Escrit per Marta Martín i Dana Vallés
Fotografies: Júlia López
Caràcter
Montserrat Roig era una dona molt valenta i reivindicativa, que lluitava al màxim per aconseguir tot allò que es proposava.
A més a més, estava compromesa amb les seves ideologies; era feminista i molt defensora de les petites causes, principalment de causes progressistes. Per tant, Roig era una dona avançada per al seu temps.
Va ser un gran personatge per a la comunitat cultural i literària catalana, una escriptora infatigable, que no parava d’escriure, i d’aquí la gran obra que ens ha deixat malgrat que va morir molt jove.
Finalment, va ser una de les figures més emblemàtiques d’ideologia d’esquerres, que lluitava per aconseguir una societat més justa.
Context literari
Montserrat Roig forma part del grup d’escriptors que es donen a conèixer a l’entorn de l’any 1979, i que després de tres dècades de postguerra, marca un canvi en la història de la literatura.
El seu temps
Montserrat Roig i Fransitorra va néixer a l’Eixample de Barcelona el 13 de juny de 1946, i va ser la sisena de set germans.
Era filla de l’escriptor i advocat Tomàs Roig i Llop, i va viure des de ben petita en un ambient familiar intel·lectual, perquè el pare tenia relació amb el món artístic.
Al principi va anar a una escola catòlica, a les monges del Divino Pastor. Aquesta educació que rebia no li agradava, i als 13 anys va poder canviar. Aleshores va continuar els seus estudis a un altre centre, l’institut Montserrat, on va començar a escriure. Va guanyar el seu primer premi literari en aquest institut amb un poema dedicat a la Moreneta, la Mare de Déu de Montserrat. En aquell temps Montserrat Roig ja mostrava un interès intel·lectual i artístic molt gran, volia escriure teatre, novel·les i ser actriu. Per això mateix, va entrar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, als 15 anys. Allà va conèixer la Maria Aurèlia Capmany, amb qui més endavant va mantenir una gran amistat. En aquesta època, va començar a tenir contacte amb moltes persones que la influirien i l’acompanyarien al llarg de la seva vida, com la fotògrafa Pilar Aymerich, l’escriptor Joan de Segarra o el guionista Josep Maria Benet i Jornet.
Va estudiar Llengües Romàniques a la Universitat de Barcelona, on va desenvolupar la seva afició per la literatura i va rebre influències de molts professors. També va començar a implicar-se en la política, fins al punt que el març de 1966 va participar a la Caputxinada, un moviment de protesta d’esquerres.
El 1966, amb tan sols 20 anys i quan encara era estudiant, es va casar amb l’arquitecte Albert Puigdomènech, que temps després va acabar a la presó. El matrimoni va durar només 3 anys, i ella mateixa sovint deia “que el volia oblidar”.
El 1968 es va llicenciar i va començar la seva carrera com a periodista, a la revista “Serra d’Or”. Abans d’això, però, també s’havia guanyat la vida com a redactora de la Gran Enciclopèdia Catalana.
Aquesta etapa, com a redactora de l’Enciclopèdia, Montserrrat Roig la va donar com a bàsica per a la seva vida professional, perquè tant a ella com a molts altres redactors els van acomiadar de cop. I gràcies a aquest comiat, ella va decidir que escriuria i que publicaria com a feina principal. I que el periodisme li permetria guanyar-se la vida per poder dedicar-se a la seva passió, escriure llibres.
El 1970 va ser un any molt important per a Montserrat Roig. Es va separar i va tenir el seu primer fill, en Roger.
El 13 de desembre del 1970 va participar en una tancada al Monestir de Montserrat per protestar contra les penes de mort en “el procés de Burgos”, un acte contra la dictadura franquista. En aquesta tancada reivindicativa es va assabentar que li havien donat el premi Víctor Català de Narració per l’obra “Molta roba i poc sabó…”. Ella mateixa va definir l’experiència amb les següents paraules: “Vaig entrar a Montserrat com a llicenciada i en vaig sortir com a escriptora”.
