“El misteri”, per Irene López

Escrit per l'alumna de 1r d'ESO Irene López

 

Capítol 1.  

La cinquena finestra.

Era una nit tancada de juliol. Els núvols tapaven la lluna i els estels. Una brisa estiuenca es passejava pels carrers del poble… Quan, de sobte, un crit va trencar el silenci de la nit.

Vaig saltar del llit i em vaig dirigir cap a la finestra. Silenci. La nit seguia calmada, com si no hagués passat res. Al carrer no hi havia ningú. Em vaig fixar en la casa del davant. La cinquena finestra estava oberta, i amb una llum tènue al seu interior.

Em va semblar estrany, perquè segons el que m’havien dit, ja feia anys que estava abandonada.

Vaig pensar que seria una bona ocasió per descobrir que s’amagava entre aquelles antigues parets.

Vaig sortir de l’habitació i vaig travessar el passadís fins arribar al menjador. La meva àvia era al menjador, ja que els meus pares s’havien anat per causes de treball.

L’àvia s’havia quedat adormida al sofà.

Capítol 2.

Punt de trobada.

Era al menjador. Em vaig dirigir cap a un racó en silenci i vaig obrir un dels calaixos del armari per agafar una llanterna. Vaig obrir la porta i la vaig tancar amb suavitat.

Una vegada al carrer, vaig trucar als meus amics. Pensava que si em volia recordar d’una aventura així, millor que fos amb amics, no?

De sobte, l’Emma va contestar. Érem bones amigues des de ben petites i sabria que no em fallaria. Em va dir que arribaria sobre les dotze en punt. Faltaven deu minuts. En aquell mateix moment el Marc va aparèixer per la cantonada del meu carrer. Ens vam saludar i li vaig explicar el que havia passat.

Al acabar, l’Emma ens va saludar des de l’altra banda del carrer mentre pronunciava els nostres noms. Ja hi érem tots! Podíem començar!

-I bé…Per què ens has fet venir?- va preguntar l’Emma.

El Marc i jo li vam explicar el que m’havia passat. L’Emma es va estranyar, coneixia aquella casa tant bé com jo.

Capítol 3.

La casa.

Vam estar una estona xerrant sobre què podria haver passat.

-No pot ser que a la casa hi hagi algú. Deu estar feta pols!- va dir el Marc.

-Ja però…. i si no és qui,  què?- va dir l’Emma en to misteriós.

-Que vols dir?- Li vaig dir jo

-Doncs que potser no hi ha ningú, potser hi ha alguna cosa a dins.

-Deixem-nos d’explicacions i entrem-hi!- va dir el Marc.

Vam intentar forçar la porta però va ser impossible. Aleshores vaig veure que una finestra estava mig oberta, segurament per l’aire que entrava i sortia. Li vaig dir a l’Emma que m’ajudés a pujar. El Marc apuntava amb la llanterna per il·luminar. Ell va ser el segon en pujar, i l’Emma la tercera.

Ja érem a dins!

Un cop a dins un fort calfred va recórrer els nostres cossos. La casa des de dins feia més cangueli que des de fora!

Tot i que estava millor del que pensàvem. Uns llençols blancs cobrien alguns dels mobles de la casa, i unes teranyines penjaven dels racons.

-Quina por!- vam exclamar els tres alhora.

Vam encendre les llanternes i vam inspeccionar el menjador de la casa. Ningú de nosaltres no s’atrevia a anar cap al passadís, fins que jo vaig dir: Per què no anem cap allà? Aquí no hi ha res que cridi l’atenció, a més, el llum que vaig veure era a dalt de tot.

L’Emma i el Marc es van mirar, i van pensar que millor que anéssim tots junts.  Vam entrar al passadís. La foscor engolia les parets i els quadres.

Capítol 4.

La capsa.

Vam travessar el passadís. Un altre calfred va recórrer el nostre cos. Era com si els retrats ens seguissin amb la vista. Vam arribar al final del passadís. Una porta de fusta s’alçava davant nostre, a dins seu s’escoltava el soroll d’una finestra que s’obria i es tancava.

Una brisa em va travessar el cos.

Vaig fer un crit agut. -Qui ha sigut!?

-Jo no- van exclamar l’Emma i en Marc

Un altre cop.

Vaig tornar a cridar. -Ara de veritat! Qui ha sigut!?

-Irene, nosaltres no hem sigut!-va dir l’Emma.

-La López es comença a posar nerviosa…-va dir en Marc amb to burleta.

Els vaig explicar que acabava de sentir com alguna cosa em recorria l’esquena. No em van creure, però estava segura del que m’acabava de passar.

-Hi entrem?- vaig dir jo.

-Si vosaltres voleu…. endavant- va dir l’Emma  

El Marc va obrir la porta i va entrar. Un raig de llum que sortia per una finestra il·luminava un llit a l’habitació.

A sobre del llit hi havia una capsa. Ens vam dirigir cap a ella.  L’Emma en va treure la pols i la va obrir amb les seves delicades mans.

-Què és això?- va exclamar.

-Sembla un retall de diari- va dir el Marc.

-Sí, sí! És un retall de diari, i mireu, hi ha un full amb càlculs matemàtics i unes fotos- vaig dir jo.

Les fotos es veien borroses. El que vam aconseguir veure era un pati amb uns arbres alts, amb dues persones i poca cosa més…

Vaig agafar aquells papers. -Estan tacats de sang!

-Ah! És veritat!- van exclamar l’Emma i el Marc.

