Capítol 5. “Una sessió de pel·lis”, conte escrit per Angie Sosa



ESCRIT PER ANGIE SOSA

IL·LUSTRAT PER LÍA RODRÍGUEZ

 

Per fi havia arribat el cap de setmana. Ara tan sols faltava una setmana per acabar el càstig.

Mentre netejàvem ens repartíem en dos grups, en Johnny i la Vanessa, per una banda; per l’altra, érem en Samuel, la Lisa i jo.

Nosaltres vam passar l’estona parlant de qualsevol cosa. Tant era així, que semblava que a la Lisa ja li havia passat l’etapa ddel seu enamorament per en Johnny.

Mentrestant, en Samuel i jo esperàvem qui seria la seva propera víctima.

Ara bé, el que em va sorprendre va ser que en Samuel i en Johnny es van fer amics, i el meu grup d’amics va augmentar perquè ara érem els cinc ja que Vanessa segueix sempre en Johnny.

_________________________________________

Era diumenge, era a casa i estava mirant una pel·lícula amb la meva tieta.

Eren exactament les quatre de la tarda i ella havia sortit, perquè havia anat a buscar llaminadures.

Vaig sentir que trucaven a la porta, i amb desgana em vaig llevar del sofà. Quan la vaig obrir el primer que veia era una bossa blanca. Semblava plena de llaminadures i de cop es va sentir la veu d’en Samuel. Em vaig adonar que també hi havia la Líia, la Vanessa, en Johnny i la meva tieta, que va dir:

-Me’ls he trobat al supermercat, i quan han descobert que miràvem una pel·li, s’hi han volgut unit.

Després de l’explicació de la meva tieta, tots van entrar com si fossin a la seva pròpia casa. Es van asseure al sofà mentre en Samuel preparava les llaminadures a la taula i la tieta es dirigia a la cuina a preparar les begudes. Com que érem molts, vaig decidir que l’ajudaria a portar-los fins a la taula.

Vam passar el que quedava de la tarda mirant pel·lícules. De vegades algú deixava escapar algun “spoiler”.

Quan va arribar la nit, tots van marxar. Mentres recollia el desordre que vam causar tots plegats, i la meva tieta se n’anava al llit, quan per fi vaig poder pujar a la meva habitació, vaig pensar que era agradable poder tenir amics i que potser m’hi podia fer més amb ells més aviat del que m’havia imaginat.

__________________

 

Les poques ganes de llevar-me del llit sempre eren les mateixes. Cap. La meva tieta feia crits des de la cuina per indicar-me que l’esmorzar ja estava preparat i que m’afanyés per prendre els cereals.

Amb mandra, em vaig dutxar i després d’arreglar-me em vaig dirigir a la cuina. La tieta semblava nerviosa i això no era gens bo. Sempre em sortia amb qualsevol ximpleria.

 

Helena: T’he preparat un entrepà vegetal.

Leo: Què ha passat?

Helena: Eh?

Leo: Et conec. Prepares alguna cosa, així que digues-m’ho.

Helena : La veritat és que t’he de deixar sol cinc dies com a mínim.

Leo: Per què?

Helena: He d’anar a veure els avis, perquè ha sorgit un imprevist.

Leo: No et preocupis. Puc sobreviure cinc dies sense tu.

Helena: D’acord. Ja he avisat l’institut així que no t’amoïnis.

Leo: D’acord.

Després de la petita xerrada vaig acomiadar-me de l’Helena i em vaig dirigir a l’institut.

Tres hores més tard, va arribar l’esbarjo i ens vam ajuntar tots.

Quan els vaig contar que estaria sol durant cinc dies, van voler passar els dies a casa meva i, com és obvi, m’hi vaig negar i els vaig preguntar si els seus pares els deixaven.

També els vaig comentar que la meva tieta tampoc no voldria tanta gent a casa.

Ara bé, tot va sortir al revés. Els pares els van donar permís.

I ara tindria dos nois i dues noies més a casa meva, i el càstig encara no havia acabat.

Només tenia una cosa al cap i era: com que passaria tant de temps amb ells, segur que no voldria saber res d’ells després dels cinc dies.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>