Publiquem les redaccions guanyadores dels diferents concursos organitzats pels departaments de llengües de l’institut per Sant Jordi.
L’institut de Tossa de Mar, com cada any, va celebrar la diada amb un acte on tot l’alumnat i el professorat es va reunir al poliesportiu del centre. Als concursos literaris hi van participar tots els cursos, des de 1r d’ESO fins a 2n de Batxillerat. Com a novetat, en català i en castellà es van escriure microrelats amb tema lliure, mentre que en anglès es va mantenir el format habitual. El premi de 3r d’ESO en llengua castellana va quedar desert. Us animem a llegir els relats i a descobrir la creativitat dels nostres autors!
PREMIATS EN LLENGUA CATALANA
Un cafè perfectament perfecte
Aquell cafè havia de quedar perfecte, perfecte a la perfecció. Per què? És senzill, la persona que el degustés havia de quedar-se impactada i amb ganes de més, però si a aquella persona no li agradava no tornaria mai més. Comencem amb la llet, la llet havia de quedar vaporitzada i brillant, òbviament comencem malament, ja que la llet ha quedat molt líquida i freda. La veritat és que no sé com m’ho he fet, però no passa res, tornem a començar. Ara la llet ha quedat perfecta, cremosa, la deixem a un costat i seguim endavant. Ara continuem amb el cafè mòlt, exprimim tot el seu suc i que vagi caient a la tassa. Quan la tassa està per la meitat, li afegim la llet, però com no, una part de mi vol que aquest cafè no quedi perfecte i la meitat de la llet cau a terra. No puc tornar a començar, perquè el client cada cop mou més ràpid el peu, d’amunt a avall. Agafo la llet de la nevera, la poso a la tassa i poso la tassa al microones. Ting! Aquell és el soroll del microones, penso, així que allò vol dir que el cafè ja està llest. Trec el cafè del microones i em faig l’honor d’entregar-lo al client desesperat. Pren el primer xarrup i jo em quedo davant seu esperant la seva reacció. Em somriu i em dona 50 cèntims de propina. Per ser el meu primer cafè no ha estat gens malament!
1r ESO: Olivia F.
Temps per començar de nou
A la sala dels jutjats, tot era molt silenciós. Un rellotge feia tic-tac esperant les decisions dels jutges.
En el banc s’asseia una família: la mare tenia els braços creuats, el pare mirava a terra esperant la decisió i una nena petita abraçava la seva motxilla.
Davant la família hi havia l’advocat, en Carles. A les mans, tenia un paper amb números i dates, un paper que parlaven de deutes que no havien pagat.
Feia mesos, els pares havien passat una mala temporada i havien perdut el treball. Al principi, pensaven que trobarien una altra feina ràpidament, però, a poc a poc, van deixar de poder pagar la casa.
Algunes nits dormien al cotxe o en cases d’amics. Tot i això, la nena petita continuava anant a l’escola, intentant tenir una vida normal.
L’advocat va explicar al jutge que aquella família només necessitava una mica de temps per poder tornar a començar i donar-los una altra oportunitat.
La decisió final no arreglava tots els problemes, però va donar una petita oportunitat a la família perquè trobés una casa i un nou començament.
2n ESO: Salma K.
Un minut més
Quan era petita, pensava que els avis només explicaven històries de quan no hi havia mòbils, o del poble on van créixer.
A mesura que anem creixent, ens adonem que els avis sempre hi han estat, a les bones a les dolentes, quan els pares no hi eren. Ells sempre t’han escoltat, t’han comprès i t’han ajudat.
Fins fa uns anys, mai em vaig plantejar la idea de no tenir al costat la meva iaia Tresa. Aquella que cuidava de mi i del meu germà quan els pares eren a la feina, la que ens donava el seu plat de menjar si teníem més gana, i la que ens escoltava fos el que fos.
Un dia, arribes a casa, i ja no se sent l’olor del menjar de sempre, no hi ha ningú que et pregunti si vols alguna cosa de postre després de dinar, o que et vulgui pentinar per anar a l’escola.
Arribes, i hi ha un buit a casa i al cor, com si faltés una part molt gran de tu. I te n’adones que faries el que fos perquè estigués tan sols, un minut més.
3r ESO: Ingrid N.
