família, per l seva feina i pel seu país ens acompanya. També ho fa el reconeixement per la tasca que tu i la Isabel vàreu fer al MHFC.
Rep la nostra salutació més cordial, i novament el nostre agraïment pels teus mots.