“La gran mentida”, el conte guanyador del concurs ‘Contes a l’Esprint’

Escrit pels alumnes de 3r d’ESO Íker Asensio, Hannah Calafell, Cristina Lòpez i Guillermo Rueda

Ara em desplego com el telescopi més llarg que hagi existit mai! Adéu-siau, peus! Perquè quan vaig mirar-me els peus, em va semblar que els perdia de vista de tan lluny que eren. El meu cap s’alça per sobre dels núvols, veig totes les llums de la ciutat com si fossin estrelles en un univers en miniatura. Em miro les mans. Estic flotant per sobre de les cases.
El brunzit m’envaeix les cavitats auditives. No ho suporto! No hi ha manera de descriure el dolor que sento. Ningú ho sap. Ni les meves millors amigues saben que passa cada nit. L’ascensió al cel estrellat, l’horrible so, i el final tràgic.
No puc. No. Rebusco a les meves butxaques. Com cada nit, trobo el llumí amb els meus dits. L’agafo ràpidament i com sempre, ja està encés. No és un foc taronja i vermell, sino un foc blau amb rastres violetes. M’il·lumina el rostre. El so cada vegada és més violent, noto com em perfora els timpans, com s’incrusta al meu cervell. M’apropo el foc al pit, i en menys d’un segon, tot el meu cos està en flames. De sobte, ja no estic flotant. Començo a caure violentament, com em passa cada nit, i toco aquella freda superfície. Espero a despertar-me, el somni acaba aquí cada nit. Però no. El somni segueix. Travesso el vidre, que en aquest moment em crema més que el propi foc. Vaig tocar el terra. M’envaeix la sorpresa, això no m’havia succeït mai. Miro al voltant. Estic a una esglèsia… L’esglèsia de la plaça! En mig de l’agonia, em fixo en dos foscos ulls que em miren des-de la distància.

Obro els ulls. Em miro els braços i no hi ha cap cremada, només una marca al meu braç. Després de tenir el somni, s’em marca una altra petita ratlla a l’interior del braç esquerre. El camí de petites línies em baixa des-de l’aixella i m’arriba fins més enllà de mig braç. Aquesta nit, el somni recurrent que he tingut cada nit durant els últims dos mesos, ha canviat. El somni sempre s’acabava al tocar el vidre, però avui la història ha continuat. Significa això alguna cosa?
Clico a l’interruptor que hi ha al costat del llit, i automàticament s’apropa la meva assistent. Una robot de color préssec que s’arrossegua per el terra amb petites rodes. M’allarga el petit aparell que m’ajuda a sentir. Ah sí, pateixo de sordesa des-de que vaig néixer. Només sóc capaç de sentir sorolls quan porto aquest aparell o quan tinc el extrany somni.
—Òpal —em va dir l’assistent—. Bon dia, avui és 7 d’abril del 2431 i són les nou del matí. És un bon dia per anar al parc sintètic! Vol que li faci un café amb llet?
—Siusplau.
Doncs sí. Em dic Òpal, tinc 23 anys i cada nit tinc el mateix somni. Baixo al menjador de marbre i el café ja m’espera a la taula. Truco a la Milanieva.
—Ei, Nieva! —saludo a través del fi telèfon de grafé.
—Com estàs Òpal? —em pregunta.
Parlem del nou edifici de l’ajuntament, del parc i de l’Ykor. Penjo amb una rialla i surto al carrer. Em poso la màscara, degut a la falta d’oxigen a la ja trencada capa d’ozó. Camino fins l’esglèsia. Entro i em fixo en que la vidriera que he trencat aquesta nit està intacta. Si el que visc cada nit és un somni, com es que el dolor és tan real? Necessito que algú resolgui els meus dubtes. Miro al meu voltant i em fixo en els ulls que m’havien observat a la nit. És una estàtua, una figura de fusta de la verge Maria. Havia pensat que els ulls pertanyien a una persona humana.
Em vaig fixar… Una cosa m’havia estranyat. Un dels seus ulls era un botó verd. Per un moment penso que la verge m’està mirant de veritat. No pot ser. Torno a casa. Obro l’ordinador i m’intento concentrar. Treballo com a contable d’una empresa de bombones que oxigenen totes les vivendes. No sóc capaç de treballar perquè la imatge de la verge Maria no deixa d’aparèixer-hi al meu cap.
La meva assistent em porta el sopar arreu de les nou. Menjo ràpidament i m’en vaig al llit. Em costa adormir-me, però finalment ho aconsegueixo.

