Benvolgut professorat,
Com tots sabeu, ja han passat uns quants dies des que ens van comunicar la notícia sobre el confinament a causa del tema que ha cridat l’atenció de quasi tot el món, el coronavirus. Un virus extremadament contagiós, el qual ens exigeix més higiene, especialment la de les mans. Molts especialistes recomanen rentar-se-les durant més temps del que habitualment ho fem. Mentrestant, els símptomes per saber que estem malalts d’aquest virus són tos seca, mal de cap, malestar general…
Personalment, la meva família i jo estem bé i espero i desitjo que tots vosaltres també. Ara bé, sí que és veritat que amb tant de temps que tinc per ser a casa puc estar una mica més per mi, encara que he d’assistir a classes en línia igualment i fer tots els deures que vosaltres ens aneu enviant, que, per cert, agraeixo aquest gest per part vostra de mantenir-nos-en al dia. Quan els faig des de casa se’m fa una mica més complicat de vegades, ja que just estem començant temari en quasi totes les assignatures i costa una mica més entendre-ho tot.
També he de dir que una de les situacions que hem patit tots els alumnes de 1r de Batxillerat per causa d’aquest virus ha estat no haver pogut acabar tots els exàmens trimestrals d’aquest trimestre, els quals, segurament, haurem d’acabar una vegada tornem a l’institut.
Tinc més temps per ajudar amb les feines de casa i per poder passar més temps en família
Per continuar, he de dir quela meva experiència confinada a casa està sent bastant bona, ja que jo hi estic bé i encara tinc sort de poder sortir uns 10 minuts al dia per passejar la meva gossa. A més, tinc més temps per ajudar amb les feines de casa i per poder passar més temps en família. A falta de sortir al carrer per caminar, anar al gimnàs… aprofito per fer cada dia una mica d’exercici a casa, ja que durant aquests dies, acostumo a estar asseguda molta estona i veig necessari una mica de moviment diari. Els meus pares i jo també aprofitem algunes estones per fer videotrucades als nostres familiars. Tots aquests dies també sortim a aplaudir a les 20 hores el treball que estan realitzant els sanitaris amb tots els infectats pel virus. De fet, en molts llocs han utilitzat hotels com a hospitals, perquè hi ha tants infectats que amb els hospitals només no en donen a l’abast.
En els supermercats del costat de casa meva van posar un màxim de persones per poder entrar a comprar (unes 50). Una vegada estaves dintre, hi havia moltes prestatgeries buides, sobretot les de la carn i les del paper higiènic. Per això havíem de llevar-nos d’hora per poder comprar aquestes coses.
Des que estem en confinament he observat una sèrie de coses que han canviat durant aquests dies. Visc a prop de la via del tren i els veig quan passen. Normalment, quan passava un tren anava sempre quasi tot ple, i durant aquests dies estan completament buits. També he pogut observar els carrers buits des del balcó i la policia passant uns tres o quatre cops al dia.
Durant tot aquest període de temps és impossible no escoltar notícies sobre el coronavirus, algunes més fortes, d’altres no tant… la majoria estan dites per metges, els quals donen veracitat, però per internet és molt probable que veiem algunes notícies no tan fiables, que potser ens poden arribar a espantar més del normal sense necessitat.
En l’àmbit laboral, aquest virus està afectant bastant els meus pares, ja que el meu pare és músic i li han anul·lat tots els esdeveniments que tenia previstos per aquest mes i el següent. A ma mare, sí que és veritat que no l’afecta tant, perquè treballa des de casa. En general, molta gent està patint amb els seus treballs, perquè moltes persones són enviades a l’atur i potser després ja no poden tornar als seus treballs anteriors.
Crec que actualment tots estem una mica neguitosos per tot el que està passant i que tots tenim ganes que això acabi com més aviat millor per reprendre les nostres vides normals un altre cop i poder sortir al carrer tranquil·lament sense estar vigilats per la policia. Tot i així, hi ha gent que surt “innecessàriament” a donar un tomb o a seure als bancs. En la meva opinió i segons el que veig des del balcó, acostuma a ser gent gran, la qual és la més vulnerable i la que patiria més si se’n contagiés.
