Escrit per l'exalumna del Baix a mar Gemma Carbonell [extret del seu Treball de Recerca]
El psicòleg Jaume Funes amb l'exalumna del Baix a mar Gemma Carbonell
El 2 de novembre de 2018 vaig entrevistar Jaume Funes, un psicòleg, educador i periodista. L’entrevista, la vaig fer a la seva oficina de treball, situada a Cornellà de Llobregat.
Jaume Funes manté una trajectòria de més de quaranta anys dedicada a l’estudi dels comportaments socials i en concret dels adolescents. Ha publicat diversos llibres relacionats amb aquesta matèria, com per exemple: ‘’Estima’m quan menys ho mereixi… Perquè és quan més ho necessito’’ de l’editorial Columna.
En l’adolescència, quin paper fan els pares?
La qüestió és que com els fills acaben creixent, els pares no sempre són conscients que ells també es fan grans. Alguns adults creuen que han de seguir educant els seus fills de la mateixa manera com ho feien quan aquests eren petits i les coses no són així. Per altra banda, hi ha pares que llancen la tovallola perquè creuen que no val la pena seguir influint en la vida dels seus fills.
Mai no he coincidit amb cap jove que vulgui viure l’adolescència sol
Ara bé, mai no he coincidit amb cap jove que vulgui viure l’adolescència sol. Com a mínim necessita saber que hi ha un pare, una mare o qualsevol referent que li dona certa seguretat i per saber que hi ha algú que es preocupa per la seva vida. Però alhora, tots els adolescents intenten allunyar-se’,perquè no volen que estiguin sobre d’ells, és a dir, no volen que es posin massa en la seva vida. Per tant, és una ambivalència contínua en la qual no tots els pares acaben de trobar el seu lloc i els fills no sempre tenen en compte el seu comportament.
En aquesta etapa mantenen una relació apassionant però, molt complexa a la vegada, cosa que no tots els pares i mares estan disposats a suportar.
En quin moment pot començar a haver-hi una falta de comprensió entre ambdós?
Tot adolescent té la sensació que un adult no pot arribar a comprendre el que li està passant i per això sempre prefereixen explicar les coses als amics i amigues, els quals i les quals estan vivint el mateix.
Ara bé, l’experiència de la persona adulta en alguns casos no pot servir d’ajuda, ja que segurament la seva adolescència ha estat completament diferent de la d’una criatura actual. Però, per altra banda, quan hi ha bon ambient els fills sempre acaben fent preguntes als pares sobre com eren quan eren joves, les parelles que van tenir, com es van conèixer, etc.
Amb els pares la relació és d’una manera, però si trobes un bon tutor o una tutora enrotllada pots arribar a compartir bona part de les coses que et preocupen a la vida amb ell o ella, ja que aquest període és un moment de descobrir coses i de viure experiències noves.
Una part de la incomprensió [entre joves i adults] neix del fet que els adolescents per raó d’edat posen en crisi bona part del món adult
Alhora una part de la incomprensió neix del fet que els adolescents per raó d’edat posen en crisi bona part del món adult i, per tant, acaben fent preguntes impertinents en el sentit que obliguen l’adult a formular-se’n altres qüestions.
Si tens un fill adolescent a casa, més enllà de tenir una vida entretinguda, també t’ho pots prendre com una manera de veure la vida renovada i amb ganes de veure el món d’una manera diferent.
Si tens un fill adolescent a casa, més enllà de tenir una vida entretinguda, també t’ho pots prendre com una manera de veure la vida renovada i amb ganes de veure el món d’una manera diferent
Per què es diu que la primera infància és tan important?
Bàsicament per dos motius: d’una banda, perquè una part del sistema nerviós s’està desenvolupant i també l’estructura que té a veure de com seràs com a persona, i per tant les experiències tan positives com negatives són molt importants. D’una altra banda, perquè bona part de la vivència dependrà molt de les abraçades que una persona rebi quan és infant, del temps que li puguin dedicar, si se sent estimat o no, etc. És a dir, són molt importants les experiències de felicitat.
Bona part de la vivència dependrà molt de les abraçades que una persona rebi quan és infant, del temps que li puguin dedicar, si se sent estimat o no, etc. És a dir, són molt importants les experiències de felicitat.
Si en algun moment de la vida s’ha de dedicar esforços, és a la primera infància, perquè és quan hi ha les oportunitats de relació amb altres infants, de jugar, de descobrir què passa al seu voltant, etc. Tot això és molt determinant en el desenvolupament de la vida d’una persona i en la psicologia d’un infant.
