Escrit per Gemma Carbonell i Denisa Zegrean
Vam arribar a l’institut a les 16:30h, del 25 de gener passat, i ja hi havia alumnes d’altres centres a la porta. Al pati, encara hi havia molts més alumnes, reunits per grups amb els seus tutors.
A les 16:50h els professors avisaven els alumnes que havien d’entrar al gimnàs per asseure’s a les cadires, que estaven preparades per realitzar el concurs.
Xerraven pels descosits i els notàvem nerviosos, perquè encara faltaven pocs minuts per iniciar les proves.
El professor de Matemàtiques del nostre institut Roger Grau va agafar el micròfon per donar-los la benvinguda i seguidament va explicar les normes que havien de seguir durant tota l’hora que durava el concurs.
El full, amb els problemes
A sobre de cada taula, hi havia un sobre blanc amb el nom de cada institut i el grup al qual pertanyien. A dins, hi havia els problemes, les normes, fulls en blanc i una targeta identificativa per al capità de cada equip, que era l’únic que podia aixecar-se a entregar les respostes a les professores Anna Garravé i Blanca Marc. Ara bé, fins a les 17:00h, no podien obrir-los i veure’n el contingut. Eren les 16:57h i els alumnes seguien parlant; els professors també començaven a neguitejar-se.
– 5, 4, 3, 2, 1…SOM-HI!!!! – va dir el Roger- , i tots els concursants amb entusiasme obrien els sobres i en triaven capità.
A tots se’ls veia força concentrats i començaven a haver-hi els primers dubtes, els quals resolia el Roger.
Imatge de tots els grups, amb el projector del temps restant
Van projectar en gran la classificació i la puntuació de cada equip, en què podien veure les preguntes ben contestades, les equivocades, el que restava cada problema mal resolt i els punts que tenien en aquell moment.
En el primer quart d’hora havien d’assignar un comodí al problema que ells volguessin, el qual els permetia doblar la puntuació si el feien correctament o bé restar el doble de puntuació si el feien malament.
Un grup, treballant:
Als pocs minuts d’iniciar el concurs, els participants van començar a escriure i alguns capitans s’aixecaven corrents a entregar-ne les primeres respostes. Mostraven interès i ganes de fer la major puntuació possible.
A les 17:12h, el Roger va recordar que en tres minuts tothom havia d’haver entregat el comodí. La majoria de grups patien per si no els donava temps d’entregar totes les respostes, però, tot i això, no van deixar de treballar en cap moment. Van demostrar tenir molt bona cooperació grupal i molt bona comunicació entre ells.
Molts estaven pendents de la projecció cada cop que entregaven una resposta, ja que el valor de la pregunta baixava a cada minut que passava. Quan veien que la resposta era correcta, s’emocionaven i s’animaven els uns als altres. Cada cop se’ls notava més i més nerviosos, i començaven a afanyar-se per realitzar els exercicis.
Un grup del nostre institut:
Vam fer-li unes quantes preguntes bàsiques als professors de l’institut Joaquim Mir, i ens van dir que els alumnes que hi participaven del seu centre cursaven 2n i 3r d’ESO. Van confessar que no s’hi havien preparat especialment, sinó que únicament havien realitzat les classes diàries i sentien que no havien dedicat el temps suficient possible.
Només quedaven quinze minuts per finalitzar les proves quan el Roger va tornar a agafar el micròfon i va avisar que en deu minuts la projecció de les puntuacions desapareixeria i només quedaria el temps restant.
El professor de Matemàtiques Roger Grau, amb el micròfon:
Tot i això, podien seguir lliurant les respostes fins a l’últim segon; l’únic desavantatge era que no podien saber si l’havien resolt bé o malament.
Un altre grup del nostre institut:
El concurs estava a punt de finalitzar i els grups desitjaven tenir més temps per acabar de resoldre tots els problemes amb calma, però només els quedava un minut i cada cop els nervis es notaven més. Va començar el compte enrere i hi havia grups que estaven entregant les seves últimes respostes.
-FINAL!! – va dir el Roger- i tothom va aplaudir.
Un dels equips del nostre institut:
Era el moment de fer el recompte de punts i d’anunciar l’equip guanyador. Tots estaven esverats i comentant com havien anat els problemes amb altres equips, quan de cop i volta el Roger va demanar que tots tornessin al seu lloc i esperesin als resultats. La directora Núria Espada va agafar el micròfon i va començar a dir la classificació de grups des de la puntuació més baixa fins la més alta. L’Institut guanyador va ser el Vedruna Sant Elies de Vilafranca. Com a premi van rebre un joc i un diploma.
Cada institut s’havia preparat de diferents maneres o directament no s’hi havien preparat. L’equip guanyador es va entrenar amb exercicis d’anys passats dues setmanes abans del concurs i els alumnes participants ens van explicar la seva experiència. També ens van dir que els exercicis eren molt variats, hi havia de tot tipus, uns de més complexes que altres, però, ben compensats. Ens van dir eufòricament que no esperaven guanyar, tot i que, l’any passat també van quedar guanyadors. Feliçment ens van confessar que tornarien més anys.
Els problemes, resolts:
Finalment, els professors del nostre institut ens van explicar que ja no solament en el concurs, sinó també en les classes de Matemàtiques del nostre centre, tenen com a finalitat passar-ho bé i no necessàriament anar a buscar el premi.
L'equip guanyador, de l'escola Vedruna Sant Elies de Vilafranca del Penedès:
