Pareu màquines! Publiquem la segona part del conte “Baix al passat”

Escrit Ernest Ortega Escalas i Judit Suriol Jané

Il·lustració: Ernest Ortega Escalas

BAIX AL PASSAT (II)

La Melissa era a classe de Socials. Parlaven del producte interior brut (PIB) per habitant i el PIB per càpita, tot i que ella no parlava de res. Mirava l’Instagram. No parava atenció a les classes des de feia molt de temps, fet que havia provocat una disminució notòria del seu rendiment escolar.

El Kang Xin li va fer volar un paperet i ella s’hi va girar mentre el noi xiuxiuejava que parés atenció. La Melissa va rodar els ulls i va fer veure que escoltava per un moment, però quan el seu company la va mirar, ella va tornar a distreure’s. Va pensar que no era just, perquè el noi no tenia cap problema per escoltar a classe i treure bones notes mentre que a ella li queia el món a sobre només de pensar a estudiar.

Va sortir de l’institut Joaquim Mir escoltant música. Sola. Com sempre. I va anar a la plaça de la Vila, on havia quedat amb la seva germana. 

Feia dies que no la veia. Des que havia marxat de casa de tan mala manera. Els pares, tot i no haver-la trucat i fer veure que no passava res, la trobaven a faltar molt, i la Melissa també. 

Una gota va caure a la galta de la noia mentre pujava per la Rambla. Semblava que plouria una mica, però els núvols no eren gaire negres així que no havia d’anar a mes.

Per fi va arribar a la plaça i va veure l’Evangelina asseguda a la terrassa de “La carpeta moderna”, però en lloc d’apropar-s’hi se la va quedar mirant des de la llunyania. Portava a una bossa les coses que li havia demanat que li donés i va pensar que no les hi volia donar, que potser no donar-li seria un pretext perquè hagués de tornar a casa i veure els pares. Pot ser per fer les paus. Al cap i a la fi, el motiu pel qual s’havien enfadat era absurd: l’Eva volia fer un viatge a Argentina a veure les seves amigues d’allà, i els pares li havien dit que era impossible de moment, ja que els diners que tenien els guardaven per fer el viatge tota la família en un futur proper

Va agafar aire i es va apropar a la seva germana:

• Hola. —va dir ella.
• Hey. —va respondre la gran.

Era curiós que després d’haver passat tants anys tan unides ara no sabessin què dir-se. L’ambient era una mica incòmode i la germana gran per fi va prendre la paraula.

• Has traído mis cosas?

No era el comentari que la Melissa esperava. De fet, era de les poques coses que volia sentir. Va allargar el braç i va passar a l’Eva la motxilla amb tot el que li havia dut. La germana va agafar-la amb rapidesa i la va obrir per mirar què hi havia dins. Va respirar alleugerida i va tornar a tancar la bossa.

• Està todo. —Ja ho sabia això, la Melissa, havia posat exactament el que la seva germana li havia demanat per missatge. —Bueno, me tengo que ir. Adiós.

La germana petita es va quedar parada. No es podia creure que la seva germana l’hagués fet anar fins allà per això i la va agafar pel braç fent que s’aturés.

• Què? – va dir l’Eva amb un to que a la Melissa li va semblar molt denigrant.
• En serio me vas a dejar así? No me dirás nada de papá y mamá? No me dirás dónde vivís?
• Yo no tengo que decir nada a los papas. Si de verdad les importara una mierda ya me habían llamado.

La seva germana es va deixar anar d’una estrebada i va marxar entre la pluja que cada cop era més forta. A la Melissa li va recórrer la ràbia per tot el cos i va cridar, com a últim intent:

• Tú tampoco les llamaste a ellos Eva!!! 

Però la seva germana l’ignorava.

***

Va tornar a casa corrents sota la pluja mentre maleïa el que li acabava de passar, i maleïa la incapacitat de la seva família per fer les paus. No corria tant per culpa de la pluja, ja era tota mullada, sinó que volia fugir del carrer. Volia tancar-se a l’habitació i no sortir-ne mai més. Va començar a sanglotar lleugerament, i li va caure una llàgrima que es va perdre entre les gotes d’aigua.

   Va retronar al cel un tro eixordador. Semblava una explosió, i la noia va pensar que així devia haver sonat l’esclat del Baix a mar. Li van tornar un munt d’imatges i de records al cap. Records que no tornarien mai més. Pensaments que es van veure sobtadament interromputs per la presència de l’Àlex Martínez.

• Tu hermana me debe dinero.

La Melissa el va ignorar i va seguir corrents sota la pluja que cada cop era més forta, però l’Àlex la va agafar del braç.