Perdo de vista els meus peus. La tela blanca flota arreu méu. Miro cap a dalt. La lluna m’il·lumina el rostre  ja de per si pàlid. Travesso els núvols translúcids. Quan més pujo, aquell xiulet va incrementant. Apreto les dents. Fa molt de fred, però no em preocupa. Em quedo suspesa al aire i el soroll és molt fort. Crec que és la vegada que l’he sentit més alt. No ho puc suportar. És impossible. Busco a les meves butxaques. Trobo el llumí, però els meus dits també toquen una altra cosa. Un objecte petit, rodó i fred. Trec el llumí i l’altre objecte amb cura. És un botó… El botó verd que tenia la verge Maria com a ull!
No puc ignorar el soroll. M’apropo el llumí de foc blau… Però… Llavors… Tinc una idea. M’apropo el botó verd a l’ull dret, l’ull on havia tingut el botó la verge.
Quan el petit objecte verd xoca amb les meves pestanyes, tot es difumina.
Ja no estic al cel, i el so ja no és tant fort. Estic a una mena de sala de control, on hi han moltes pantalles i tres informàtics davant d’elles. Em fixo en les pantalles i m’horroritzo. En una surt la meva habitació, en una altra la sala on es carrega la meva assistent, també la casa de la Milanieva… El parc sintètic, la meva oficina… i en mig de tot, en una pantalla més gran, un gràfic del meu cos flotant sobre la ciutat.
—Ara és hora de que cremi —diu un dels informàtics.
Què-què significa tot això? M’apropo una mica més sense fer soroll. La pantalla del mig s’havia enfosquit, com si hi hagués hagut un problema, potser perquè en aquell moment ja no estava flotant a l’aire. Deixo la sorpresa de banda, i començo a sentir ràbia i impotència.
Un dels informàtics s’adona de la meva presència i avisa als altres. Immediatament aixequen cadascún una pistola i m’apunten amb elles. Jo no em moc.
—Òpal? —diu un— Com es que hi ets aquí?
—Qué és tot això? —pregunto, aixecant amb una mà el llumí encés i amb un altra el botó verd.
—Podem explicar…
No em convencen. Sento una suau veu… La de la verge Maria. No sé que em diu. Em fixo en una pantalla amb línies… Les mateixes que hi han al meu braç.
—Amb aquestes línies que compteu? —pregunto amb la veu trencada.
Un informàtic mira a l’altre, però no el contesta.
—Els dies que queden fins que…
—Fins que no pugui més?
No sé que significa tot això, tota la mentira, tota la farsa. Aixeco més el llumí blau i el deixo caure al terra. Per un moment no passa res. Però després tot es torna boirós. Sento uns dispars i caic al terra. Sento els crits dels informàtics i tot comença a cremar. Alguns ordinadors fins i tot combustionen.
No sé dir qué passa a continuació. Veig una llum. La verge Maria em somriu des-de dalt. Tot passa de blau a negre.

Em desperto al meu llit. Al meu braç ja no hi han marques. Crido a la meva assistent, però no arriba ningú. Miro al meu voltant. El grafé de les parets ja no emet llum. Truco a la Milanieva, però el telèfon no funciona. Miro per la finestra. No hi han cotxes ni ningú al carrer. Em poso la màscara d’oxigen, però tampoc no funciona.
M’assec al terra. Què he fet? Gràcies a mí… La religió ha acabat amb la ciència?

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>