Aquest mateix any, l’advocat Josep Benet i Martorell li va encarregar fer un llibre sobre els camps de concentració, i ella va decidir fer una obra periodística, basada en testimonis dels supervivents d’aquesta horrible experiència. Aquest projecte la va tenir ocupada durant anys, i el llibre anomenat “Els catalans als camps nazis”, es va publicar el 1977.
És una de les obres més importants de Montserrat Roig i hi revela informació desconeguda per molts sobre el que van patir, tant espanyols com catalans, en l’extermini nazi, perquè entre uns 8.000 i 10.000 van morir en aquests camps d’extermini.
Va fer una reportatge en el qual recollia el testimoni de 50 deportats de diversos camps de concentració. I poc després, en una entrevista, va explicar que conèixer els sobrevivents va ser una experiència terrible, i que havia vist de tot, des d’homes d’uns setanta anys que ploraven com nens, i també com tenien malsons cada nit recordant tot allò.
El 1972 va començar una relació sentimental amb Joaquim Sempere.
Tot i tornar a la vida política i estar fent el treball sobre els camps de concentració, Roig va continuar amb la seva carrera periodística. El maig de 1971 va començar a treballar a “Tele/eXprés”. Des del 1975 va treballar a “Mundo Diario” en contra del franquisme i al servei de les llibertats polítiques. Allà va coincidir amb amics com Maria Aurèlia Campany o Terenci Moix. En aquest diari, Montserrat Roig es va dedicar a mostrar els personatges que havien jugat un paper important durant la República i la Guerra Civil, per tal de rescatar la memòria històrica. Aquesta tasca la va continuar en la seva experiència televisiva.
Entre 1974 i 1977 va formar part de la redacció de les revistes “Arreu” i “Triunfo”, en què escrivia articles de diversos temes, i sovint es veia la seva tendència d’esquerres i el seu pensament feminista.
D’altra banda, el 1975, any que va morir Franco, va néixer el seu segon fill, en Jordi. A més, va començar a treballar a la televisió, al circuit català de TVE. El seu programa “Personatges”, que consistia a entrevistar persones que no havien tingut veu però que tenien moltes coses a explicar, li va donar una enorme popularitat.
Tot i que el programa va agradar molt, el juliol de 1978 la direcció de TVE a Catalunya el va eliminar, amb l’excusa que ja no quedaven més personatges interessants a entrevistar.
El 1981, quan va arribar Fernando Castedo com a director general de Radiotelevisió Espanyola (RTVE), Montserrat va tornar a fer entrevistes als líders polítics parlamentaris catalans, en el programa “Clar i català”. Aquestes entrevistes li van fer guanyar el premi Òmnium cultural. Més tard, Montserrat va provar de fer un altre tipus de programa televisiu, sèries, en quèe va incloure persones normalment excloses dels mitjans de comunicació. Aquestes, però, no van tenir tant d’èxit.
Tot i que tenia una vida professional ocupada com a periodista, va continuar escrivint novel·les. El 1976 va guanyar el premi Sant Jordi amb “El temps de les cireres”. Aquell mateix any va començar a redactar el seu llibre “Tiempo de mujer”, que va sorgir de les Jornades Catalanes de la Dona.
Des de l’any 78 Montserrat Roig escrivia regularment a “El Periódico”, i durant aquesta època va viatjar sovint. Entre d’altres indrets, va anar a la URSS, i d’aquesta experiència en va escriure un llibre sobre el setge de Leningrad, “L’agulla daurada”.
El gener de 1990 va marxar als Estats Units convidada per la Universitat d’Arizona per impartir dos cursos, però un cop allà es va començar a trobar malament i va tornar cap a Barcelona. Li van diagnosticar un càncer de pit.
Tot i així, al setembre d’aquest mateix any va començar a escriure al diari “Avui”, i ho va fer fins al dia de la seva mort, el 10 de novembre de 1991, quan tenia 45 anys. L’últim article que va escriure (“Un múscul traïdor”) es va publicar en aquest diari un dia després de la seva mort.
Montserrat va fer de la seva malaltia una reivindicació, va aprofitar la seva posició mediàtica per incitar les dones a ser més previngudes amb la seva salut, per la qual cosa va demanar a Joaquim Maria Puyal que dediqués un programa de “La vida en un xip” al càncer de pit. Va morir el 10 de novembre de 1991.
“Un múscul traïdor”, l’últim article de la Montserrat Roig
Obra: Un pensament de sal, un pessic de pebre (p. 459-460)
Conten d’un famós director de teatre que no aconseguia emocionar els seus actors amb una obra de Shakespeare.
—És que ens queda tan lluny, la història del rei Lear! Aleshores el director els va dir que acluquessin els ulls, que premessin tot seguit amb força les parpelles i, quan el tel color de rosa esdevingués negre fosc, comencessin a pensar en la tragèdia del rei Lear. Primer, com a rei. Més tard, com a pare.
I així ho feren. El rei els quedava lluny, el pare, no tant. I acabaren per entendre una de les tragèdies mes contemporànies de William Shakespeare. Potser nosaltres, forçats a escriure un article cada dia, anem perdent a poc a poc espurnes d’emoció. Les històries són recurrents. La fredor s’imposa. No és que ens vantem de tenir un cor gelat, perquè el cor no té cap temperatura. «És un múscul ben resistent», deia Woody Allen.
I tant, que n’és, de resistent! Els pulmons poden assecar-se, l’oxigen pot traslladar-se per la nostra sang de manera més relativa, però el cor resisteix. Un bon múscul. Un múscul traïdor, tanmateix. Traïdor en la recurrència.
Perquè a penes si fa uns dies que havíem d’enraonar de la Irene, la nena que s’ha quedat sense cames a causa d’una bomba terrorista. I ara la Irene ja és noticia vella. Carpetada per a les cames de la Irene. La història de la seva recuperació serà un dossier vell. Una altra notícia vola, delerosa de protagonisme: un nen acaba de morir a causa d’una altra bomba terrorista. Un nen de dos anys que a penes si aprenia a enraonar. Un bessó. ¿Sabran els pares quin és el fill que ha mort? Ells ho sabran, ells no s’equivocaran pas. Com tampoc s’equivoquen els terroristes. Han matat una altra criatura només per demostrar-nos que sí que ho sabien. Que ja ho sabien, que havien comès una barbaritat en deixar una nena de dotze anys sense cames. Al lloc del cor, una esponja. Una esponja eixuta.
I són ells els qui ens obliguen a escriure articles recurrents. A les repeticions. Voldríem caure en el tedi, sospirar per la malenconia tardoral, celebrar un novembre tan benigne. Voldríem celebrar, també, que ja s’acaba l’any Mozart i podrem escoltar altres compositors, i que fan dues o tres pel·lícules molt bones, o bé enrabiar-nos perquè Amantes no va a Hollywood, voldríem saber què fan en aquests moments Robert de Niro, o la mare d’en Robert de Niro, a qui una vegada li vaig regalar una capsa de carquinyolis…
Voldria, sobretot, avorrir-me. Que l’horitzó del món fos un quilòmetre i mig de platja de llevant, amb l’arena fina i les gavines assassines. I no haver de tornar a comptar els nens morts per aconseguir l’emoció que els faltava als actors que havien de representar El rei Lear. Però ¿què en saben, els terroristes, del rei Lear, del cor com a múscul resistent i del dolor que senten els qui han d’admetre que una criatura de dos anys acaba de desaparèixer?
No els cal parlar del mar, germans, als terroristes. Ni de Shakespeare. Totes dues realitats queden massa lluny de la seva closca buida de neurones, de pensaments i de sentiments. Només les vides que no tenen sentit arrabassen la vida que sí que en té. (9-XI-1991)
