“Ser refugiat per força és diferent que ser-ho per gust… A Argelès, de catalans, molt pocs… No saps què fer, ets jove i estàs molt espantat… Els dos dies que vam trigar per passar de Figueres cap a Portbou van ser molt durs… Em deien ‘el peque’ perquè era molt jovenet, tenia 17 anys”.
Joan Codina va néixer el 21 de setembre de 1920 a Moià. Va treballar a l’exèrcit republicà fent de radiotelegrafista, cobrant 10 pessetes al dia. Quan l’exèrcit republicà va haver de fer la retirada ell tenia 17 anys. Volien fugir cap a França pel coll d’Ares, al Ripollès, però era impossible a causa del fred i les condicions meteorològiques i, travessaren al país veí a través de Portbou (Empordà), Banyuls i finalment Argelès, on recorda que hi feia molt fred pel clima i la humitat del mar. Eren set persones i dormien sota el cotxe amb què viatjaven. Així començava el relat, Joan Codina, en una sala plena a vessar a l’Institut Moianès per explicar la seva experiència personal en el camp de refugiats d’Argelès.
“Quan vam arribar a Argelès-sur-Mer el camp ja era ple de gent i es va posar a nevar” recordant alhora que l’aigua que beurien els propers dies era salada perquè provenia del mar. Menjaven plats confitats i llegums. Convivia amb bascos, murcians “però de catalans, pocs”. La seva vida era jugar a cartes, -allà va aprendre a jugar al mus-, cantar cançons de Joselito, gratar-se el cap dels polls que tenien, rentar la roba en una caldera i el lavabo era un forat. Gairebé tot eren homes, hi havia poques dones. Li deien “El peque” perquè era molt jovenet.
Afirma que els francesos no el van tractar gaire bé “és clar, anàvem bruts i érem moltes persones, és difícil acontentar tothom…Ens ho vam passar malament, és que era un camp de concentració on no podíem sortir i intentaves agafar-t’ho de la millor manera possible”. Hi havia carrers fets, tendes de campanya i “el diumenge anàvem a missa al poble perquè així podies veure alguna cosa que no fos el camp de refugiats”. Hi va viure més d’un mes.
Al cap d’aquest temps, van proposar-li passar cap a Espanya, pagant, evidentment. Els refugiats podien triar entre tornar a territori espanyol, anar cap a Amèrica del Sud o Rússia. Ell va decidir tornar cap a Espanya, no obstant això, fent un llarg periple: Argelès, Perpinyà, Toulouse, Hendaia, Sant Sebastià, on allí el va sorprendre que el tractessin com un presoner i els feien cantar “Cara al sol”. D’allà, el van traslladar a Deusto, on va estar millor, sobretot li donaven menjar, sempre llegums (llenties o cigrons). Des del dia que va creuar la frontera de Portbou fins que va retornar a casa van passar 10 mesos.
Recorda, de la seva infantesa, les classes a la Escuela Nacional, on estudià fins els 11 anys i on va aprendre la gramàtica castellana i “d’on vam sortir ben ensenyats, tot i que a vegades ens pegaven amb el regle”. En el torn de preguntes, els alumnes li han preguntat si li havien demanat papers per entrar al camp de refugiats i si havia hagut de disparar mai contra algú; ell ha afirmat “sóc molt enemic de les armes. No vaig tirar mai cap tret i si ho hagués hagut de fer, no sé si ho hagués fet”.