Els que ens dediquem al món de l’adolescència, molts cops ens trobem històries passades que no han pogut arribar a resoldre, com per exemple; abandonaments, maltractaments o que no han sigut estimats quan tocava. Aquestes criatures acaben tenint adolescències molt enrabiades, perquè d’alguna manera volen passar factura, ja que no entenen per què els va passar això a ells.
L’empobriment familiar i social, quan més s’acaba pagant, és en les primeres etapes de la vida d’una persona.
Per tant, s’ha de dedicar gran dedicació a la infància, ja que l’empobriment familiar i social quan més s’acaba pagant és en les primeres etapes de la vida d’una persona. una part de la incomprensió neix del fet que els adolescents per raó d’edat posen en crisi bona part del món adult
Un cop passada l’adolescència, com és la relació i el vincle entre els filas i els pares?
El final de l’adolescència, per una banda, és una fase biològica, és a dir, de créixer i desenvolupar-se, i, per una altra, és psicològica, ja que has trobat més o menys la teva manera de ser o una manera de trobar el teu lloc simbòlic personal en aquest món. A banda d’això és quan comença aquesta mena de joventut eterna on ningú vol ser una persona adulta.
En primer lloc, la clau d’aquesta història és el grau de decisió que tu pots tenir respecte de la teva vida i en segon lloc el grau de planificació que poden acabar tenint els teus pares sobre el que volen que tu acabis sent.
Fa un temps vaig estar ajudant uns pares que em formulaven una sèrie de preguntes i part del conflicte era que volien que el seu fill fos poc menys que un premi Nobel. Ell ja estava al primer any d’universitat i reclamava una cosa molt elemental, que el deixessin governar la seva vida.
Per tant, en finalitzar aquesta etapa, en teoria acaben una part de daltabaixos emocionals i de confrontacions i comences un nou període de la teva vida en el qual pots acabar decidint més sobre les teves accions. Però aquesta capacitat de decisió sovint és molt limitada per falta d’economia i pel fet de continuar vivint en una casa on hi ha una sèrie de normes. I fins i tot estàs a l’espera d’aconseguir un títol i trobar-te un lloc a la vida.
És una relació en la qual si es pacta un grau de convivència i els pares assumeixen que t’estàs emancipant i que per tant tu vols decidir què fer i ser en la vida, no té per què ser una temporada difícil, sinó que passa a ser un moment en què els pares acaben sent conscients que el seu fill no fa necessàriament el que a ells els agradaria que fes. Ara bé, és feliç i a més de mica en mica va trobant el seu lloc. En altres paraules, cal trobar un encaix mutu.
Quin paper juguen els pares en l’etapa adulta dels seus fills?
En teoria, els pares en aquest període haurien d’haver deixat anar els seus fills, és a dir, deixar que facin el seu propi camí. Jo em formularia la pregunta a la inversa: Quina és la relació que han de mantenir els fills amb els seus pares?
Anem més aviat cap a un model de família americana, on cada fill viu en un lloc diferent i fa la seva vida. Jo per exemple, tinc una filla a Zúrich, una altra aquí i els meus fills de moment segueixen vivint aquí també
Des del meu punt de vista, anem més aviat cap a un model de família americana, on cada fill viu en un lloc diferent i fa la seva vida. Jo per exemple, tinc una filla a Zúrich, una altra aquí i els meus fills de moment segueixen vivint aquí també. Es tracta d’una relació molt més a distància, en la qual s’ha acabat aquella idea que originàriament podien tenir alguns pares quan tenien criatures fa trenta anys.
Esperar com a pares que els fills es responsabilitzin de la teva vida és una situació força desproporcionada. El que també és cert és que a causa de vides cada vegada més ocupades per poder sobreviure sota les dificultats econòmiques que hi ha actualment, han fet que els avis tornin a realitzar el paper de pares als nets. Ells fan el que als pares no els dona temps a realitzar perquè estan esgotats per la supervivència. D’aquesta manera han aparegut altres tipus de relacions que en molts casos són complicades perquè realment no és el paper que els pertoca.
Els avis tornen a fer el paper de pares, però ho fan amb els nets. Ells fan el que als pares no els dona temps a realitzar perquè estan esgotats per la supervivència. D’aquesta manera han aparegut altres tipus de relacions que en molts casos són complicades perquè realment no és el paper que els pertoca.
S’ha de tenir present que quan neix un infant s’ha de lligar la teva vida a ell perquè aquest creixerà i farà la seva pròpia vida.
Els mil i un models de família actuals influeixen en el canvi de relacions entre pares i fills?
