“El viatge a Alsàcia va ser tota una oportunitat per nosaltres, que hem d’agrair molt, ja que no tan sols vam poder practicar el francès sinó que vam poder viure amb ell. El nostre viatge va començar a un quart de cinc del matí quan, tots ben adormits però emocionats, amb les motxilles i maletes, vam anar pujant al bus direcció a l’aeroport. Per uns quants seria la primera vegada que pujarien a un avió.
Tot i començar tant d’hora, no va ser fins als volts de les onze que vam arribar a Marlenheim (el poble que ens acolliria) on ens esperaven tan o més emocionats que nosaltres els nostres corresponents francesos. El primer dia vam fer activitats de coneixença, galetes i poques coses més.
El segon dia a les vuit, al retrobar-nos tots, no vam poder parar d’explicar el dia anterior, que si el menjar era bo o no, que si la germana o germà era simpàtica, que si els feia vergonya parlar, etc. Al cap de poc vam agafar el bus cap a Colmar: una ciutat preciosa, que semblava ben bé treta de les pel·lícules de Disney. Allà vam fer una activitat de conèixer el poble per grups de francesos i catalans barrejats. Aquell dia els vam anar coneixent més, no només al francès que ens acollia sinó que també als dels altres, vam riure molt. La tarda la vam passar al “château du Haut-Koenisburg” on, ara sí, ens van separar francesos i catalans per fer la visita.
El tercer dia ens va tocar visitar el camp de concentració de Struthof-Natzweiler. És un lloc molt trist i violent però creiem que s’ha de visitar. Ni totes les llàgrimes del món fan justícia al que hi va passar. Vam tenir la sort que la Madame Zimmerman (professora d’espanyol dels francesos) ens va explicar, amb el màxim de tacte que va poder, tot el que s’havia d’explicar. Vam intentar no fer gaires fotografies, per respecte, encara que pel que es veu hi ha gent que no li fa res fer fotos al lloc on va ser torturada i explotada tanta gent. Aquell dia vam sortir de Marlenheim amb bus i ens va deixar al poble de Rothau i vam pujar caminant al camp, situat a dalt de la muntanya per fer-los passar fred. Van ser unes dues hores de pujada per pista ampla que, en millor o pitjor estat, tots vam aconseguir acabar. Un cop a dalt ens van separar, els francesos van anar a fer la visita amb el seu professor d’història i nosaltres, com he dit abans, amb la Madame. Vam entrar a un barracó, al crematori i a un museu, però per molt que ens ho expliqués molt bé i que en algun moment caiguessin llàgrimes no ens podem ni imaginar el que era ser allà. Vam tenir l’oportunitat, els que volien, ara sí ja amb els francesos, d’entrar a veure la cambra de gas. Després de tornar a Marlenheim, i que els professors haguessin marxat, per animar-nos una mica, els que vam voler ens vam quedar a fer un partit de futbol Espanya contra França i òbviament ja sabem qui va ser el país guanyador.
El divendres ens vam dedicar a passejar per Strasbourg. Vam tenir la sort de trobar un guia que parlava en català i ens va explicar les interminables batalles dels francesos i alemanys per la ciutat de Strasbourg. Una de les raons per les quals hi ha el Consell Europeu. Després de dinar, cadascú amb qui volia, vam anar a visitar el Consell Europeu en francès: un lloc bastant impactant. Tot i que en algun moment vam tenir la sensació (almenys jo) que ens venien la moto, sempre és interessant veure el lloc d’on venen les decisions importants d’Europa.
Dissabte i diumenge cadascú els va passar amb els amics i familiars dels seus corresponents, animant-nos a tastar coses típiques d’allà, anant de botigues o a la bolera, ensenyant-nos racons d’Alsàcia o simplement fent el que acostumen a fer els dissabtes i diumenges, etc. Això sí, diumenge a les sis tothom al “College Gregoire de Tours” per fer el sopar d’acomiadament.
Dilluns, simplement era el nostre pitjor enemic, no volíem que arribés mai. El fet de tornar se’ns feia increïble, és que literalment no ens crèiem que existís una altra realitat fora de la de Marlenheim. Ens vam passar tota l’hora d’abans de marxar abraçant-nos entre nosaltres. Era igual si amb aquell francès hi havies parlat un cop com vint, el trobaries a faltar igualment. Vam anar pujant al bus amb les cares vermelles i xopes i vam anar veient com deixàvem enrere unes cares tan o més vermelles i xopes que les nostres. Ens hagués agradat que fos una broma, ja que justament l’1 d’abril allà és “le poisson d’avril” (el dia de les bromes) però era ben real. La tornada no va ser tan fàcil com l’anada, es van perdre coses que després vam tornar a trobar, cinc persones seguides van pitar al control de seguretat, etc. Tot i això a dos quarts de deu de la nit vam arribar tots sans i estalvis però molt tristos a Moià.”
Merci beaucoup pour cette semaine magnifique!! On se retrouve le 26 avril!!
Maria Farràs Soldevila (3r d’ESO)
