Escrit per Violeta Martínez i Paula Torralba. Amb edició de vídeo: Adrian Castiñeira, Imat Touil, Tomás Perazza. I amb la col·laboració en l’entrevista de Guillermo Penas i Pablo Albà.
D’esquerra a dreta, Guillermo Penas, Adrian Castiñeira, en Samuel, Violeta Martínez i Pablo Albà
L’escriptor Samuel Martín-Sosa va visitar l’institut Baix a mar el 30 d’octubre passat per presentar el seu últim llibre, Manual de lucha contra el canvi climàtic. Els alumnes de la “Revista digital” van aprofitar l’ocasió per entrevistar-lo.
Quines accions podem fer per com a joves per lluitar contra el canvi climàtic?
La primera és entendre el procés que està en marxa, és a dir prendre consciència real del que implica, perquè sentim parlar del canvi climàtic però realment crec que encara hem de creuar determinats llindars de percepció, de percebre en quina situació estem realment.
Portada del llibre de Samuel Martín-Sosa
Per això hi ha els informes científics que s’han divulgat i als quals tenim accés fàcilment, fins i tot el meu llibre també aporta informació de forma molt digerida, llavors és fàcil entendre la situació.
La segona acció és parlar-ne amb els nostres amics, companys de treball de l’institut, amb la nostra família sobretot. Conscienciar la resta és un pas important.
Què més creus que cal que fem els joves?
La tercera acció és entendre que no podem fer res sols, que realment les sortides a la crisi climàtica seran col·lectives o no seran. És a dir cal fer coses en comunitat: cal començar a teixir xarxes de suport mutu de solidaritat d’intentar, que sigui un objectiu comú i no un d’individual. No podem caure en la temptació de pensar que hi ha solucions individuals. La majoria de solucions que ens proposen són solucions de consum per exemple: en comptes de comprar-te un iogurt normal al supermercat compra’l ecològic. No es tracta d’un tema de model econòmic i social. I, a més, per fer les transformacions de la societat cal fer-les col·lectivament.
No podem caure en la temptació de pensar que hi ha solucions individuals
I un cop tenim clar que hem d’actuar col·lectivement?
Per continuar, hem de començar experiències vivencials; hem d’assajar aquestes alternatives també de forma vivencial, perquè crec que és molt diferent quan ens expliquen una informació que no ens toca que quan hi ha un component emocional, com el fet de veure que formem part d’alguna cosa en aquest sentit.
Per exemple, una manera de sentir que formem part d’un sistema, seria començar una campanya en el nostre institut (la nostra comunitat) per canviar les coses respecte del que sigui que vulguem canviar. Pot ser tant pel que fa als residus, a la vegetació o en què es gasta els diners el nostre institut.
Podem anar en moltes direccions però està bé començar una campanya de pressió en aquest sentit mentre formem una comunitat i impliquem més persones.
I com podem pressionar? Digues-nos maneres.
Si volem pressionar una manera molt útil serien buscant mitjans d’adaptació, ja que estem tocant amb la punta dels dits el canvi climàtic i gairebé no estem a temps de parar-ho sinó d’adaptar-nos-hi. Per això hauríem d’exigir al nostre centre mesures d’adaptació, que impliquin establiment de punts de vegetació, punts d’aigua ombrejats, etc. D’aquesta manera serem també copartícips de la comunitat educativa.
En el nostre àmbit familiar també podem convèncer els pares per consumir electricitat d’origen renovable, ja que el 80% de l’energia que consumim avui en dia ve dels combustibles fòssils
En el nostre àmbit familiar també podem convèncer els pares per consumir electricitat d’origen renovable, ja que el 80% de l’energia que consumim avui en dia ve dels combustibles fòssils, i aquests cal deixar-los al subsòl perquè així ens ho diu la ciència. És molt necessari un canvi total cap a les energies renovables, i d’aquesta manera estaríem començant per casa nostra. Podem afiliar-nos a una cooperativa, un espai que ens garantitza un consum total d’energia renovable com “som energia”.
Què podem fer més a casa?
Qüestionar-nos pels aliments que consumim a casa: el seu origen (si són productes de territoris propers o llunyans), ja que també el fet de ser transportats molts quilòmetres afecta en les emissions de gasos. Que siguin productes de temporada (s’han produït quan els toca i sense pesticides). I, a més, també és important que hagin recolzat l’economia local.
Podem qüestionar-nos és la manera com ens transportem: si fem un ús excessiu del cotxe i per tant podem començar a introduir la bicicleta per desplaçar-nos
Un altre fet que podem qüestionar-nos és la manera com ens transportem: si fem un ús excessiu del cotxe i per tant podem començar a introduir la bicicleta per desplaçar-nos. Un altre punt important és quan es planteja un viatge, i llavors intentar no fer-ho en avió.
Amb tot això, s’ha de tenir en compte el fet que els nostres pares o les generaracions anteriors potser no senten la mateixa urgència que nosaltres, perquè tenen una càrrega cultural diferent, per tant una manera de pensar diferent.
És important ser present al carrer, per aportar una pressió social que promogui un canvi polític, que és el que necessitem.
