Text: Ernest Ortega i Escalas
Il·lustració: Lía Rodríguez
L’Àlex es va despertar amb una mascareta d’oxigen posada. No sabia on era. Què havia passat? Tenia la sensació que portava desorientat molt de temps. Es va tocar el cap i hi tenia una gasa. Era a l’hospital.
— Ja estàs despert! —va dir el Jordi, assegut a una de les cadires de la cantonada de la sala.
A l’Àlex li van tornar tots els records de cop i es va aixecar d’una embranzida per mirar el seu mòbil. Els seus ulls van recórrer la pantalla amb rapidesa i va confirmar allò que temia: es trobava al passat. Tot just una setmana abans de l’explosió de l’institut Baix a Mar.
El noi va donar un cop de puny amb força contra el llit i el Jordi va aixecar-se per veure què li passava. L’Àlex es va treure el seu excompany de sobre amb una empenta i va marxar de l’hospital corrents en bata. Es va fer pas pels passadissos de l’hospital per davant de tothom. Va intentar fugir d’aquell temps, impregnat per la por. No sabia qui o què l’havia portat allà. I tampoc no sabia com tornar a casa. Així que va decidir anar a parlar amb l’única persona de la qual sabia que podia refiar-se: ell.
***
Ja s’havia fet de nit. L’Àlex havia anat a buscar roba nova a casa seva, però no s’hi havia trobat (ni a ell ni als seus pares) i ara rondava pels carrers buscant-se a si mateix. Intentava recordar on havia estat aquella nit, però no ho recordava, així que va anar allà on acostumava a anar: a la plaça de la Mitja Lluna.
A aquelles hores la plaça era deserta i fosca. La llum d’un dels fanals pampallugava lleugerament i a les cases només s’il·luminaven les finestres de les habitacions dels veïns que havien anat a dormir massa tard.
El noi va recórrer aquell lloc amb la mirada de dalt a baix. Semblava clar que no hi havia ningú. Va donar un cop peu contra terra maleint la situació i, sense esperar-ho va sentir una veu:
— Eh, tranqui compañero!!!
L’Àlex es va girar i es va veure a ell mateix en un estat d’embriaguesa total. Caminant perillosament i aguantant-se amb força d’esforç, amb la cara coberta de ferides i un ull de vellut. El noi es va recordar d’aquella nit: estava a punt de suspendre el curs i els seus pares li havien dit que si no aprovava no el deixarien tornar a entrar a casa seva; a més, el seu únic amic, el Dani, li havia trencat la cara perquè s’havia embolicat amb la seva xicota i havia hagut de buscar refugi a una ampolla de rom, que havia trobat a la nevera. Oh! i tant!, si recordava aquella nit i, per tant, recordava que es desplomaria davant d’aquella figura misteriosa i que l’endemà es despertaria al seu llit sense saber què havia passat.
Dit i fet, l’Àlex del passat va perdre la consciència fent-se un cop sec contra terra, i el nostre Àlex no va dubtar a apropar-s’hi per reanimar-lo. Li va donar uns quants cops per veure si revifava i, sense saber molt bé què fer, es va començar a fer el boca a boca a ell mateix. Era una situació molt curiosa aquella, i ell va començar a reflexionar sobre cap a on anava la seva vida. Sempre estava ple de ferides o begut o fumat. Com sortiria d’allà? Figuradament i literalment. Què podia fer amb ell mateix desmaiat entre els braços?
Es va carregar a si mateix a l’esquena (pesava molt,) i es va portar fins a casa seva com va poder, confiant que ningú no els veiés. Va entrar al seu pis, on no hi havia ningú, i es va posar al sofà a ell mateix.
Es va mirar el seu pis i va pensar que havia tingut sort de l’explosió del Baix a mar, perquè així no l’havien fet fora de casa. Va riure pels seus pensaments i va girar cua per marxar.
— Papa? – Li va dir l’Àlex del passat.
El noi es va quedar quiet davant de la porta, sense saber què fer i abans de dir res es va deixar parlar.
— Eres tu? – L’Àlex del passat es va aixecar com va poder. — Papa. Antes de que digas nada, quiero que sepas que sí, que estoy borracho. Muy borracho! Y es por tu puta culpa papa. Porque ni tu ni la mama me hacéis nunca puto caso y porque yo ya lo intento, vale? Yo, bueno… Yo intento intentarlo, pero cómo lo voy a intentar si… – L’Àlex va vomitar a terra i va seguir – Perdón. Yo solo quiero… – Va fer una pausa – Te quiero, papa. Y quiero que me quieras.