L’única manera que això acabi d’una vegada és quedant-nos a casa, sortint el menys possible, perquè d’aquesta manera disminueixin els contagis. Hem de pensar que avui dia estem en una situació força greu i hem d’intentar solucionar-la entre tots.
Fins aquí us escric, i espero que durant aquests dies ningú no sortiu de casa.
Cordialment,
Natalia Martín Moya
Vilanova i la Geltrú, 19 de març de 2020
Salutacions, Natalia!
Mil gràcies per compartir les teves reflexions sobre les circumstàncies que estem vivint/patint.
M’agrada molt llegir i després respondre les cartes que redacteu l’alumnat de 1rBATX. De cadascuna d’elles, sempre trobo algun aspecte que em crida més poderosament l’atenció.
En el teu cas, quan parles de ton pare músic, de seguida he pensat amb aquells amics i coneguts que es guanyen la vida professionalment amb la música i que han vist com s’aturava per complet qualsevol activitat amb l’arribada del coronavirus.
Jo mateix havia comprat entrades per a un parell de concerts i festivals ara a finals de març que, òbviament, no es podran fer; i molt amablement han retornat els diners. Però… i els artistes? …i els tècnics de llum i so? …i les vendes de merchandising? …i tants altres oficis que depenen de la celebració d’aquests tipus d’events? Quin benefici tindran? Absolutament, cap.
Tinc uns amics que es van llançar a l’aventura de muntar la seva pròpia discogràfica (El Genio Equivocado) i, per si era poca bogeria, encara es van atrevir a obrir una botiga de discos a Barcelona (qui viu de vendre discos avui dia?). Doncs, anaven tirant gràcies a multiplicar esforços per fer el màxim possible de concerts en directe. Però ara què? Tots els “bolos” previstos, cancelats; i la previsió de futurs esdeveniments culturals, ningú és capaç de posar-li data ara mateix en el calendari.
Per a mi, el màxim senyal d’alarma ha sigut veure en xarxes socials que el cantant barceloní El Sobrino del Diablo ha demanat als seus fans que li facin arribar donacions (per petites que siguin) perquè, sense actuacions, no podrà arribar a final de mes. Qui li ho havia d’haver dit, si fa res omplia allà on anava? L’he vist rebre aplaudiments fervorosos en bars de copes i festes populars, amb un públic totalment entregat; i ja vaurem ara quina resposta obté el seu crit d’auxili.
Les xifres de morts que està provocant el coronavirus són terribles, però les xifres que deixarà en l’economia mundial també fan tremolar.
Algunes grans empreses ja comencen a enviar missatges als treballadors avisant que hi haurà retallades de sou, reajustament de plantilles (eufemisme per no dir “acomiadaments”), rebaixa de bonus i d’incentius (qui els tingui), revisions de productivitat (eufemisme per no dir “a fer hores i a callar”), etc…
Em sap greu posar-me tan negatiu, perquè esteu a punt d’acabar l’etapa de Batxillerat, teniu la mirada posada en el vostre futur professional, i vull que (sobretot) no perdeu la il·lusió. Són cicles històrics. Tot passarà.
Igual que per fi ens estàvem recuperant de la crisi econòmica del 2008, d’aquesta també ens en sortirem i tornarem a seguir les xarangues pels carrers; i a ballar als concerts; i a gaudir d’un bon festival; i a comprar les samarretes dels grups favorits, i els seus CDs i vinils per escoltar-los a casa o al cotxe, o els gaudirem en streaming viatjant en el tren (que de nou tornaran a passar plens davant la teva finestra).
Recordem aquell himne dels Queen: “The show must go on”; o la cita del filòsof Friedrich Nietzsche: “Sense música, la vida seria un error”.
Una gran abraçada d’ànims per tothom!!
Josep Parra
Confinat i musical