Ferran Castellà Garcia
(2n batxillerat B)
Alumnes de l’institut Els Alfacs visiten el Teatre Poliorama de Barcelona i queden meravellats amb l’última peça de la companyia Dagoll Dagom.
L’alegria que passa, una obra per sortir dels teus dies grisos alumnes de l’institut Els Alfacs visiten el Teatre Poliorama de Barcelona i queden meravellats amb l’última peça de la companyia Dagoll Dagom.
El teló s’aixeca i deixa veure un decorat d’una fàbrica força deixada amb una zona inferior i una més elevada, a la qual es pot accedir mitjançant una escala metàl·lica. Els actors se situen d’esquena al públic i estan tots en fila, movent el cos de banda a banda mentre sona una música que fa que aquest moviment sigui més pronunciat. Immediatament, l’espectador associa aquesta representació amb el mecanisme d’un rellotge, on els actors simbolitzen les pròpies agulles. De sobte, un personatge peculiar anomenat Nil amb una dessuadora grisa s’aparta de la resta per a començar una cançó inicial que posaria en context el públic. Amb frases com <<pobles habitats però poc habitables>>, <<atrapats entre quatre carreteres>> o <<han perdut el tren del moment>>, el Nil presenta el Poble Gris, on transcorrerà tota l’acció. La resta d’actors s’uneixen a la cançó per a fer una pregunta que tindrà vital importància en la història:<<i qui ens despertarà?>>, un despertar que es menciona constantment al llarg de l’obra.
A continuació, apareixen en escena el fill de l’alcalde anomenat Joanet i la seva parella Lina. Em crida l’atenció que els dos únics personatges que no formaven part de la història original, però que han sigut introduïts en l’obra de teatre, tenen noms amb una certa simetria (Lina i Nil si els uneixes forma “linanil”, on pots llegir tots dos noms tan d’esquerra a dreta com de dreta a esquerra). Després de la presentació d’aquests personatges, em resulta curiós que l’alcalde sigui representat per una dona, però que els personatges el tractin d’home per a seguir fidels a la versió original. Toca el torn del circ, el qual és presentat pel Clown. Vull destacar el magnífic paper que fa l’Àngels Gonyalons, la qual interpreta dos personatges completament oposats a la vegada com són el Clown i l’alcalde i que posteriorment es veurà encara més reflectit en un monòleg on l’actriu es llueix realitzant un diàleg entre els dos, interpretant-los al mateix temps. Dagoll Dagom canvia una mica al Cop de Puny: canviant-li el nom a Puck i passa de ser un forçut vulgar a un guitarrista agressiu que li recorda constantment a la Zaira que si no fos per ell, ella no seria res.
El que em meravella d’aquesta peça teatral són els canvis contemporanis respecte a la versió original. Es canvia un poble amb caire rural i catòlic per un poble completament industrialitzat, on l’església i la fàbrica intercanvien els seus papers d’influència sobre la societat. Es dona protagonisme a aspectes que en el llibre no donen tanta importància, com el cas de la promesa del Joanet, la qual agafa un rol cada vegada més protagonista conforme avança l’obra. M’encanta la caracterització de l’alcalde convertit en antagonista, ja que li dona una funció més interessant en la trama i fa que la peça teatral tingui un aire completament diferent respecte al llibre. El personatge de Nil incorporat com a fil conductor em sembla brillant pel simple motiu de ser l’encarregat de fer moure l’acció de manera dinàmica i al mateix temps trenca la quarta paret, sent l’únic que es conscient de la falta de llibertat del poble i enfrontant-se en repetides ocasions a l’alcalde. Sobre la quarta paret, se m’ha fet interessant que quan el circ actua, no hi ha cap públic de la suposada fàbrica mirant l’espectacle, sinó que el circ sembla que actuï per a nosaltres. Aquest fet em fa pensar una teoria: i si nosaltres som el Poble Gris?
En aquesta obra es pot veure l’enfortiment de la figura femenina, representada en la fortalesa de Lina i Zaira. Com que aquest tema em semblava tan interessant, m’he posat en contacte amb les dues actrius que les interpreten: Júlia Genís i Mariona Castillo respectivament. Júlia Genís ens ho explica: <<m’he posat en la pell d’una noia intel·ligent que volia aspirar a grans metes, però que
les circumstàncies l’han portat a acomodar-se en un lloc qualsevol. Encara així, ella és capaç d’alçar la veu i oposar-se a les situacions que li semblen injustes, defensant fins al final la seva postura. Voldria destacar la gran feina dels encarregats de maquillatge i vestuari, ja que si et fixes la Lina té una vestimenta molt correcta i seria, però té un maquillatge molt lluminós als ulls amb perles
blaves que desperta la seva mirada ambiciosa>>. Aquest maquillatge als ulls que simbolitza aquesta ambició, m’he fixat que està present en la majoria de personatges, menys l’alcalde. Seguim amb les declaracions de la Mariona Castillo: << em semblava molt complicat el fet de ser una diva del pop, llavors em vaig inspirar amb la Beyoncé per a transmetre empoderament i una sensació de llibertat. Amb la seva part més fosca, m’he inspirat amb l’Amy Winehouse, la qual va tenir grans problemes amb les seves relacions tòxiques. Estic molt satisfeta amb la meva feina!>>.
L’obra conclou en un final agredolç, on es mescla la sensació de dolçor de l’alliberament de la Lina amb l’acidesa de veure com Joanet es queda al poble i la Zaira també marxa del circ. Curiosament, gràcies al fet que Nil es queda al Poble Gris per a intentar “despertar” més habitants, em sento més tranquil que amb la versió original. Em resulta irònic que un personatge nou millori, des del meu punt de vista, la història escrita pel propi Rusiñol.
Per a finalitzar, el propi Pau Oliver, actor que fa de Joanet, ens donarà la seva conclusió final: << diria que L’alegria que passa és un espectacle total i diferent al que estem acostumats a veure, ja que és un musical que barreja molts llenguatges diferents. M’encanta amb l’equip que he treballat perquè tots venim de mons molt diferents. Et podria dir mil i una coses, però ja està tot dit!>>. Ja ho saps, deixar de llegir aquest article i ves a veure-la!