Per últim, també he de dir que és important present al carrer, per aportar una pressió social que promogui un canvi polític, que és el que necessitem.
N’hi ha que ja pretenem seguir el que comentes i suggereixes, però, per exemple, en l’alimentació, gran part dels aliments de proximitat, temporada i ecològics són molt més car que d’altres, que són més contaminants.
És veritat que fins ara el discurs ecologista ha estat força classista, fet que no és coherent ja que les classes més baixes són les que més afectades es veuran pel canvi climàtic, perquè estan menys adaptades, tant en els efectes com en el fet de tenir opcions a solucions més sostenibles.
Per tant totes les mesures ecològiques que tinguin un impacte econòmic han d’anar acompanyades de mesures de suport social. No es pot pujar l’impost al dièsel per exemple sense donar cap tipus de suport a les persones que tenen un cotxe d’aquest tipus, i que a més els han venut que és més ecològic (i no es poden permetre un cotxe elèctric).
Totes les mesures ecològiques que tinguin un impacte econòmic han d’anar acompanyades de mesures de suport social. No es pot pujar l’impost al dièsel, per exemple, sense donar cap tipus de suport a les persones que tenen un cotxe d’aquest tipus, i que a més els l’han venut perquè els han dit que és més ecològic. I com que ja el tenen no es poden permetre canviar-lo per un d’elèctric.
Així doncs, què podríem fer?
Hauríem de començar a incentivar les persones per comprar productes ecològics, a través d’ajudes socials. Per exemple, en el cas de la mobilitat per les ciutats, hem d’entendre que les ciutats estan fetes per moure’s en cotxe. Llavors la solució seria formar una bona xarxa de transports públics i carrils bicis, però per fer axiò s’hauria de canviar el sistema i l’estructura de les ciutats.
Si no tenim en compte totes aquestes mesures podria passar com a França amb les “armilles grogues”. Tot va començar amb una mesura aplicada pel govern per al canvi climàtic. Aquesta consistia en una pujada de l’impost del dièsel.
El gran repte realment és aconseguir una unió entre les lluites ecològiques/ambientals i les lluites per la justícia social.
D’aquesta manera podem veure que el gran repte realment és aconseguir una unió entre les lluites ecològiques/ambientals i les lluites per la justícia social. D’això ens parla també Greta Thunberg, amb el nom de “justícia climàtica”, perquè les mateixes empreses que exploten els treballadors i les persones, també exploten el planeta.
Entendre que estem en una mateixa lluita és fonamental per poder començar a canviar les coses i millorar-les.
Ara et preguntem per Vilanova i la Geltrú. Què opines de la xarxa de carril bici de la nostra ciutat?
Crec que el que han fet els ajuntaments ha estat fer-ne com una mesura estètica. Com dient “mireu, tenim un carril bici”, o sigui no faciliten la bicicleta com a mitjà de transport sinó com per passejar els diumenges a la tarda.
Hi hauria d’haver un “pull and push”, o sigui si volem introduir les bicicletes hauríem de treure-li lloc al cotxe. No podem pretendre que el cotxe continuï sent el rei de la carretera i afegir les bicicletes pretenent que triomfi. Si no passa això crec que seria impossible fomentar un ús de bicicleta com a mitjà de transport.
Hi hauria d’haver un “pull and push”, o sigui si volem introduir les bicicletes a les ciutats, hauríem de treure-li lloc al cotxe. No podem pretendre que el cotxe continuï sent el rei de la carretera i afegir les bicicletes pretenent que triomfi.
També hi ha ciutats d’Europa que han optat per separar totalment els carrils bici dels cotxes, i així han segregat el trànsit. És el model de Copenhaguen (Dinamarca), però és clar hem de tenir en compte que van començar als anys 70. Per això ha estat tan reeixit i actualment més gent entra a treballar a la ciutat en bici que en cotxe.
A l’Estat espanyol, per exemple tenim ciutats com Pontevedra o Vitòria, que han tingut models força reeixits, per tant ens podem adonar que tampoc és impossible aconseguir-ho. Però és clar és un treball d’anys.
L’entrevista està molt bé. No sempre tenim la sort de tenir un escriptor que ens expliqui de primera mà la seva motivació a l’hora d’escriure un llibre.
A més, els entrevistadors heu sabut extreure molt bé “el suc” del que ens volia explicar. I això té molt mèrit!!
Llegint l’entrevista he reflexionat un tema que fa temps que li dóno voltes: és possible lluitar contra el canvi climàtic sense generar més desigualtats socials? El dilema de què hauríem de prioritzar: la protecció del medi ambient o la lluita contra la pobresa ?
No tothom pot comprar menjar de proximitat ni comprar-se cotxes elèctrics ni viure en cases de consum d’energia zero….
Per tant, em sembla que té molt sentit enfocar la lluita contra el canvi climàtic com un canvi d’enfoc, un canvi de consciència col·lectiva que ens ajudi a veure el nostre món des d’un altre perspectiva més respectuosa amb el medi ambient i amb les persones.
Quanta feina ens queda per fer….