• No me importa lo que hagás con mi hermana. Yo no tengo nada que ver con ella.

L’Àlex va deixar anar una rialleta malèvola i va sortir a fer mal.

• ¿Te has enfadado con ella por irse de casa? Con razón siempre dice que eres una mierda.

La Melissa es va deixar emportar per la ràbia i va clavar un cop de puny a l’Àlex que el va deixar una mica tocat, però el noi es va passar la mà per la cara i la va agafar del coll del jersei amb la mateixa rialla que abans. 

Va començar a caure calamarsa amb molta força i un tros de gel bastant gros va caure al cap de l’Àlex just quan alçava el puny contra la noia; i li va fer un trau. Una gota de sang va lliscar pel rostre del noi mentre intentava que el cap li deixés de rodar i la noia es va alliberar de les seves mans que ja no l’engrapaven amb tanta força.

Un llamp va caure a la llunyania, molt proper a l’institut Baix a Mar. I mentre la Melissa s’escapava de l’Àlex, un altre llamp sorollós va caure entre ella i el seu contrincant.

   El temps es va parar. La Melissa va contemplar amb la mateixa sorpresa que ho havia fet la Nezha segons abans, com les gotes de pluja flotaven immòbils a l’aire. Com el llamp reposava davant seu entre un munt d’espurnes brillants i com, d’entre l’electricitat, sortia una figura. Era una silueta femenina, amb la cara coberta per una mascareta, unes ulleres de sol, i els cabells ocults sota una gorra i una caputxa. Portava una motxilla a l’esquena i, mirant fixament la Melissa li va dir:

• Melissa, no tinc temps per moltes preguntes, però la Nezha t’ho explicarà tot. 

Va treure una nina de la motxilla, va girar el cap i va veure com tot al seu voltant tornava cap enrere fins a la nit del dia abans de l’explosió. La pluja havia parat i el carrer estava tranquil, tot i així, ella estava xopa. Va mirar al seu voltant detingudament i, sense saber si estava somiant o no, va començar a avançar a pas lleuger cap a casa seva.

La noia va arribar al portal del seu edifici i va mirar el rellotge de l’entrada. Eren les cinc de la matinada. Va pujar les escales amb tranquil·litat i va intentar obrir la porta de casa seva. Era tancada. Tenia claus, però el seu pare sempre deixava la clau al pany a les nits perquè no poguessin obrir. Va picar al timbre unes quantes vegades i va sentir com algú, per fi, anava a obrir-la.

***

Estaven trucant al timbre i en Juanjo es va despertar. Eren les cinc de la matinada i no es pensava refiar ni un pèl de qui hi hagués a la porta. Va agafar el seu bat de beisbol, amb el qual sempre dormia i que tantes vegades li havia dit la seva dona que era una exageració, pensant que aquest cop la podria fer callar, tant a ella com a les seves filles.

Va creuar el passadís sense fer gaire soroll i va sentir com algú caminava per la sala d’estar. El factor sorpresa jugava a favor seu, així que va agafar la seva arma letal amb tota la força que podia i va entrar d’un salt a la sala d’estar, on únicament es va trobar les seves dues filles, que s’havien adormit al sofà la nit anterior mirant una pel·lícula i estaven roncant. Tenien un son molt profund i el seu pare les va despertar.

• Que no oís el timbre?
• Qué? —va dir la filla gran, l’Eva.
• Que hace un cuarto de hora que llaman a la puerta.
• Ai, papa… —va dir la Melissa, la filla petita— I por eso nos despertás? Abrí y ya.

El pare va anar a cap a la porta i la va obrir. No hi havia ningú al replà. Va mirar a banda i banda i va veure que una figura baixava corrents les escales. Era alguna gracioseta fent alguna broma, però el Juanjo va decidir que no es deixaria vacil·lar tant fàcilment i la va perseguir amb el bat escales amunt cridant fins arribar al carrer. Va veure com la jove s’allunyava i ho va deixar córrer.

***

La Melissa es va amagar del seu pare darrere d’un edifici. Sabia que era una mica paranoic amb la seguretat, però mai no l’havia vist des de la perspectiva de la persona per la qual se sent amenaçat.

 No volia fugir, però quina altra sortida tenia? Potser s’havia tornat boja, però havia sentit clarament com ella mateixa parlava amb el seu pare darrere de la porta del pis. Recordava aquella conversa. Era la conversa que havien tingut la nit del dia abans de l’explosió de l’institut. Quan una bromista s’havia posat a tocar el timbre de casa a les cinc de la matinada.