En el retall de diari hi havia un titular que deia: XV FIRA CIENTÍFICA A BREMEN.

-Ei! Jo conec aquesta fira! Hi vaig anar perquè el meu pare havia d’anar a fer una conferència.- va dir en Marc- i si no recordo malament…. d’aquí a dues setmanes hi ha de tornar a anar.

-Però…-vaig dir interrompent-lo -l’any d’aquest diari és de fa uns vint anys! No sabem si encara es fa la fira…

-Podríem intentar buscar-ne informació.- va dir l’Emma tractant de buscar-hi una solució.

 

Capítol 5.

Ups…

Ja era molt tard, exactament les quatre de la matinada. Portàvem quatre hores a dins de la casa i no havíem ni pujat al segon pis!

-És una mica tard i si els meus pares no em veuen a l’habitació m’emportaré l’esbroncada del segle!- va dir l’Emma.

-La veritat és que se’ns ha fet una mica tard…-vaig dir jo.

-Jo m’he d’anar ja…-va dir en Marc.

Ens vam acomiadar i vam pactar que l’endemà quedaríem a la mateixa hora per investigar la relació entre les fotos, els escrits i el retall de diari amb les ditades de sang.

El Marc i l’Emma se’n van anar cadascú per una banda del carrer, i jo em vaig quedar allà, plantada, al davant de la gran porta de fusta, al mig del carrer.

Em vaig creuar el carrer fins arribar a la gran porta de casa. << Merda! >> vaig pensar. M’havia oblidat les claus de casa! Ara com entraria? I si l’avia es despertava i veia que no estava?

Un munt de preguntes em rodaven pel cap. Fins que vaig recordar que el veí tenia una còpia de claus. Vaig picar al seu pis. Resava perquè estigues despert, cosa bastant senzilla, perquè es quedava sempre mirant la televisió.

-Qui és a aquestes hores?- va preguntar el veí.

-Hola Adam Zimmer- preferia que li diguessin el seu cognom, se sentia més especial- sóc jo, la Irene López.

-Quant de temps, López! Què fas a aquestes hores al carrer?- em va preguntar.

-He tingut un petit problema. Necessito la còpia de les claus.

-Ara t’obro.

 

Capítol 6.

La visió nocturna.

Vaig pujar escales amunt sense fer soroll, vaig obrir la porta i vaig anar cap a l’habitació. Estava molt cansada, i no vaig pensar a posar-me el pijama.

Al cap d’una estona em vaig despertar. Tenia moltes coses al cap.

Com és que hi havia sang al paper de diari?  No parava de pensar-hi.

De cop, uns copets a la finestra van interrompre els meus pensaments. Vaig pensar que seria el vent, i vaig continuar pensant en els papers.

Però va tornar a passar. Els copets m’estaven posant dels nervis! Em vaig aixecar fins arribar a la finestra.

Em vaig quedar parada. Una figura femenina i blanquinosa s’alçava davant meu. Vestia amb un camisó blanc, i els seus dits pàl·lids i sanguinosos aguantaven un paper.

Vaig fer un crit agut.

Ella seguia picant a la finestra mentre em mirava fixament amb els seus ulls blancs. Va deixar el paper a la vora de la finestra i va desaparèixer així com així.

No vaig reaccionar fins que les campanades de les cinc i mitja del matí van sonar. Vaig obrir la finestra i vaig fer un cop d’ull al carrer. El paper estava allà.

Era el retall del diari de la fira de ciències.

Això començava a ser estrany. Qui era aquella noia? Des de quan existeixen els fantasmes? I si ella era la que va cridar aquella mateixa nit?

Aquestes preguntes rodaven al meu cap fins que no vaig poder més i em vaig deixar caure al llit.

Capítol 7

Al matí següent em vaig despertar. Era un dissabte de juliol. I plovia! Es veu que el temps havia fet un gir i en comptes d’anar a la platja aniríem a saltar bassals!

Doncs bé, les preguntes encara apareixien al meu cap i la noia fantasma em mirava fixament des dels meus pensaments.

Vaig agafar el retall de diari i l’ordinador. Vaig començar a buscar informació sobre la fira científica a Bremen. -Oh no!- vaig exclamar- No hi ha connexió!

Segurament el vent estiuenc amb la pluja havia afectat l’antena. Aleshores se’m va ocórrer que podia anar al bar de la plaça del poble.

Vaig esmorzar a corre-cuita i vaig marxar. El meu germà i la meva àvia s’havien anat a comprar de bon matí, per tant, havia d’aprofitar tot el que pogués.

Vaig agafar la bici, vaig posar l’ordinador a la cistella i vaig marxar. Per sort, cada vegada plovia menys, tot i que el vent bufava amb força.

Vaig entrar al bar. Vaig saludar el cambrer.

-Bon dia, Irene! Què fas per aquí?

-Doncs mira, l’antena de casa s’ha espatllat i he vingut aquí a passar l’estona amb un bon suc de taronja.

-Un suc de taronja per a la López!-va exclamar el cambrer.- Que et vagi bé la recerca!

Vaig encendre l’ordinador i vaig començar a buscar informació sobre fires científiques. Primer em van sortir els premis Nobels de ciències i coses així. Però vaig seguir buscant-ne. Concursos de ciències. Tampoc. Fins que aleshores em va cridar l’atenció una imatge. Es veia bastant borrosa, però es podia veure un pati amb dues persones.

Coincidia amb la imatge que hi havia a la capsa! Això em comença a mal pensar. -Vaig pensar.

Continuarà

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>