Escrit per Gisèle Cartró
De cop, em vaig quedar sense el mar, sense aquella immensitat blava que reflectia en mi una gran tranquil·litat i em feia respirar al ritme de les onades.
Ara el mar ja no podia fer res per mi; serien setmanes, potser mesos de confinament.
De cop, mentre dinava, el quadre emmarcat al meu menjador va atrapar la meva atenció. Feia anys que era allà però mai no l’havia mirat amb deteniment. El dibuix representava el final d’una riera al costat d’un cel que alhora era assolellat i ennuvolat.
Quan vaig acabar de dinar, em vaig afanyar per anar ràpidament a la meva terrassa, i estirada a la catifa amb les mans sota el clatell vaig començar a mirar el cel en silenci.
El cel era blau clar, subtil i un pèl blanquinós perquè s’hi podien observar força núvols de textures esponjoses. És per això mateix que semblaven més cotó que altra cosa. No parava d’observar-los pensant en Heidi, la sèrie de dibuixos. Pensava en la de cops que de petita havia desitjat ser en el lloc de la protagonista
De cop, vaig escoltar un soroll familiar, aquell que sempre sona de forma amenaçadora quan el meu gat es troba amb algun ocell.
Vaig mirar a banda i banda i enmig d’aquell silenci sagrat un estol d’ocells alineats en un triangle perfecte passaven damunt del meu cap amb un aleteig únic; aquesta forma els permet aprofitar l’energia de l’aleteig de l’ocell anterior. A més, la posició que n’ocupa cada un d’ells tampoc no és casual, sinó que es deu a la necessitat de protecció de tots els components, especialment dels més febles, situats als llocs més protegits.
En aquest mateix moment, la pau creada per aquest cel relaxant i curiós, em va fer pensar en les nits fosques de quan era a Eslovàquia, que hi vaig anar el curs passat, el 2018-2019.
Allà la meva germana amfitriona i jo ens despertàvem cada cap de setmana de matinada i ens estiràvem al llit elàstic que teníem al jardí amb unes mantes gruixudes per no passar fred. Ens hi quedàvem en silenci observant cada una de les estrelles. Hi va haver dues nits que vam veure passar l’Estació Espacial Internacional, i ho vam aconseguir gràcies a una aplicació que ens marcava exactament l’hora en què passaria segons les nostres coordenades.
De cop, el cel em va calmar com ho feia el mar. I tots els pensaments que m’hi havien vingut al cap m’havien deixat la mateix pau interior que sentia quan el contemplava.
