HERMANN HESSE

► Narziss i Goldmund
Ed. Empúries (cat.)

► Sidharta
Ed. Plaza i Janés (cast.)

* * *
27 Maig 2009 15,15h
Biblioteca de l’IES CORBERA

Hermann Hesse (1877-1962), premi Nobel de Literatura l’any 1946, es va formar en l’ambient culte i religiós d’una família alemanya de pastors protestants que pretenia orientar els seus estudis cap a la Teologia, d’acord amb una llarga tradició familiar. Però el jove Hesse, que sens dubte sentia el reclam d’una vida espiritualitzada, va fugir del monestir de Maulbronn i després de diverses temptatives es va decidir per l’activitat literària on destacà com un dels grans escriptors del segle XX.

L’any 1930 publicà la seva novel·la Narziss i Goldmund on narra la història de dos amics amb una idiosincràsia ben diferent. Tot i que les peripècies de Goldmund acaparen una gran part de la novel·la i que a Narziss el trobem tan sols al començament i a les acaballes d’aquesta, no és fàcil esbrinar quin és l’autèntic protagonista de l’obra.

Narziss, el defensor de l’ordre i la raó davant del desordre introduït per les passions; el campió de l’esperit que ha consagrat cada instant de la seva vida a l’estudi rigorós i la reflexió, lluny de la voluptuositat i el desig; el baluard del pensament abstracte que ha fet d’allò immutable i perenne, de les idees, el seu regne, tot menyspreant la pàtria dolça i efímera de la sensualitat; Narziss, dèiem, esdevé el paradigma del que busca la pau, la serenitat i la tranquil·litat a través d’una fugida del món, d’una vida rígidament sotmesa a la disciplina d’un ordre estrictament metòdic on l’intel·lecte esdevé la facultat redemptora del patiment, el desconsol i el caos d’aquest món. És també el representant arquetípic dels qui pensen que l’art, comparat amb el pensament i la ciència, es troba en un pla d’inferioritat i que, per tant, no s’ha de prendre seriosament. Convençut que la sensualitat no pot dotar-se d’esperit, que la imatge està mancada de veritat, es decanta pel sagrat, la raó, la filosofia i l’immutable en comptes de fer-ho pel profà, la passió, l’art o l’efímer.

Per contra Goldmund, aconsellat per l’amic, que no ha vist en ell les aptituds pròpies del monjo, decideix realitzar el seu destí lluny d’aquesta existència àrida i freda que porta Narziss en el convent. Sense cap més guia que gaudir del plaer allà on se li ofereix, rebutja tot ordre establert en nom d’una llibertat que el portarà a vagabundejar sense un rumb determinat, a la recerca d’una realització que sembla no tenir cap més destí que la retrobada amb la mare que el va abandonar quan era petit. Una mare que es transforma en un rostre ambigu on Goldmund acaba veient totes les dones que ha estimat, totes les escultures que ha admirat, així com l’amor, el desig, la por, la fam, l’instint i també la mort.

Al llarg de la seva vida errant Goldmund coneixerà els estralls de la pesta i nombroses nits fosques de l’ànima on perdrà tota confiança en un Déu que, lluny de tota bondat, li semblarà el creador d’un món cruel que no sap governar. És ara quan es creua l’art en la seva vida. De l’experiència del misteri de la creació artística —que farà de la mà del seu mestre, l’escultor Niklaus— aprendrà que l’art és el territori on es sublima la vida, un domini on l’ésser humà pot arribar a les mateixes veritats últimes a què arriba amb el pensament.
En els darrers capítols de l’obra, vells ja, Narziss i Goldmund es tornen a trobar; moltes coses han de ser dites després de tant temps. En pàgines bellíssimes H. Hesse posa en boca de Narziss veritables lliçons de saviesa: “He estat altiu. Ara m’adono que hi ha molts camins que duen al coneixement, que el camí de l’esperit no és l’únic i potser tampoc no és el millor. Veig que tu pel camí oposat, pel camí dels sentits, perceps el misteri de l’ésser amb la mateixa profunditat i l’expresses més vivament que la majoria de pensadors”. I de la mà d’aquest reconeixement arriba una declaració de profunda amistat: “Únicament a tu, Goldmund, et dec que el cor no se m’hagi assecat al llarg de tot aquest temps”.

Siddharta, obra de menor extensió però no menys densa en reflexió i en idees que Narziss i Goldmund, narra la història del fill d’un braman, el jove Siddhartha, que abandona casa seva en busca d’una felicitat que intueix que ni el pares ni cap mestre espiritual o doctrina li poden transmetre. Inicia doncs una recerca que el portarà a indagar la felicitat per camins tan oposats com el de la mortificació del cos i el dejuni o l’acceptació dels plaers sense cap límit. A poc a poc pren consciència que aquesta felicitat és conseqüència d’una saviesa profunda que passa per entendre que el temps no és real i que les paraules són nocives pel sentit secret de les coses. En companyia del barquer Vasudeva es posarà en contacte amb la veu d’aquesta saviesa; una veu que li ensenyarà a mirar el món amb els ulls de l’amor, l’admiració i el respecte, però també a entendre que el contrari de tota veritat és també veritat; que a força de cercar no trobem; que trobar implica ser lliure, no tenir objectius; que el saber es pot comunicar, però la saviesa no; que la distància que sembla existir entre el patiment i la benaurança és una il·lusió…