Els dos Àlex es van mirar una estona sense saber què fer. L’Alex del passat per fi es va decidir per anar a dormir a la seva habitació i el nostre Àlex es va quedar pensant en allò que s’havia dit. Va agafar aire i va sortir del pis.
De cop i volta, al replà de l’edifici els llums van començar a pampallugar molt ràpidament. Totes alhora. El noi no sabia què fer. Què estava passant? Hi havia cap tall elèctric? Cap problema tècnic? Es va començar a espantar i va córrer escales avall. Els llums van començar a fondre’s darrere seu i va deixar anar un munt d’espurnes. El foc elèctric el seguia cada cop de més a prop i, quan ja estava a punt de travessar la porta d’entrada, el llum que tenia just davant va petar amb força. El noi es va protegir de les espurnes amb les mans i es va quedar quiet a terra.
Res no el tocava. No s’havia cremat. Va apartar les mans lentament i va mirar cap amunt, i es va sorprendre quan va veure un munt d’espurnes brillants suspeses a l’aire sobre el seu cap. Allò era increïble. Pot ser tot allò que li havia passat era un somni. Va apropar el dit a una de les espurnes, però es va cremar. No estava somiant.
Tot estava en calma. Silenciós. I d’entre les ombres que havia deixat enrere l’Àlex, va aparèixer una persona vestida amb un vestit COVID d’aquells de cos complet. Portava una mena de nina a les mans i la seva figura va tranquil·litzar molt el noi.
—Hola, Àlex —va parlar amb veu calmada.
—Tu em tornaràs a la meva època? – va dir ell emocionat.
—Ho sento, Àlex, encara no és el moment. Però no et preocupis. Et trauré d’aquí.
La figura va girar el cap i l’Àlex la va perdre de vista quan les espurnes de la llum van caure sobre ell a tota velocitat, i el van travessar sense que notés res. Es va fer de dia de cop i un munt de gent va començar a travessar el portal a gran velocitat. Cada cop anava tot més ràpidament i es va fer de nit un altre cop. El conserge va arreglar la instal·lació elèctrica. Es va veure passar a ell mateix unes quantes vegades. Els dies cada cop passaven més de pressa, les persones semblaven trets de llum que es movient a tota velocitat. Els dies i les nits duraven segons i de cop tot va tornar a la normalitat.
Tornava a ser de nit. L’Àlex va analitzar la situació. A quin moment l’havia enviat aquella figura misteriosa?
El conserge va obrir la porta de matinada.
— Ui, Àlex! Ja ets aquí?
— Quin dia és? — Va preguntar ell sense pensar-ho gaire.
— Em… Dimarts.
— I número?
— 16, però per què m’ho preguntes?
— És que em pensava que teníem una sortida amb l’insti, però és demà – va mentir el noi, i va sortir de casa esperant no creuar-se amb ell mateix.
Era el dia de l’explosió del Baix a mar. Faltava menys d’una hora.
***
La Melissa i la Nezha estaven bastant desorientades les dues. La Nezha va explicar a la Melissa que la silueta que l’havia enviat al passat li havia dit que havien d’aturar l’explosió del Baix a mar, però res més. La Melissa ja temia una cosa així i cap d’elles sabia com aturar l’explosió. Cap tenia ni idea de què o qui l’havia provocat o en quin lloc exacte havia passat. Al seu temps, havien sentit rumors, com que l’explosió havia estat fruit d’un experiment fallit a l’aula de química, o que hi havia hagut una sobrecàrrega al sistema. Cap de les opcions sonava prou convincent.
La Melissa no estava per endevinalles. La Nezha tenia por. Feia molt poc que ella estava al passat i encara ho havia d’assimilar.
— Això no pot ser —va dir la Nezha atemorida.
— És. – La Melissa ja ho havia assimilat.
— Ha… Ha de ser una broma de mal gust. Ara que per fi m’havia acostumat a la meva vida, m’havia reenganxat als estudis…
— A los estudis? Eso es lo que más te preocupa?
— Melissa, has d’entendre que jo…
— Yo alucino con la gente como vos. Estamos atrapados en el pasado y vos estás pensando en estudiar.
— Entén-me, pot ser a tu t’és igual, però jo vull una beca per entrar a la universitat.
— Jolín – va dir la Melissa sense saber si riure o plorar – Yo ya lo he intentado, pero me das pereza. Mucha pereza!
La noia se’n va i va marxar deixant la Nezha sola i sense saber què fer. Desorientada i sola es va posar a plorar.
- Nezha? —Havia parlat en Jordi— T’estava esperant.
