Durant l’últim mes, a les classes de tutoria de primer vàrem voler treballar les causes de la guerra, l’exili i els refugiats.
Reflexionàrem sobre els motius de la guerra, els interessos ocults del negoci de les armes i de l’obtenció dels recursos d’altres països (especialment el petroli) aprofitant els règims totalitaris o la inestabilitat provocada per les guerres.
Ens centràrem en el conflicte actual a Síria, del qual vam aprendre els motius d’aquesta guerra i la cruesa d’aquest llarg conflicte. A partir d’aquí vàrem poder entendre els motius pels quals tanta gent decideix marxar d’aquell país fugint de la mort. Al llarg d’aquest procés d’aprenentatge, recordàrem també que aquí, a casa nostra, fa vuitanta anys, mig milió de persones també hagueren d’exiliar-se cap a altres països en condicions quasi idèntiques a com ho fan avui els refugiats de Síria. I pel camí, també, férem recerca sobre l’exili en d’altres països del món, descobrint que al llarg de la història són moltíssims els indrets en què, en algun moment, part dels seus habitants ha hagut de fugir per les seves creences religioses, polítiques, etc., i que, actualment, arreu del món hi ha més de vuitanta milions de refugiats.
Amb tot, ja estàvem a punt per rebre una visita molt especial: el divendres dia 26 de maig van venir la Marta i en Moustafà a explicar-nos la seva història, una història molt trista, massa real i contundent, però que és una lliçó d’humanitat, d’esperança i, malgrat tot, també d’alegria.
En Moustafà vivia a la ciutat d’Alep, una ciutat on convivien persones de diverses religions sense cap problema des de feia segles. Un dia, en tornar a casa, la seva vida, els seus somnis, tot allò que més estimava havia desaparegut per sempre sota les runes de casa seva a causa d’un bombardeig. El seu testimoni ens va corprendre només d’entrada. La vida ja no tenia cap sentit per a ell i el dolor l’empenyia a treure’s la pròpia vida. En cap moment ens va parlar de ganes de venjança ni d’odi, ni tan sols ens digué quina de les múltiples faccions que intervenen en la guerra va bombardejar casa seva i la seva gent, tan sols que, quan el govern del seu país el va requerir per anar a lluitar sota amenaça de presó en cas de no accedir-hi, optà per fugir d’aquell país que tant havia estimat. A partir d’aquí començà un periple en què hagué de creuar la frontera amb Turquia, passant unes muntanyes semblants als Pirineus però farcides de grups armats vinculats a màfies que només deixen creuar els qui paguen i que així s’enriqueixen. A Turquia, que rep milions d’euros de la unió Europea per retenir els refugiats impedint que puguin entrar a Europa, hi va malviure durant deu mesos, com tants i tants altres refugiats que són explotats en règim de semiesclavitud, sense sostre. Creuà tot el país amb la intenció de poder embarcar fins a la illa de Quíos. Aquest trajecte de mitja horeta en barca és una opció semblant a la de l’estret de Gibraltar per als immigrants i exiliats subsaharians: un petit i agradable trajecte en condicions òptimes que s’ha convertit en un negoci milionari i una fossa comuna.
Aquí, altra vegada, hagué de contactar amb un grup mafiós sense escrúpols que cobra mil cinc-cents euros per persona, atapeint unes embarcacions de joguina amb motorets d’ínfima qualitat; sense escrúpols, amb jaquetes salvavides que no refloten sinó que enfonsen el qui cau a l’aigua. En Moustafà, en aquest punt, ja no tenia ni un cèntim, i l’opció que li donaren els voltors que viuen d’aquest drama fou que fos ell qui conduís l’embarcació. Ell, que mai abans havia vist el mar, que no sap nedar ni molt menys pilotar una barca, es trobà de sobte que una nit tenia a les seves mans el timó d’una embarcació precària amb seixanta vides a bord completament atemorides i, com a únic referent, un puntet de llum al fons: el far de Quíos. Ens explicà fins i tot amb humor com, només engegar el motor, com que creia que una barca es manejava igual que un cotxe, l’embarcació començà a donar voltes sobre si mateixa. Les cares de pànic dels qui tenien totes les esperances en aquell inexpert timoner van fer que s’asserenés i fos capaç de suportar la mala mar, la inexperiència i les envestides de les patrulles de l’exèrcit turc que provocaven més onades per tal d’atemorir-los i que desistissin. En Moustafà no era l’únic que no sabia nedar: la majoria dels tripulants, entre ells molts infants, tampoc en sabia. Una hora i mitja més tard arribaren a Quíos exhausts. Allí els esperava un camp de refugiats dins un fossar, amagats de la vida quotidiana dels habitants de la illa que, farts de recollir les seves xarxes carregades de mort, han optat per anar a pescar cap a altres zones. «A Quíos vivíem com animals», ens digué. Les tendes són miserables, el menjar està en males condicions i a l’hivern es passa molt fred. Per acabar-ho d’adobar, quan el grup neonazi Alba Daurada atacà el campament, cremant pràcticament totes les tendes, la desesperació augmenta exponencialment.
Tanmateix, en Moustafà fou més fort que tot plegat i la seva habilitat amb l’anglès el convertí en una mena de germà gran o oncle de tots els habitants del campament. Encomanava coratge i alegria als seus companys, es relacionava amb tots els voluntaris d’arreu del món que es desplaçaven fins allí a ajudar-los i, amb tot plegat, un dia es despertà amb una idea. Havia somiat que batia un rècord Guinness: era capaç de bellugar un autobús de dotze tones estirant-lo amb els seus cabells. Va engrescar a tothom: calia cridar l’atenció dels mitjans de comunicació com fos. Al cap d’un mes tenia un autocar de dotze tones esperant-lo, i en Moustafà aconseguí d’arrossegar les dotze tones amb els seus cabells. En aquesta estada d’uns altres deu mesos a Quíos va conèixer la Marta, que s’havia desplaçat fins a la illa a fer tasques de voluntariat i suport als refugiats. La Marta viu a Girona i està totalment compromesa amb la causa de l’acollida dels refugiats fins al punt que, veient la desesperació d’en Moustafà per sortir de la illa i veient-lo capaç de fer el que calgués per intentar refer la seva vida, s’oferí a acollir-lo a casa seva a Girona en cas que ell arribés a trobar la manera de desplaçar-se fins allí.
Avui en Moustafà ja fa tres mesos que viu a casa de la Marta a Girona. Ha demanat l’asil polític i està a l’espera de confirmació. Aquest procés es pot allargar fins a dos anys. Durant aquest temps, no té dret a la sanitat pública i no té permís per treballar. La Marta no rep cap tipus d’ajuda més enllà de la de persones que de forma voluntària atenen mèdicament en Moustafà. Se senten desemparats pels governs però també per les organitzacions que se suposa que han de vetllar per l’acollida dels refugiats. Qualsevol ajuda o possibilitat de donar a conèixer la seva història és benvinguda. En Moustafà i la Marta són un gran exemple d’humanitat; els valors que desprenen són els de pau, solidaritat, amor, resiliència i alegria.
En acabar la xerrada, diversos alumnes donaren la benvinguda a en Moustafà en les diverses llengües maternes que conviuen en el nostre institut (català, àrab, castellà, danès, rus, alemany, polonès, urdú, portuguès, romanès i saranjule), tots plegats li cantaren la cançó «Compta amb mi», de Txarango, expressant-li així el seu suport i solidaritat, i finalment li entregàrem una olivera, símbol de pau i germanor entre els pobles mediterranis, que esperem que pugui plantar aquí, a casa nostra, i que arreli ben fort tot el temps que calgui.
