BONA SORT?, MALA SORT?, QUI HO SAP!!!
És una història de la xinesa que parla d’un vell pagès, vidu i molt pobre vivia en un poble també molt necessitat.
Era un dia càlid d’estiu quan un salvatge, valent, jove i fort cavall sota de les muntanyes buscant aigua i menjar ja que era un càlid estiu que el sol havia assecat la pastura i no hi havia ni una gota d’aigua ni res per al poder sobreviure.
El cavall es va ser per al poble i arribo a la casa del vell pagès, el fill del ansiano quan escolto els cascos del cavall hagarro la taula per tancar la serca perquè el cavall no es fuera.El cavall entro al corral i va trobar el que necesitaba.La gent del poble es sencer molt ràpidament del que li havia passat al vell pagès i el fur a felicitar, pel regal que li donava la vida i el, li replico: “Bona sort? Mala sort? Qui ho sap! ” i els seus veïns no van entendre.
Però va succeir que al dia següent el àgil i fort cavall com pocs salt la tanca d’un salt i va tornar a les montañas.Los veïns es van assabentar i fur per a la casa del vell ansiano per lamentar pel que li havia passat i el li va dir. “Bona sort? Mala sort? Qui ho sap!” i els seus veïns no van tornar a entendre.
una setmana després el jove i fort cavall va tornar portant una inmesa cavallada i portant-los un a un, el poble a la casa de l’viatjo ansiano on sàvia que podia trobar aigua i menjar per calmar la fam i la sed.Hembras d’edat per procrear, poltres de tots els colors, més de quaranta exemplars seguien el cavall que una setmana abans havia saciat la seva set i la seva fam a l’estable de l’vell ansiano pagès.
Els seus veïns no ho podien creure! Ja que el vell ansiano es cap ric de la manera més inesperada, El seu patrimoni creixia per fruit d’un atzar generós amb ell i la seva familia.Entonces seus veí el van anar a felicitar per la gran sort que el tenia però el els tornava a dir: “Bona sort? Mala sort? Qui ho sap!”. I els veïns, ara si van pensar que el vell ansiano pagès estava boig de la cabeza.Era indubtable que tenir, de sobte per atzar, més de quaranta cavalls al seu estable sense pagar ni un assegut per cada un d’ells, això era bona sort.
Però al dia següent el seu fill va anar a muntar a cavall àgil, jove, valent i fort que havia vingut des de les muntanyes per aigua i menjar, però el cavall salvatge es enfuresio i el tomb, el pati i el pis el que li va ocasionar trencaments de ossos de braç, mà i oierna del noi.Naturalment, tothom va considerar allò com una veritable desgràcia. No així el pagès, qui es va limitar a dir: “Mala sort? Bona sort? Qui ho sap!”. Els veïns ja no saber què respondre.
I és que una setmana més tard l’exèrcit entro al poble i van començar a portar-se a tots els joves que estiguessin en bones condicions, però en veure el fill del llaurador en tan mal estat, el van deixar tranquil, i van seguir el seu camí. Els veïns que van quedar al poble, pares i avis de desenes de joves que van partir aquest mateix dia a la guerra, van anar a visitar la casa del vell ansiano pagès i el seu fill, a expressar li la bona sort que tenia el jove ja que el no haver de màrtir cap a aquesta una guerra que, amb molta probabilitat, acabaria amb la vida de molts dels seus amics. El longeu savi va respondre: “Bona sort? Mala sort? Qui ho sap!”.
Com m’he sentit: Molta alegria quan arriben tots els cavalls a l’estable i molta tristesa quan li passa això al fill del vell ansiano.Y caundo separen la família dels seus fill i néts per portar-los a la guerra.
reflexió: Bueno que cal valorar el que tenim avui perquè no saps ni el dia de demà no ho tenemos.O no saps si aquestes coses el dia de demà ens perjudiqui.