Hem de tenir present que la família no existeix; el que hi ha són molts grups familiars. Naturalment van des de la família més tradicional, la qual cada vegada és més petita, fins a les formes de maternitat i paternitat en soledat, és a dir, els monomarentals i monoparentals per ser més exactes. Quan dues persones cuiden d’una criatura, es poden repartir les tasques i dificultats, en canvi, una persona que cuida sola d’un adolescent ha de responsabilitzar-se sense distribuir-se la feina amb ningú.
Hem de tenir present que la família no existeix; el que hi ha són molts grups familiars.
Per altra banda, també existeixen les famílies reconstituïdes, en què l’adolescent molts cops es rebota amb la nova parella del seu pare o de la seva mare. A més, pot haver-hi fills per part de les dues bandes, els quals poden arribar a relacionar-se bé o no. No hi ha nom per definir aquesta relació, un nen de quinze anys no sap com ha de referir-se a la parella del seu pare o mare, ni tampoc al fill d’aquesta.
Un altre punt important són les parelles homosexuals. En aquestes, no hi hauria perquè aparèixer cap mena de dificultat especial si el clima emocional és bo, però és cert que no sempre és fàcil gestionar la diversitat familiar en un entorn escolar i educatiu, ja que no tothom ho pot arribar a acceptar. Des del meu punt de vista, no són certes totes aquelles teories que per un infant és necessari un model masculí i femení, ja que el fet que tingui una família del mateix sexe no condiciona l’adolescent, perquè aquest haurà de descobrir per ell mateix que li agrada més.
No són certes totes aquelles teories que per un infant és necessari un model masculí i femení,
Finalment, una part de les filiacions són adoptives. Es tracta de nens o nenes que arriben a un nucli familiar amb un origen adoptiu. Jo quan m’ocupava d’aquests temes més directament, tot i que mai no he deixat de fer-ho, ja insistia en el fet que l’infant té tot el dret a tenir uns pares adequats. No importa que la parella sigui heterosexual o homosexual, mentre tinguin la capacitat educativa i afectiva per tenir cura d’un infant.
L’infant té tot el dret a tenir uns pares adequats. No importa que la parella sigui heterosexual o homosexual, mentre tinguin la capacitat educativa i afectiva per tenir cura d’un infant.
Quan els nens adoptats arriben a l’adolescència, no només es formulen la pregunta ”Qui sóc?”, sinó que se’n formulen moltes més, com per exemple; ”D’on vinc?, ”Per què em van abandonar?, etc, les quals els genera una incertesa superior a la d’altres adolescents. Majoritàriament s’acaba resolent bé tot i que hi ha etapes difícils. De fet, les ajudes que he prestat al llarg de la meva vida han estat a històries adoptives, perquè han de resoldre l’abandonament que els va impactar d’una manera singular la seva infantesa i que apareix de nou a l’adolescència. La societat no té aquest grau de paciència per saber que aquests joves necessiten una tolerància més alta per poder gestionar un seguit de conflictes.
Per la teva experiència, per què hi pot haver mala relació entre pares i fills?
Els pares i mares són igual de tossuts que els fills. No tothom té una vida equilibrada, ni tan sols tots trobem la dosi de felicitat adequada ni ens acabàvem d’aclarir de com som.
Hi ha vides amb molt malestar enmig, i si la gent està desequilibrada i els seus fills també i a més sumem unes condicions de vida dures, hi haurà mala relació. Tanmateix, si una persona no arriba a aquesta mena de convicció personal d’entendre que tenir una criatura és un acte d’altruisme i no d’egoisme la situació encara serà més complicada.
Si una persona no arriba a la convicció personal d’entendre que tenir una criatura és un acte d’altruisme i no d’egoisme, la situació serà més complicada.
Des del meu parer, les persones a mesura que anem creixent el que fem és agonitzar els nostres defectes. Per tant si tu no ets conscient que de jove tenies mala llet, difícilment quan arribis a l’etapa adulta entendràs que ets un rondinaire insuportable.
Les persones d’edat jove no dediquen un mínim de temps de la seva vida a parar-se a pensar sobre què volen de si mateixos, el que fan és anar tirant i suportant.
No hi ha un gros de ciutadans i ciutadanes que pensin mínimament en els seus objectius. Si no penses en tu mateix és molt difícil que pensis en la relació que tindràs, i al cap i a la fi, aquesta serà d’egoisme i de baralles entre pares i fills o entre fills i pares.
Si no penses en tu mateix, és molt difícil que pensis en la relació que tindràs [amb els teus fills], i al cap i a la fi, aquesta serà d’egoisme i de baralles entre pares i fills o entre fills i pares.