Esclaus
Esclau: Persona que careix de llibertat o drets propis, privats per una persona o entitat. Dit això, que aixequi la mà qui cregui que no és un esclau. Molta gent viu la seva vida pensant que és lliure perquè no està encadenada físicament sota les ordres de ningú, però, recordem que a la definició també diu entitat. Moltes cadenes no es veuen, però tot i així ens impedeixen actuar amb llibertat, ser lliures: els esclaus del passat, incapaços d’avançar per culpa de males experiències. D’altres són esclaus del rebuig social, incapaços de ser ells mateixos pel què dirà la gent. O els de la ignorància, massa orgullosos per aprendre. Com veieu, ser lliure no significa no tenir límits externs. Ser lliure és ser conscient del que ens limita, les cadenes internes. I al final, te n’adones:
Per deixar de ser un esclau, és clau que entenguis que només tu ets la clau.
I llavors vaig aixecar la vista.
Les cadires estaven buides.
A la sala no hi quedava ningú.
Potser, per un cop a la seva vida, havien entès què era ser lliure.
4t ESO: Ezequiel de L.
Records que no són meus
El quadre sempre havia estat allà. Penjat al mateix lloc del menjador, lleugerament torçat com si ningú s’hagués preocupat mai d’arreglar-lo del tot. Era una escena senzilla: un camp de flors sota un cel massa blau per ser real, i que de petita el trobava avorrit.
Però la meva àvia el mirava diferent.
S’hi quedava en silenci, amb una mena de calma que jo no entenia, era com si el quadre li parlés encara que només fos una pintura feta de colors quiets que no transmetia gaire.
Fins que un dia li vaig preguntar.
Em va dir que aquell camp havia existit. Que hi corria de jove, que l’aire feia olor de vida i que, durant uns segons, tot semblava possible. Després va somriure, però no era un somriure feliç, era de comiat.
Ara el quadre continua penjat, igual de torçat, però ja no és només un paisatge, és tot el que ja no tornarà. I de vegades m’hi quedo mirant-lo, intentant entendre el que veia ella, però només hi trobo colors.
Potser és perquè els records no s’hereten, o segurament perquè encara no he perdut prou coses.
1r i 2n BAT: Veronika O.
PREMIATS EN LLENGUA CASTELLANA
La creación de la rosa de Sant Jordi
Quien podría llegar a pensar que de un animal tan feo podría salir algo tan bello. Pues es sencillo, solo se necesita una pizca de algo único, diferente y especial.
Todo empezó con un glóbulo rojo que recorría las venas de un gran animal aterrador. Este glóbulo rojo se le conocía como Rosa, era llamada así por su manera de ser. Al contrario de los demás glóbulos rojos, que eran iguales y sin personalidad, ella era amable, graciosa y alegre. Se podría decir que era como una flor. Cuando intentaba comunicarse con alguno de los glóbulos rojos le era imposible, ya que ellos no tenían manera de expresarse, cosa que agrandaba su aburrimiento. Ella estaba harta de ver cada día lo mismo y de no poder ver cosas nuevas. Básicamente, estaba desesperada.
Entonces, un día, de repente, la bestia en la que habitaba empezó a comportarse de una manera extraña. Todos los glóbulos rojos se sacudían de un lado a otro, hasta que… ¡Todos empezaron a deslizar-se por un enorme agujero que los llevaba al exterior! Unos intentaban escapar del enorme agujero, pero otros no podían hacer nada para evitar caerse. Rosa, decidida, se tiró por él. Al salir, se encontró con nuevos colores que la rodeaban, como el azul del cielo i el verde de la hierba. En frente suyo, había una especie de caballero con una espada en la mano. Él era el culpable de que los glóbulos rojos cayeran por ese agujero. Al lado suyo había una preciosa princesa que lo miraba con admiración. Rosa, empezó a cambiar de forma; a diferencia de los otros glóbulos rojos que estaban esparcidos por el suelo. Empezó a crecer. Hasta que se convirtió en una hermosa flor. El caballero la agarró y se la entregó a la princesa quien se quedó con Rosa durante toda la eternidad.
1r ESO: Olivia F.
Las habitaciones de detrás
Era un 10 de julio, verano y mis amigos, Carlo y Mateo, me habían invitado a grabar una película. Ellos todavía eran amateurs, pero para pasar el rato estaba bien, yo soy Rick, siempre fui muy sociable y, bueno, lo pasaba muy bien con ellos así que acepté. Era en un lugar abandonado, una antigua central nuclear.
La grabación empezó, me tenía que poner detrás de un contenedor y fingir asustarme de mi compañero, que llevaba una careta de mono. Empezó la escena e iba todo bien, hasta que tropecé, no recuerdo bien por qué.
Me golpeé la cabeza tan fuerte que me desmayé. Cuando me levanté, no estaba allí con ellos, a mi alrededor, solo había paredes amarillas. Eché a andar, llevaba cámara así que empecé a grabarlo todo. Mientras caminaba vi que aquel complejo de habitaciones no parecía terminar nunca. No era el primero en estar allí, lo noté por los dibujos en las paredes, en estos aparecía una especie de figura negra, pero pensé que solo era una mancha.
Pasé días allí, entonces lo vi, ese engendro negro me persiguió y acechó mientras exploraba.
Hoy es 10 de octubre, estoy escondido del monstruo y escribo esto por si alguien lo encuentra.
2n ESO: Benjamín S.
El viaje que nunca fue
Ya eran las diez de la noche. Amelia había salido de trabajar e iba caminando mientras escuchaba música hasta coger el bus de vuelta a casa. Al entrar, vio que todos los asientos estaban vacíos, pero no le dio importancia y siguió escuchando su música. Pasado un tiempo, le extrañó que el bus aún no hubiera llegado a su parada, se levantó y justamente paró de inmediato. Salió del bus pensando en el barrio solitario donde vivía, pero cuando alzó la mirada, empezó a ver un bebé gigante en pañales, una bruja con nariz pequeña pero con pies enormes, caballos montando humanos, vacas ordeñando auroras boreales…
Amelia quedó paralizada durante unos segundos, no sabía si estaba soñando o si estaba viendo los dibujos que hacía con cuatro años cobrando vida. Notó que, a unos cuantos metros de ella, había un dragón observándola. Le pareció muy tierno, pero huyó cuando vio que Amelia lo observaba de vuelta. La bruja de los pies enormes sintió un gran rechazo al ver a la chica, ella sabía que Amelia era un humano, y que los humanos…
—Vaya, ya te has quedado dormido —dijo la madre en voz baja—. Mañana acabaré de contarte el cuento, descansa mi dragón.
Hanna A. 4t d’ESO
La memoria de la orilla
En el borde donde la luz se deshace en azul, el mundo respira distinto, como si hubiera olvidado una sílaba esencial. Nada se nombra, pero todo parece incompleto
Las olas llegan con la intención de decir algo y, justo antes de tocar la orilla, se arrepienten. Se disuelven en espuma, dejando frases a medias, secretos que ya no encuentran eco. El viento recoge esos restos y los guarda en rincones donde ni el tiempo se atreve a entrar.
Hubo una vez una corriente que lo sabía todo: los ritmos, las pausas, la forma en que el horizonte se curvaba al anochecer. Ahora el mar tantea, aprende de nuevo a existir, sin esa memoria compartida, midiendo cada latido como si fuera el primero.
A veces, cuando la tarde se inclina y el cielo pesa más de lo habitual, el agua se queda quieta. No por calma sino por escucha. Como si aguardara el regreso de algo que no se fue del todo, pero tampoco sabe cómo quedarse.
Y en esa espera, casi invisible, todo sigue: más profundo, más callado, más infinito que antes.
1r i 2n de Batxillerat: Sofia K.
PREMIATS EN LLENGUA ANGLESA
Sant Jordi
Hello Sant Jordi! I’m Laia and I’m 12 years old. Today I will talk about my typical day.
The life of a teenager is so difficult because I wake up at 7:00 o’clock and I go to school at 8:00 o’clock. Then I have six classes and two breaks. The classes end at twenty to three. I’m so hungry at that time. That goes on for five days and I have two days with no school. When I leave school, I go home and have lunch. I go to sleep at half past ten. We always have exams; we have 5 exams in one week. I love horse riding, gymnastics, and swimming in the pool. I play the piano, I sing and I have a pink electric guitar. My dad gave it to me when I was four years old. My dad can play all the instruments he wants, he plays the guitar, piano, drums… he is a singer and he makes songs, my mum only plays the piano. I love my friends because they treat me so well. We do a lot of things together, we go for walks, do sports… we love doing things together. I live in Tossa De Mar. It is a beautiful town because we have a beach, forest, mountains…
We are the most beautiful town on the Costa Brava.
We have seven animals at home, I have two birds, their names are Kia and Pesol, one turtle named Espinaca and four fish named Pecas, Tico Pastenaga and Lolo.
I want to be a veterinarian, specializing in horses, dogs, cats, and birds. My aunt is a veterinarian, and I usually go to the clinic with her, and I help her operate on cats and vaccinate them. I want to be a veterinarian because I love animals.
Bye Sant Jordi, have a nice day!
1r ESO: Laia A.
A Medieval Dream
A It was Sunday, the next day I had school, so to fall asleep more easily I was reading my favorite book “A Medieval Story”. I’ve always loved that era with those castles, wizards, dragons…. But soon after I started reading I fell asleep. A loud sound of people woke me up, it’s my imagination, I thought, but anyway I guess it’s time to wake up. When I opened my eyes and I saw a strange room with walls, chairs and a desk. I jumped out of the bed, worried because I didn’t know where i was. I saw a large window so I looked through it. I saw houses and big camps, but the most impressive was a very big castle. I decided to go down the street, I saw it full of people wearing strange clothes, like medieval ones. Soon after that, I realized I was in my book’s town, so I decided to explore all the places, all the things in the book were there too. It was only one place i couldn’t take courage to visit, it was the “Draco cave” so you can imagine what was inside. But when I was five steps away from the castle, I suddenly heard a loud horrible sound, which made me faint. When I woke up, I was in my room, back in my era. And, althought it was short, that dream made me really happy.
2nd ESO: Benjamín S.
The crazy wolf
The story happens in 1896, in London. There lived Jack, a boy with a disability, he was mentally unstable: His parents left him, cause they thought he was a monster. In 1918, when he was 22 years old, he suddenly disappeared from the mental hospital he was in. The police was looking for him for a couple of months, until one day. 16th of June, of 1918. The newspaper says that the police found two, extremely tortured bodies. It seemed like a wolf bit their neck and stomach, taking out their organs, especially hearts. People were scared to go outside, they thought there was a crazy wolf walking around, so everyone stayed at home.
During 2 months police couldn’t find any signs of a wolf killer, but the murders continued. He didn’t want to stop.
One day, police managed to find a very small amount of information. One of the workers asked to combine the investigation of the disappearance of Jack, and the investigation of the murders. He was right. These two investigations had so much in common. The police spent one more month investigating, and they finally found him. He was arrested immediately.
The killer was finally found. Jack had a disorder that was making him think he was a wolf, and his wolf like appearance, with sharp teeth made him even more confident about his thoughts
3r ESO: Anna T.
Do it now, think later
I had just finished doing my hair when i heard Kate whine about not wanting to go to the party. To what I replied something along the lines of “gosh Kate, step out of your comfort zone for once” with an exhasperated sigh. I mean, could you blame me? It felt so cool to attend one of the college parties, something we had never done. And so, bubbling with excitement I dragged her out the door.
Soon enough we arrived to a big, white house, packed with people. And because I was so eager to start exploring, without noticing I left Kate behind.
Half of my third red cup spilled at colliding with Kate.
-Hey, lost you for a second!
I’m sure she could smell the booze on my breath. She didn’t look appealed. And before I could articulate my thoughts on her expression, two guys that seemed even more happy than me offered us a ride, supposedly to get some fresh air.
And then it all went blurry. Just street lights, music blasting, indistinct laughter, Kate’s eyes frantically searching mine before it all went black.
It took me some time of reminiscing the night on the hospital bed to finally ask myself;
“Shit, what did I do to Kate?”
4r ESO: Inés B.
If only I were a bird
I wake up at 6 in the morning drinking my usual coffee, as always. Everyday the same as the day before. From my modest balcony I peacefully admire how the birds fly in flocks, wishing they would let me borrow a tiny piece of the freedom they have.
If only I was a bird I could fly by, next to the gods, as equals and observe the beauty of the world below my wings. The fact of havings this idea in my head is mesmerizing and makes me admire every beautiful little detail of nature. To bad we are always too busy or in a hurry to stop and check on this matters.
It’s a shame I’m not a bird. Also that my life is comming to an end doesn’t help at all. I’m soo young and I could have done so much more. Unfortunatly I have a terminal disease and there’s no hope for me.
I hate with all of my beeing my sickness, but it’s only thanks to my condicion that I’ve become aware of it. Imperfections are what makes us who we are.
Only now that I’m close to dying, I’ve seen it with my own eyes. We only miss what we have until we lose it.
1r de Batxillerat: Guillem P.
The gilded house (the two worlds)
There was a grand house on a hill, which had a gilded balcony. The balcony was full of important people, which filled the space with highstake handshakes and diplomacy. The view from there was spectacular, as you could see the fire columns rising on the horizon. The rest of social classes could just stare at the higher ones mesmerized, thinking how it seemed like a completely separated world. But the balcony was not the only important thing in this house, as there also was a locked basement. Last year, the neighbours began wondering about why the basement’s lights were always on. The silence in that basement held a dark secret, as the vulnerable which were supposed to be protected, were being used as a currency. But the elite’s attention was directed to something more important, something that was supposed to bring the ‘’peace’’ that everyone was asking for, which only ended up causing a massive clash between the ‘’titans’’. When this happened, everyone felt betrayed, as they realized that the highest ones, who were meant to protect them, built all of that from the suffering hidden below. In the end, they realized that they cannot judge a house only by its appearance, and they also came to a conclusion: they must demand a house without secrets or the smoke will, eventually, catch them all.
2n de Batxillerat: Laura G.
