Per què soc l’única noia al camp de futbol a Tossa?

Reportatge. Tossa de Mar, juny de 2025

Començant pel principi, ser una noia en un equip de nois  genera un sentiment estrany. A vegades, és beneficiós i, a vegades, és odiós. Per beneficiós em refereixo al fet que els nois són amables i simpàtics, igual que els entrenadors. Però hi ha vegades que vull desapuntar-me pel nivell de frustració que sento en alguns partits. És un cas bastant curiós, ja que és un equip mixt, però hi estic jo, l’única dona.

Tinc catorze anys, des d’en fa quatre jugo amb l’equip Cadet C de la Unió Esportiva Tossa de Mar. Estic a la part defensiva del camp. En teoria, totes les categories inferiors a aquesta podrien ser mixtes, però la realitat és que soc l’única noia.

Sense vestuari  

Sobre el que us deia al principi, conviure amb nois al camp té alguna complicació, com ara el tema del vestuari. Aquest és un problema de l’edifici, ja que no hi ha cap espai per a noies. És a dir, m’he de canviar al vestuari d’entrenadors, tant als entrenaments i als partits he d’anar al lavabo per canviar-me. He de dir que això em sembla bastant injust i incòmoda. La meva opinió és que hi hauria d’haver vestidors femenins per garantir més la inclusió. Jo proposaria fer un vestidor de noies per ajudar futures jugadores a estar més còmodes a l’hora de dutxar-se i canviar-se.

És a dir, ser l’única noia en un camp de futbol provoca una sensació de solitud, encara que no ho sembli. Hi ha moments en què em sento totalment integrada, compartint somriures i bromes amb els meus companys, però també n’hi ha d’altres en què em trobo fora de lloc. No és per res dolent, sinó perquè la dinàmica és diferent, perquè, tot i que de vegades intenten incloure’m, hi ha alguna cosa que mai no podran entendre del tot.

Com em veuen?

Un altre aspecte que em genera conflicte és la percepció que els altres tenen de la meva presència. Hi ha qui creu que només estic allà per “fer pes”, o que no puc jugar tan bé com ells. És una mentalitat que em fa treballar més de valent per demostrar que, com a mínim, puc aguantar el ritme. Però també hi ha qui, en comptes de menystenir-me, em tracta amb una mena de respecte extra, com si hagués de superar més obstacles simplement per estar allà. Aquest sentiment de ser una excepció pot ser una càrrega, però també em dona força per demostrar que les noies també podem formar part d’aquests espais i ser igual de bones.

El futbol, a vegades, pot ser una forma de connectar-me amb els altres, i tot i que el camí no és sempre fàcil, em fa sentir orgullosa de trencar aquests estereotips. Potser la meva presència serà un incentiu per a futures jugadores. Potser, d’aquí a poc, ja no seré l’única, i això farà que no només els vestuaris, sinó també els camps, siguin una mica més igualitaris.

M.Z. 2n B | Fotografia: Nora Cuenca